Hem llegit aquests dies: “(…) Pujol creu que
Catalunya no està en condicions de proclamar la República catalana, si abans no
es recupera aquesta ‘seriositat’. ‘Perquè és molt seriós això, eh, no és un
joc de criatures’, ha advertit.
(…) Pujol ha assegurat que, amb l’estat actual del país, ell ‘no aconsellaria
que es proclamés la República catalana’. De fet, ha recordat que ja quan es va
plantejar l’Estatut ‘no ha acabat de sortir bé’. En tot cas, ha afegit que, si
encara es viu si algun dia la proclamen, no serà l’últim a afegir-s’hi.(…)”
(notícia)
– Aquest ‘no ha acabat de sortir bé‘ és una manera massa suau de
dir-ho. Diria que aquí és seriós (en sentit de preocupant) que algú, i més seriós
encara que un ex president (pel que ha de conèixer i saber), pretengui
obviar que tenim al davant dues opcions: o som independents o som una regió. I
no és ni qüestió de grau, ni de lleis, ni de seriositats. I diria que ara ja ni d’estratègia, sinó de voluntat
i acció, i de no qüestionar ni la bona informació de que disposem, ni la realitat del què ens passa.
Entenc que la estratègia no s’ha de dirigir a aconseguir la sobirania com una cosa que està per aquí o per allà, sinó a fer maneres i preparar-nos per al que demana el seu exercici, per a exercir-la. Que pot ser tenim oblit també de com es fa això?
Sembla que ens trobem cercant, que anem cercant alguna cosa, i ens pensem que la sobirania sigui alguna cosa que ens trobarem per algun lloc, algun dia, o en la fi dels temps….. I així no atenim al que em sembla cal apuntar: quina mena de convivència és la que troba problema en la expressió i consulta a la gent (fora dels problemes clàssics, com ara el de estupideses a les que podem arribar en massa o sense consciència). Altra cosa és que trobi comprensiu es pugui tractar de que,
malgrat el que diu Jordi Pujol, el que passa és que l’interessa que el seu partit sigui protagonista
en la recuperació de l’exercici de la sobirania de Catalunya (comunitat autònoma, bé, una mica autònoma, que ha governat molts anys). I penso: doncs que ho sigui! Bé
ho pot ser, però diria que de cap manera amb ajornament o replegament.
Ajorna i replega ments ens duen a altres àmbits, li diria a l’expresident. I em sembla que per a veure-ho només cal atendre a algunes coses que passen, com ara:
. (…) ni apareixen en els mitjans amb gaires
flors (…)
A banda que crec que no ens convenen replega ni ajorna ments. Que serien un risc, risc important per a algunes recuperacions que s’han aconseguit.
(Pujol) “En tot cas, ha
afegit que, si encara es viu si algun dia la proclamen, no serà l’últim a
afegir-s’hi.” Proclamin o proclamem? Li preguntaria.
Em sembla que s’acostuma a apel·lar a fractures socials com a amenaça, i
com veiem en aquest cas, a la seriositat (aquella, que encara ens
manca saber quina una és, on la situem, a què es refereix, perquè en els
exemples em sembla no queda clar). Hi ha fins i tot qui apel·la a pors o violències
vàries, en un intent de justificar, el què? L’ajornament? La negació de la
possibilitat? Desaconsellaments? Replegaments? També hi ha encara (???) qui apel·la
a concòrdies vàries, també, sééé, o a històries de que Espanya i Catalunya van de la mà i, oh!, tan ben avingudes……..
Diria que no ho hem de fer nostre res de tot això. Que estem davant problemes d’altres
menes. Problemes d’informació, de desinformació i atacs violents des de poders
mediàtics (que en diem), de jocs de noms i mots, de paraules màgiques també.
Crec, però, i sense obviar dificultats que coneixem bé, que si s’informés en general de la situació, i es fes política seriosa1, no es tracta de ser poca
soltes o no, ni de que a vegades no siguem seriosos, ni del: “(…) ara
toca un replegament, per recuperar forces, autoestima, moral, idees. I,
afegim-hi, per saber qui som, què volem i amb què comptem.”
Penso que
no hem de confondre ni el mal govern amb la malaltia del centralisme i
unificació espanyols, ni tampoc les nostres febleses o errades, amb el
moment
decisiu en que estem. Ni tot plegat amb el mal estat en que estem. Que el mal
estat en que
estem no és responsabilitat exclusiva nostra, així
com sí ho és (a preu de negar massa si
no l’atenem), de responsabilitat nostra, i exclusiva, el fer-ne un de
més modern i bo, assumir la nostra necessitat, així
com deixar de sostenir-ne aquests que en embolcallen entre pessimismes, optimismes i alguns altres mismes.
………………………………
1.- Política seriosa, diguem que aquí es tractaria de no jugar
més a fabricades de la realitat a la carta (del domini dels mitjans, o de les
publicacions oficials sobre el que es considera “realitat” i quines
coses es neguen); alhora que caldria assumir que no és el mateix versió o mirada i falsificació
de la història; i dir ben clar quin és el nostre paper com a regió d’Espanya,
amb alguns dels detalls de la història sobre la peculiaritat que hem anat
estant com a tal. També s’hauria de parlar clar de la situació, i coses així. Es tractaria de
deixar ben a la vista compromisos, accions i responsabilitats. I és, seria,
també estar al cas de tantes coses que passen i no estan recollides, en el
millor dels casos, o, en el pitjor dels casos, són silenciades, negades, o
burlades.
Passen moltes coses, moltes que em sembla deixa de contemplar qui
posa fre a la independència més enllà del que necessitem per a
refer-nos d’atacs de desinformació, polítiquesjudicials, jurisprudència
al servei de l’antiindependentisme, i etc., més enllà del que en diem
treball de recuperació de la consciència, que no és un problema només
català, que és un problema força general, diria que problema
estructural de països amb greus, i serioses mancances (podríem dir per
simplificar, però sense oblidar que cal definir algunes coses, i
atendre a problemes ben coneguts) d’educació, de civilització, de
democràcia. Greus i serioses mancances en la convivència. Una mena de països entre els que estem, fins que no ens en sortim.
moltes…….. com ara que:
Tenim coneixement de la història del Tribunal Constitucional, i
sabem quina ha estat la seva deriva, així com el que crec que podem
anomenar corrupció de la seva tasca en la pràctica i constitució
actuals, o com a mínim d’abandó d’una d’elles, que era la de vetllar
pel control dels excessos dels franquistes en la reestructuració del
poder de l’estat. O dues, o tres, o quatre,… (subratllo jo):
“(…) Garantizar la convivencia democrática dentro de la Constitución y de las leyes conforme a un orden económico y social justo. (…) Proteger a todos los españoles y pueblos (que suposo no es refereix a un tipus municipis) de España en el ejercicio de
los derechos humanos, sus culturas y tradiciones, lenguas e
instituciones. (…) Artículo 2.
La Constitución se
fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común
e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho
a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la
solidaridad entre todas ellas. (…) etc.
Vull dir que, per què hauríem d’acatar o respectar el seu “fallo”
sobre el text de la reforma del nostre Estatut? Què hem de dir i fer si
els nostres representants ho acaten i “respecten”?
Ja veiem que des de l’aparell de l’estat espanyol, si es donen casos com aquestos,
es passa a actuar contra la persona o el que sigui en qüestió, i
s’apel·la a desastres i apocalipsis si algú gosa alçar una veu contra
aquesta seva violència, inacceptable i denunciable, a parer meu.
Crec que hi ha confusió en una cosa: no és el mateix parlar de l’estat
com qui pot fer determinada violència legítima (em sembla que
en diem) que parlar de la legitimació de la violència de l’estat, de
qualsevol. Senzillament perquè hauríem d’acceptar que tota violència
d’estat és legítima, i això és una bestiesa.
No sé què cal o què podem fer, però diria que no hem d’acceptar l’autoritat d’aquest tribunal, per començar. Els problemes que genera la deriva i
politització (en un mal sentit de polititzar) de determinats àmbits de
la justícia penso que són raons suficients. Les derives, jurisprudències generades, intoxicacions informatives, manca de decisió de ser responsables amb el que en sabem sobre aquestes coses, etc., ho fan, a més, necessari.
………………………………
http://www.eldebat.cat/cat/notices
/pujol_diu_que_catalunya_ha_perdut_la_seriositat_39296.php
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/116563
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/112894
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3207499
http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3206419
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!