Ara que en Jordi Pujol té en Carod sota els peus i fora de joc, ara n’hi surt un altre, però aquest és innegociable: Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i fundador d’aquest projecte que té la mirada posada en l’any 2014.
Esperit de tren de rodalies.
Hi ha fundacions i columnes catalanes que no avancen, són columnes estàtiques. Són columnes que aguanten el nostre país pels pèls.
Una d’elles és l’Omnium Cultural, i una altra és la fundació «Centre d’Estudis Jordi Pujol» , i n’hi ha més d’entitats de bona voluntat però que no empenyen Catalunya cap a la seva plenitud … Moltes vegades ho fan al revés, tristament empenyen Catalunya cap a l’abisme de l’inexistència i l’absurditat. Són fundacions o columnes amb esperit de tramvia o tren de rodalies; van donant voltes i sempre et deixen al mateix lloc, et deixen dins d’una colònia d’Espanya.
La llibertat i plenitud de Catalunya no consta ni en els bitllets ni en les destinacions d’aquests trens de segona categoria regional greixats per les subvencions colonials.
Hi puges, a dalt d’aquests trenets, per no anar enlloc que representi autèntica sobirania, enlloc en que no hagis de demanar permís per ser, per parlar i actuar com a català.
Suposo que la seva mentalitat és d’un anar fent, de qui dia passa any empeny, … és un mirar atontadament el vol dels llunyans coloms que, incapaços ells, sempre es queixen de que els fem volar.
Això sí que és esperar un messianisme! o pitjor encara … claudicanisme, renuncia, impotència … i al final desesper!
Esperem que un lideratge fort surti com un vent purificador i faci la feina que ells no han estat capaços de dur a terme, la feina d’anar cap a algun lloc que no sigui el funeral del nostre país.
Parlo amb tanta duresa perquè ens hi juguem molt, ens hi juguem la identitat, la sobirania, el bebestar i perquè les solucions a mitges sols ens enfonsen encara més, i l’aigua ja ens arriba al coll.
La gent de Catalunya Acció estem empenyent un lideratge fort, un lideratge que fa entitat i identitat alhora.
Entitat, eus ací el que descuiden aquestes columnes estàtiques; els seus caps pretenen ser grans estadistes però no saben fer estat propi, estat català! Els seus caps volen fer Europa i Espanya lliures mentre fan Catalunya esclava! Pobre poble català que, per la manca de caràcter i dignitat dels seus estadistes i polítics, encara ha d’aixecar el dit i demanar permís fins i tot per respirar.
Catalunya Acció haurà de fer la feina d’aquells ineptes, i la farà molt millor que no pas ells! per dos motius la farà, primer perquè Catalunya Acció ha nascut per això, per portar el país a la independència, i segon per que ho farà reforçant el nostre esperit, obrint els ulls de molts, despertant el patriotisme de tants que tant heu maldat per adormir i que per poc ho aconseguiu del tot, ho heu fet descaradament passejant el fantasma de la cohesió a tort i a dret i amunt i avall, una forma sofisticada i fina del mateix fantasma de la por.
Per això, sí, per això ha nascut Catalunya Acciò, per actuar amb coherència, per portar el país cap a un nou projecte de dignitat i de llibertat fora de la bombolla hispànica, fora d’aquesta boira mediàtica i política espessa que no ens deixa veure el Sol.
No tenim temps de fer el joc dels «eterns retardataris de la nostra emancipació nacional» els «eterns retardataris de la pàtria catalana» així també ho espressà el gran patriota català Josep Conangla i Fontanilles a la Ponència de la Constitució Provisional de la República Catalana, a l’Havana el 1928.
Catalunya Acció no és un tren de rodalies, Catalunya Acció és un tren amb una locomotora valenta i potent que sobre una via nova ens treurà fora d’aquesta bombolla de boira espessa que no ens deixa imaginar com de rica i plena serà la Catalunya lliure i amb estat propi.
Catalunya Acció té un altre concepte de «columna», el nostre concepte no és estàtic; el que creiem que necessita el nostre país són columnes dinàmiques i que avancin prop de terra, prop del nostre poble, columnes de catalans i catalanes que avancin cap a un objectiu concret i ambiciós… el millor objectiu, el més ambiciós… la nostra independència.
Volem columnes disposades a avançar en un temps acotat, volem columnes disposades a fer les pinces necessàries per trencar amb aquest estat aliè i sobretot amb els seus col·laboracionistes, i encarar-nos-hi cada cop que faci falta amb més força.
Ara, els catalans, ja no tenim temps, ni pels pretesos «estadis intermedis» d’ERC ni per la direcció equivocada de Jordi Pujol que en un seu llibre de 1958 esmentava la possibilitat de seguir dos camins per Catalunya, un, la construcció d’un estat propi, l’altre, l’encaix a Espanya, posteriorment ell va seguir el segon i així ha ficat Catalunya dins un fons i obscur pou. I la sortida d’aquest pou la hem de tenir ben clara, només n’hi ha una i és trencar amb Espanya.
Salvador Molins i Escudé
President del BIC (Berguedans per la Independència de Catalunya). President de «Som 10 Milions/Moute per Catalunya/Consell Nacional Català). Membre i Conseller de Catalunya Acció
Berga (Catalunya) PPCC – 24 de gener de 2006
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com les despeses militars amb el I+D per als militars, les megainfraestructures de cinturó, que serà el que ens tindrem que apretar cada cop més, per innecesaries a aquesta passa.
Per què el sector productiu de moltes empreses es vora afectat; per una economia amb despeses públiques superficials e inflades, amb l’augment de la inflacció i perdua de competitivitat, el que tindrán que fer es plegar.
A on el ciment ho tapa tot, amb la inflacció desorbitada, la bombolla de preus inmobiliaria, que provoquen el maquillatge de les grans cifres macroeconomiques, desvirtuant el resultats economics, del pa per avui i fam per demà.
El que hi ha que fer es un reciclatge amb una economia més lleugera, amb menys despeses públiques artificioses i superficials amb politiques faraoniques o de campanar, per a vore qui fa i s’emporta més despesa pública, que acabaran ofegant l’economia.
On cal una reconversió en politiques de I+D en energies renovables i en una economia sostenible a un món cada vegada més globalitzat, que no estiga plegada sols als interesos dels quatre de sempre.