BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.

18 de gener de 2021
0 comentaris

Tirem endavant la República Catalana Independent per tots els fronts: DUI, Llengua, Waterloo

 


“Siguem independents, tirem endavant la nostra República Catalana per tots els fronts”

Comentari de Salvador Molins:

Jo, de classe mitja i petit empresari familiar, lluitador per la Independència de Catalunya des d’allà l’any 1999, ‘ignorant i impotent’ em fa molta basarda l’editorial d’avui per la gravetat que presenta. Sempre, ara no per sort ja estic jubilat, he patit la pressió d’haver de pagar crèdits inacabables. Vull repetir unes paraules concretes del Sr. Blesa ‘el determinisme a descolonitzar-nos passa per mostrar una envejable serenor emocional’ i cridar-vos a tots a reafirmar el Mandat del 1r d’octubre, a completar la DUI catalana del 27 d’octubre, i a votar tots junts el Partit o partits que s’hi comprometin sincerament, no oblidant mai més la llengua, fa masses legislatures -totes- en les que s’ha abandonat la llengua, i sense abandonar els autònoms i demés classes socials. Siguem independents, tirem endavant la nostra República Catalana per tots els fronts, urgentment per Waterloo. Necessitem dones i homes de ferro defensors dels drets i la llibertat dels catalans.

Escrit de Vicent Partal i primers comentaris:

Per bé o per mal Itàlia és el laboratori d’Europa, gairebé sempre. Per això, o a partir de la consciència que això és així, ahir em vaig espantar enormement llegint aquesta anàlisi que Roberto Saviano fa des de les pàgines del Corriere: “La usura en el temps de la covid“.

Saviano hi explica una realitat terrible. Conta de quina manera la màfia ha ocupat el lloc que han deixat abandonat l’estat i la banca, posant capital a disposició dels centenars de milers d’empreses que la normativa anticovid, però sobretot la manca d’ajut real, ha portat a la fallida o quasi. La “pandèmia de la usura”, com la defineix el periodista perseguit, porta Itàlia a un “welfare de la criminalitat” que no pot sinó tenir conseqüències terribles passat el mig any, nou mesos de la primera etapa de la usura –quan el prestador encara no escanya al deutor. Les xifres oficials parlen de cent mil empreses italianes a punt del tancament i cinquanta mil més que ho passen molt malament. Empreses que en la desesperació han caigut a les urpes de les trames mafioses reconvertides en pseudo-bancs informals. Saviano explica encertadament, i aquesta és una cosa que passa també al nostre país, que aquestes empreses, petites i mitjanes, són la columna vertebral de l’economia italiana i podem sospitar, o més aviat témer, que si Itàlia és el laboratori d’Europa, això també ens passarà a nosaltres, algun dia.

Perquè no es tracta tan sols de l’habilitat demostrada dels grups criminals per a ensumar nous negocis i el seu instint per a aprofitar-se’n, canviant si cal les tradicions –la màfia clàssica no feia mai préstecs, sinó “regals”. Es tracta, sobretot, que l’estat i el sistema han deixat tan desvalguda la classe mitjana que aquesta no té, en realitat, moltes més opcions que afonar-se cada dia més al pou.

El periodista del Corriere posa un exemple elemental de les conseqüències d’aquesta renúncia del sistema, que tots sabem que passa ací també. Explica fins a quin punt és negativa la concentració bancària en el coneixement de la societat per part dels bancs. Diu, i això ho deveu haver experimentat molts de vosaltres, que la presència d’una xarxa consistent de sucursals arreu permetia als bancs una intel·ligència fina que ara, amb la concentració i la reducció de la presència al territori, han perdut. El director de qualsevol sucursal de barri, de poble o de ciutat petita era capaç de calcular si es podia fer un préstec a una persona o a una empresa no tan sols per les xifres fredes que li escopia l’ordinador, sinó pel coneixement personal, pel contacte. I això donava seguretat al negoci bancari. Ara, en canvi, la supressió de les sucursals i la despersonalització de la banca la torna inútil i cruel envers les necessitats de la gent. Per què? Doncs perquè han canviat de negoci. I de client. Amb les fusions no cerquen servir més bé els ciutadans sinó esdevenir entitats sistèmiques per a desentendre’s finalment del mercat menor i viure de la pressió extractiva sobre aquest mercat menor que fa l’estat, un estat que, per la seua capacitat reguladora, s’ha convertit en el centre total de l’economia, gairebé a l’estil soviètic. És la creença tremenda i terrible que un decret del BOE fa més negoci que el treball de milions de persones.

D’aquest punt de vista la pandèmia i la manera com es gestiona ho han accelerat tot d’una manera enorme i podem dir que constitueix un assalt organitzat i en tota regla a la classe mitjana, a aquest segment equilibrador de la societat que tant havia costat de crear en la postguerra mundial. Amb el creixement de les desigualtats disparat com mai abans, als de dalt de tot no és que els moleste el proletariat completament desvalgut, si és que l’identifiquem encara com l’enteníem abans, sinó també la classe mitjana. El patró de l’època de Marx lluitava contra els seus obrers, però Amazon lluita contra tots els botiguers del planeta, per dir-ho d’alguna manera…

El paper de la política

I en tot plegat el problema més greu és la política, la gestió del poder. Perquè tan sols amb la política es podrien frenar i equilibrar les conseqüències de totes les revolucions tecnològiques que vivim. Però, per desgràcia, les ideologies, tots els catecismes, costen d’adaptar a aquest món tan mogut i transformat, i els predicadors, per tant, s’estimen més refugiar-se als eslògans i a les comoditats immediates. La dreta, fins i tot la franquista, s’ha tornat soviètica i vol, i exigeix, un estat que treballe per a ella, privatitzat, un estat que li garantesca els negocis, si pot ser sense haver de treballar ni esforçar-se a inventar res –aquest capitalisme de BOE en el qual Espanya excel·leix i del qual el PSOE és líder mundial. I l’esquerra, l’esquerreta que deia Montanelli, es refugia en reivindicacions postmodernes cada dia més difícils de seguir i entendre, fruit en molts casos de l’ociositat extremista de qui ho té tot resolt a casa i crida per fer oblidar què és. Ho aclaria bé l’altre dia en aquesta entrevista Ferran Lupescu, un dels pocs pensadors radicals que tenim: “Enmig de la descomposició social, la mentalitat postmoderna inventa identitats microgrupals, més o menys adamistes, que no emprenyen gaire el sistema perquè contribueixen a atomitzar les lluites.”

Finalment, a dreta i a esquerra, i aquest és el fenomen sense el qual no funcionaria aquesta transformació per a empitjorar, la conversió dels vells partits polítics en societats limitades és la clau que permet de justificar qualsevol cosa, la que siga, per persistir en la gestió del poder. Això i la pèrdua de la moralitat més elemental, la fi brutal que vivim de l’exemplaritat pública i fins i tot del sentit de la discreció. Veure bracejar Ada Colau per justificar que se’n va anar de Barcelona el dia de Reis mentre els seus pistolers digitals, en la millor tradició de la dreta, amenacen a tort i a dret a les xarxes és un espectacle tan denigrant com enormement aclaridor. I és cap ací, no ens enganyem pas, que ens volen portar els uns i els altres, davant l’estupefacció d’una majoria social atònita que ja no sap de què fer cas i que hauria d’anar pensant a desfer-se de manera urgent de l’assetjament ideològic i no fer cabal de les etiquetes tronades, si és que vol arribar a fer res.

La revolta democràtica catalana, una revolta de la classe mitjana

La revolta democràtica catalana, en aquest sentit, ha estat i és una de les reaccions més sòlides del món, de les protagonitzades per la classe mitjana, per aquesta classe mitjana que a Occident ha estat convertida durant els anys socialdemòcrates en la majoria de la població, no amb la voluntat de conservar allò que hi ha, sinó amb la voluntat de canviar les coses.

I és per això, i no tan sols ni principalment pels debats sobre la frontera o la bandera, que l’independentisme català enutja tant i concilia tants interessos en contra aliats als extrems. Des de la dreta ‘sovietoide’ a l’esquerra immoral, el capitalisme de partit i d’estat treballa cada dia, i ara per desgràcia hi ha qui ho fa també des de dins de l’independentisme mateix, per apagar la flama del carrer i per evitar que les contradiccions afloren i la gent torne a prendre partit. Perquè el sistema pot conviure còmodament o no amb extremismes extravagants, però no pot consentir exemples de mobilitzacions multitudinàries ni d’accions profundes i radicals pensades per canviar de colp la vida diària de la gent. En definitiva, allò que, per exemple, el carrer exigia unit i que Junts pel Sí proposava en la legislatura cada dia més reivindicable en la qual aquest grup va existir. Per explicar-ho, torne a l’anàlisi de Lupescu: “La identitat nacional, en canvi, és una qüestió real, seriosa i de masses, i emprenya molt.” Raó per la qual sembla mentida –això ja ho afegesc jo– que aquesta enorme capacitat transformadora, única, que els catalans continuem tenint a l’abast, la vulguen liquidar precisament els qui invoquen per a ells, des de l’esquerra i tot, l’etiqueta de transformadors mentre a Itàlia ja es veuen clarament les orelles al llop…

 

PS. El professor Joan Ramon Resina que ens té acostumats cada dilluns a les seues mirades tan agudes sobre el nostre país avui ens parla dels Estats Units, en definitiva el país on viu i ensenya. Els recomane que facen una mirada profunda al seu text: Anar a pams amb la veritat. I ja posat els recomane també el Joc de Miralls que ens dibuixa aquesta setmana Xavier Montanyà, un text tant dur com imprescindible sobre la campanya d’ETA contra les drogues al País Basc i els quaranta-tres morts que va provocar.

Aquests textos, així com la resta dels continguts originals que els oferim cada dia des de VilaWeb –avui per exemple les opinions de Bel Zaballa o de Biel Mesquida, l’anàlisi en profunditat de com serà la presidència de Biden o les cròniques sobre el primer hospital de campanya que s’ha posat en marxa a Alacant o la creació a can Ruti de la primera unitat de covid infantil– formen part d’aquest “Només a VilaWeb” que és la marca del nostre diari, junt amb el seguiment constant i detallat de l’actualitat.

I tot aquest contingut el podem fer i el podem oferir en obert per a tothom gràcies al fet que vint mil lectors, d’entre els més d’un milió i mig de seguidors habituals d’aquest diari, han volgut voluntàriament fer-se subscriptors i fer sostenible el nostre diari. Amb això aquest curs hem pogut posar en marxa la seu de la redacció a València i durant la pròxima primavera arribaran reformes importants que ens faran créixer molt com a diari i com a referència social. No cal que els diga que com més subscriptors més forts serem i per això els demane que si no ho són encara i s’ho poden permetre ens ajuden. Fent-se subscriptors o fent una donació única i sense cap més compromís.

COMENTARIS:

Xavier Arenas

17.01.2021  |  22:21

No ens oblidem, però, que la classe mitjana està en standby a l’espera de la reacció dels partits polítics catalans properament. La ideologia de classe mitjana forjada aquestes darreres dues dècades no es podrà esvair com pols en l’aire. Mantinguem-nos serens i estalvis i la classe mitjana resorgirà com l’Ave Fenix. Tan sols ens falta persones amb carisme, honestedat i valentia. Ja arribarà.

 

Jordi Pedemonte

17.01.2021  |  22:26

Estaria be posar noms a l’esquerra aquesta de la que parles i puntualitzar de manera clara i diàfana totes les actuacions que fa com a “societat limitada”.
Un dia d’aquest hi haurà eleccions i molta gent no hi veu si no es parla clar i amb coses concretes.
Per exemple, fomentar el odi cap a un partit per assegurar-se que quan tu mateix traicionis el que representes o dius representar, els vots no hi marxin.

 

Josep Usó

17.01.2021  |  22:34

Tots aquells que l’editorial defineix com a predicadors són molt perillosos. En el millor dels casos, repeteixen com a lloros una breu col·lecció de frases buides manllevades d’algun temps passat. Però el primer que procuren, és el seu propi benefici. Com allò tan cristià de la caritat ben entesa comença per un mateix. En efecte. La revolució catalana emprenya perquè és la revolució de la gent d’ordre. La que despulla els predicadors perquè és capaç de guanyar-se la vida. Si les màfies de tota mena li ho permeten.

 

Carles Serra

17.01.2021  |  22:40

Gràcies Vicent per aquest article; el tindria que llegir tota la societat per veurà clar lo que es això de l’esquerra i els partits que la componen PSO€-PODEMOS /COMUNS /ER si afegim el País València podríem incloure Compromís, amb la bessona de Colau l’Oltra.
Si la nostra societat, quant dic la nostra em refereixo a la catalana, perquè la societat espaÑola no te remei, no s’a n’adona d’aquesta realitat que fas esment Vicent, només ens espera misèria i penúries

 

Ramon Berdegué

17.01.2021  |  22:45

Una vegada més ens encaminem a la veritat antiga, però no per això menys actual, d’anar exprimint fins a límits insospitats a qui es troba dèbil pel motiu que siga. Els mafiosos, sempre han estat al aguait i han demostrat una gran imaginació en aquest tema. Jo gairebé considero normal que ho facin, les polítiques actuals, sobretot aquí, inviten a fer-ho al deixar desprotegits i orfes els que realment són la fibra musculosa de l’economia, els autònoms amb pocs recursos i que hi deixen la pell en temps normals per guanyar-se la vida, més o menys bé. No tinc massa confiança amb els polítics consolidats en partits experimentats, ja no parlo d’unionistes que sempre han anat en contra del país, sinó també dels que es diuen independentistes i van fent la viu viu per anar passant i no fan realment res. Quan es parla d’independència i millorar coses i després es pacta amb partits que mai han acomplert res, sigui a diputacions o a Madrid, tant se val. En les properes votacions els tindríem de fer un vot de càstig i que entressin amb pocs diputats al parlament, votant als altres independentistes, que per fer govern haguessin de pactar tots i depurar velles pràctiques molt tòxiques, com la de donar les ajudes i facilitats als rics que no ho necessiten i enfonsar els que realment han pencat sempre per fer avançar el país.
Ramon Berdegué

 

Josep m Uribe-echevarria

17.01.2021  |  22:47

Un clar advertiment a ER,perque canvii la seva estratègia.Si no ho fan,seran corresponsables de la desfeta que s’apropa.

 

Mònica Batlle

17.01.2021  |  22:50

” … un assalt organitzat contra la classe mitjana …” i molt ben organitzat!
Gràcies pel magnífic editorial

 

Francesc Xavier Bueno

17.01.2021  |  23:20

La banca no és dolenta per se, només té cura de tenir beneficis per repartir als seus accionistes -que per això compren les seves accions: per treure un rèdit.
‌ I qui són aquests accionistes? Doncs normalment i majoritària els qui han fet uns quartets al llarg de la seva vida: la gent gran, ja sigui en fons d’inversions, fons de pensions, dipòsits, accions, etc. No existeix una banca dolenta: existeixen molts petits inversors, milions d’ells, que volen una remuneració pels seus diners invertits.
‌A l’altre banda estan els deutors, els qui demanen un préstec per comprar un pis i formar família (els joves) i els emprenedors. La banca només fa de mitjancer entre vells amb diners i joves sense diners: uns volen cobrar diners pel seu capital i els altres estan disposats a pagar una interessos per tenir diners per tirar endavant.
‌Vostès han vist “It’s a wonderful life”? Doncs és aquest el mecanisme del sistema financer, força senzill. No hi ha banca dolentota sense escrúpols, hi han milions d’estalviadors que pressionen per obtenir més beneficis pels seus diners (o “generar valor” per les seves accions) i si un banc per ètica o per manca d’habilitat no ho aconsegueix llavors desapareix del sistema.
‌Ras i clar: els vells financien els joves a tot arreu, i els bancs només fan de mitjancer, només que la majoria de vells o no saben o no ho volen saber però el que sí volen són dividends i rendiments de capital mobiliari.
‌La resta és fullaraca populista produïda bé per la ignorància dels sistema financer (la naturalesa humana elemental) o bé per dogmatisme comunista (PSUC, PCC , Iniciativa i els Verds, EUiA, Comuns-Podemos i els que vindran).
‌Nota: L’altre dia, no sé qui per què vaig enfeinat, va comentar algú -a propòsit d’alguna invectiva meva vers al nostre admirat i vilipendiat Director VW- que jo no sabia que el Sr. Partal i el MHP Puigdemont vingueren plegats a Perpinyà i em va voler alliçonar, ha, ha.
‌No senyor, va Vostè ben equivocat amb qui sóc i la meva informació. Jo hi era a l’estadi de la USAP el 28 de febrer de 2020 amb el Director i el MHP i vaig tenir ocasió de parlar amb el primer qui em va donar la primícia de la notícia (anava molt content I orgullós amb el material audiovisual i és disposava a editar-lo tot seguit). El MHP el vaig tenir força estona a tocar gaudint de la recepció inicial, del partit i del preceptiu tercer temps del Rugbi. Així que si li toco la pebrotera al Sr. Director no és per desconeixement mutu (per manca d’informació privilegiada no serà) sinó per compensar tota la còrrua d’aduladors llagosters i embafadors que dia rera dia diuen “Moltes gràcies Sr director, etc.” Algú ha de tensionar una mica l’ambient i punxar el personal! Cosa que sempre aconsegueixo tot sigui dit. Ei, i jo li engalto això al Senyor desconegut i desinformat de la mateixa manera que li dic al Director (només que aquest sí que està informat i força!). No ofèn qui vol sinó qui pot i la cua és llarga, agafi número Senyor desconegut desinformat. Jo li dic:
‌USAP 57 – Rouen 12
‌Partit fluixet i sense tremp, un passeig ( i una bona passejada del MHP pel camp llargament aclamat) però és que a Normandia la USAP va perdre!

 

Florenci Maymó

17.01.2021  |  23:20

Molt bé Vicent, aquesta editorial.
Només vull cridar l’atenció sobre dos punts que comentes, que considero paradigmàtics:
– la pèrdua de coneixement de la Banca (el Sistema), com a cinseqúència de la devallada de sucursals
* fa temps que el van començar perdre quan van decidir que calia canviar el cap de cada botiga, abans que tingués massa confiança amb els veïns
* per molt que es vulguin adreçar a un altre mercat, la pèrdua de coneixement és pèrdua
– la moguda del poble català té tant problema a reeixir per que (és l’únic que?) s’enfronta al sistema establert
* per la mateixa raó és la font d’esperança del seu triomf
* el problema no és d’Espanya ni d’Europa, és de tot el món, i per tant, amb independència de les baixes que hi hagi pel camí, només pot portar a un canvi (1789 a nivell mundial?)

Jordi Buïl

18.01.2021  |  00:02

Ací caldria afegir-hi, crec, un pensament de l’Alexandre Deulofeu:
—considerades en conjunt, les dretes representen l’egoisme social, i les esquerres l’enveja social.

I també un altre, d’en Josep Pla:
—el drama de les dretes és la supèrbia i l’estupidesa, i el de les esquerres la ignorància i la impotència.

Com diu la Simone Weil, filòsofa i mística francesa —ara em costaria de trobar entre els seus escrits la frase exacta—, en tots els partits, en totes les ideologies, siguin de dretes, de centre o d’esquerra, hi ha gent que treballen pel desarrelament social, i gent que treballen per l’arrelament de tothom.
Són aquests darrers, els qui haurien de portar el pòndol del país.

 

Josep Gualló

18.01.2021  |  00:08

LA MAL ANOMENADA ESQUERRA CONVERTIDA EN SOCIETATS LIMITADES

L’esquerra espanyola va deixar de ser esquerra fa molts anys a Suresnes i igual que la dreta, la ultradreta i partits menors d’extrema esquera van esdevenir Societats Limitades..

A casa nostra , a Catalunya, ERC dissimuladament pretén esdevenir un partit espanyol per poder eixamplar més la base al comptar amb més clients potencials per la seva Societat Limitada. La Societat limitada Colau és un fenomen nou que caldrien moltes pagines per descriure’l.

Els independentistes de cor, son els que volen fer la revolució de la classe mitjana creant un nou estat. Indubtablement Junts es la forca més potent de l’independentisme i te una estructura més semblant a una agrupació electoral que a un partit com els que hem conegut fins ara. Amb la resta de partits no em definiré perquè estan molt atomitzats i alguns no sé on situar-los.

El que per mi és molt clar es que si volem anar a cavall guanyador hem d’apostar molt fort per Junts i ajudar al màxim possible al creixement del Consell per la República. La pinça que han de formar Laura Borràs al Principat i Puigdemont fora de la frontera espanyola, escanyarà l’estat espanyol. Si és que tots hi creiem de veritat. Que ningú en tingui cap dubte. ! ! ! !

 

ESTUDI D’ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP

18.01.2021  |  00:17

Bueno, vós també sou un desconegut per a mi, però tinc açò:

“Fa tot just un any es defensava / beneïa en aquest diari i per part de ERC Comuns etc. l’exploració de pactes prometedors amb el PSOE: un marge per la negociació d’una eixida (la ingenuïtat és punible?). Ara el PSOE ha passat a ser un partit monàrquic… Quina sorpresa! Qui hi ho havia de dir! El PSOE monàrquic! Oh!
Ai, la maleïda hemeroteca, quin mal que fa, i fa tot just un anyet. Sap greu haver-ho de recordar i fer memòria però no defalliré mai en la defensa de la legitimitat del MHP Puigdemont i en la recuperació del legítim Govern deposat pel PP i pel PSOE! Pel PPSOE tots del bracet. La memòria de qui som i amb qui no s’ha de pactar mai ha de mantenir-se viva.”

I servidor va respondre això:

“Unes notes al marge:

1. Cada vegadaque donem temps a l’estat colonial, aquest es prepara. Per tant, per a collar-lo cal agafar-lo en calçons.
El corol·lari és fer eleccions el 14F i no ajornar-les.

2. Francesc Bueno: a vós, com als xiquets cagonets, cal explicar-li l’amistat entre Vicent i Carles? Amb qui n’entrà el MHP Puigdemont de nou al nostre país per a fer la trobada a Perpinyà?

3. Un diari nacional i independentista no està adreçat només als fanàtics d’una línia sinó al conjunt de la nació que abrace tots els segments socials si cal ajudar a desmuntar el “relat” imperial per a atraure aquells que no hi han pensat mai.

4. El que cal en aquest moment és mostrar que el determinisme a descolonitzar-nos passa per mostrar una envejable serenor emocional, quan a españa mostra senyals de destabilitat ben visible. Allò que deia de Winston Churchill i Hitler fa uns quants editorials.”

I algun altre també:

JESÚS ESTREMERA13.01.2021 | 23:28
Senyor Bueno:
Fa tres anys que seguesc Vilaweb (el vaig trobar quan l’oi de la premsa del règim em va fer insuportable continuar seguint-la) i hi veig una línia coherent. Vull dir que, fa un any, no és veritat que es defensàs el suport d’Esquerra al Govern d’Espanya, sinó més bé tot el contrari …o no hem llegit el mateix!

En fi, Francesc Xavier:

Possiblement servidor de vós i d’aquesta màtria, aleshores ja em vaig posar a la contra aquella derrapada de Vicent Partal, perquè la meua “hemeroteca” la duc viscuda i al muscle”.
I no passat un any i amb lletres i dibuixets. No sóc de passar la mà pel llom a ningú i molt menys a Vicent, pel que sent especial estima des de que no era el “Vicent Partal” actual.

Que li passe l’escaldada de culet ràpid Sr Bueno, doncs, les cremetes de nadons ho curen tot, sobretot als milhòmens, pel frec continuat de la collonera entre les cuixes .

Josep Blesa (València)

 

Rafel Moreno

18.01.2021  |  07:50

Fa temps que els bancs s’ha transformata en robancs.

La robanca juga, ens escarneix i sempre guanya.

 

Salvador Molins

18.01.2021  |  08:17

Jo, de classe mitja i petit empresari familiar, lluitador per la Independència de Catalunya des d’allà l’any 1999, ‘ignorant i impotent’ em fa molta basarda l’editorial d’avui per la gravetat que presenta. Sempre, ara no per sort ja estic jubilat, he patit la pressió d’haver de pagar crèdits inacabables. Vull repetir unes paraules concretes del Sr. Blesa ‘el determinisme a descolonitzar-nos passa per mostrar una envejable serenor emocional’ i cridar-vos a tots a reafirmar el Mandat del 1r d’octubre, a completar la DUI catalana del 27 d’octubre, i a votar tots junts el Partit o partits que s’hi comprometin sincerament, no oblidant mai més la llengua, fa masses legislatures -totes- en les que s’ha abandonat la llengua, i sense abandonar els autònoms i demés classes socials. Siguem independents, tirem endavant la nostra República Catalana per tots els fronts, urgentment per Waterloo. Necessitem dones i homes de ferro defensors dels drets i la llibertat dels catalans.

PS1: Tirem endavant la República Catalana Independent per tots els fronts: DUI, Llengua, Waterloo

  

PRESENTAR-NOS TOTS JUNTS A LES PROPERES ELECCIONS CATALANES PER A COMPLETAR LA DUI I FER EFECTIVA LA NOSTRA INDEPENDÈNCIA:                                                     
People hold hands and Latvian flags as they participate in a human chain at Baltic Way near Riga August 23, 1989. Runners left Lithuania and Estonia on August 22, 2009, for neighbouring Latvia to start events marking the 20th anniversary of a 600 km (375 mile) human chain that showed the Balts’ wish to regain their independence from the Soviet Union. More than two million people in the Baltic countries of Estonia, Latvia and Lithuania joined hands in one of the biggest mass protests seen against the former Soviet Union and demanded the restoration of independence. Picture taken August 23, 1989. REUTERS/Ints Kalnins/Files (LATVIA POLITICS ANNIVERSARY IMAGES OF THE DAY)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!