Us desitjo un millor 2006 i que us sumeu a Catalunya Acció!
Fem fort el camí que va cap al 2014 sense marrades.
———————————————-
LA FRONTERA INTERIOR
(Les fronteres de la Nació Catalana)
Començo a notar els meus límits d’incapacitat cultural, mental i d’expressió literària quan sento forces interiors que no sé explicar, com ara mateix que tot just encetar aquest nou any 2006 desitjo més que mai una Catalunya lliure i plena, i un món més just en tots sentits base autèntica de la pau, junt amb un altre component que no vull obviar perquè també el crec essencial i que és la tendresa del nadal de Betlem i el que va significar i que encara significa avui quan està ben lluny del poder i sobretot quan les coses estan o es posen ben negres… Que trist, però, que per veure la lluminositat de l’Estel de Nadal haguem de recórrer al contrast de l’odi, la por, la pobresa absoluta, la malaltia irreversible i la mort … Que trist que per veure tanta llum haguem de recórrer sempre a tanta mancança i tanta foscor!
Bé, saltada la primera frontera interior personal meva, vull parlar, malgrat la meva limitada capacitat per fer-ho, de les fronteres del meu Poble. Molt segur altres, virtuosos “violinistes”, que en algun moment s’afegiran a l’orquestra de la independència catalana, ho faran amb molta més profunditat i encert.
UN DOCUMENTAL SOBRE DINOSAURES
Els atacs a una manada d’argentosaures, els depredadors del moment, els feien per l’extrem de la cua. Ho vaig veure fa poc en un documental a la televisió, l’exemple és primari i potser infantil però crec que és vàlid. L’argentosaure era un dinosaure vegetarià que pesava prop de trenta tones, com una vintena d’elefants, com ells es traslladava en manades per protegir el clan i sobretot les cries.
Els catalans no tenim gaire consciència de que tenim fronteres, se’ns han negat i amagat des de fa tres-cents anys, i ara alguns ingenus criden "ni banderes ni fronteres" -però els que criden això branden sempre les seves negres banderes i posen per tot arreu les seves fronteres.
En el cas dels argentosaures la frontera era als laterals de la manada i al darrere. La femella del darrere, en el documental, era la frontera més vulnerable.
Però hi havia en el documental una altra forma de debilitat, de lloc vulnerable -on antigament es posaven les torres de vigia o muralles- era allò que avui ja sabem tots i és que els depredadors sempre ataquen l’individu més feble.
Passem al cas de la nostra nació, la nació catalana. Observem les nostres fronteres geogràfiques, pel nord, a l’altra banda del Pirineu, la frontera que separa la Catalunya Nord d’Occitania, l’enemic Francès, el qui mana des d’un tros més enllà, ja ha traspassat els límits geogràfics fa molts anys i ocupa a la pràctica tot el territori al qual ha afrancesat fortament, sols la frontera estatal entre França i Espanya ha pogut parar la seva incursió fins als llocs en aparença més protegits de la nostra pàtria i així he pogut salvar de moment la llengua i la voluntat d’ésser Poble.
Naturalment hi ha més fronteres, tan en les dimensions geogràfiques com en tot altre ordre de dimensions.
La mar mediterrània, avui dia i de moment, és la nostra frontera més dolça i bella, la blava mar mediterrània. El Pirineu, tot i que a vegades pot ser molt aspre com ho és tota muntanya, mai no ha estat frontera per a Catalunya sinó que sempre ha sigut ben bé terra de la nostra, ben nostra! dels catalans tots, del nord i del sud, de l’est i de l’oest, andorrans, de la franja, illencs, valencians, carxians, alguerians i de tots els catalans d’arreu del món.
La Franja, barrera lingüística en mans de la "Comunidad de Aragón". Les illes barrera regida per poders autonòmics espanyolistes. I finalment la més vulnerable i atacada de les nostres fronteres exteriors geogràfiques, el País Valencià, la més valenta, la més sofrent, la més resistent! Ella aguanta i es debat entre mossegades per totes bandes com la femella argentosaure del documental.
Molts catalans -siguin del territori que siguin d’aquesta nostra nació- semblen no adonar-se de l’important que és tenir esment d’aquests punts vitals per on ens estant atacant els nostres enemics de sempre amb l’ajut de molts inconscients col·laboracionistes.
Hi ha una cosa que és molt negativa en tot aquesta realitat i és que la majoria d’atacs ens són amagats pels nostres mateixos medis de comunicació i per la nostra pròpia incomoditat i desídia. A vegades les notícies surten en llocs poc visibles i en curtes referències, i a vegades ni les volem veure, ens fan mandra i cansament.
EL LLOC MÉS VULNERABLE
Hi ha també una frontera interior, vull dir un lloc molt vulnerable per a tot poble i on es direccionen els pitjors atacs, els atacs que li poden fer més mal; parlo de l’ànima, de l’esperit, de les coses que afecten l’ànima d’un poble i dels seus homes i dones … El desànim, la frustració, la manca de fe en el propi poble i en les pròpies capacitats, provocant-nos la sensació de restar vençuts, el debilitament del caràcter i de l’aplom. Per atacar aquesta ànima, que es pot fer de forma inconscient -coneixem multitud d’estratègies amagades sota la sagrada cohesió de la societat catalana, el que no sabem ben bé es si són fetes de forma inconscient-. Però qui ens vol mal de veritat i sense pels a la llengua, i té diners… curiós ! ho fa amb els nostres propis recursos, els 40 milions d’euros que ens prenen cada dia … serem necis! I això és el que han fet, segons noticia al diari Avui de fa dos dies (31-12-05, pàg. 65) la gent que regenta la "Comunidad Valenciana" al donar al senyor Jiménez Losantos la llicència d’una televisió terrestre en llengua castellana. Aquesta notícia em fa adonar que encara tenim una altra frontera, la frontera televisiva, i aquesta, per gran pena nostra, la tenim al menjador de totes les nostres famílies.
Salvador Molins i Escudé
Membre i Conseller de Catalunya Acció (www.catalunyaaccio.org)
1 de gener de 2006
Berga (Catalunya) PPCC
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tant conscient o inconscientment, i és a on es troba, el punt de que parteix en cada moment, les dreçeres que te que m’empendre, quand i on es té que aturar i quant hi toca correr, per portar el ramat a bons ports, en funció dels esdeveniments, el passat experimentat i els seus coneiximents.