Indústries i caminars.

Conversant sobre la normalitat amb que ens mirem censures i autocensures, al costat de l’article de l’Enric Vila (que recullo a sota): Mas versus Laporta, del que el final o afgeit és:

“(La Fundació Catalunya Oberta ha decidit
prescindir dels meus articles d’opinió. Vull donar les gràcies als
lectors que han fet d’aquesta columna una les més llegides del
butlletí).“

“Hola, bon dia,

doncs el que cal és que
això no sigui normal. Per començar caldria que els opinadors que són
deshonestos a consciència escudant-se en aquesta normalitat, i en coses
com que “es que la feina és la feina”. Precisament, podem respondre-hi que l’assassí a sou també cobra, oi? Que deixin de tenir excusa, no hi ha excusa.

També
és fonamental que com a lectors siguem més exigents quan algú fa o
explica opinions, així com en fer-nos-en nosaltres. I també és
interessant que ens adonem que no cal que de tot en tinguem opinió, que
la opinió té uns requeriments, i que no tot és opinable, n’hi ha
d’altres, d’àmbits.

Ens caldria desfer aquest embolic gros que
ens hem fet amb la idea estúpida de que tot és qüestió d’opinió
(cantarella de lamentables èxits). Això, obligadament, de la mà d’una
clarificació sobre el que entenem i a què li en diem “opinió”. Per aquí
també tenim merders dels grossos.

Si atenem a lo més proper i
quotidià, trobem bones pistes sobre com va això d’observar, opinar,
sentir, escoltar, pensar, creure, percebre, fer contrast, mirar,
relacionar informacions, temps, detalls…

Per altra banda, trobo
interessant relacionar aquests problemes amb un intent d’acabar amb la
premsa local (no reeixit i que situo en el seu moment més violent cap al
2003), i amb aquells de fer desaparèixer la figura de l’editor, de
l’Editorial i responsabilitat d’editor, dels globus sobre volgudes lleis
per a mirar de fer callar la gent que escrivim blogs, la persecució,
amenaça i assassinats de periodistes, escriptors, per exemple.

Està
a les nostres mans, i diria que més que una qüestió de poder de diners o
posició clàssica, ara ho és de solidaritat, a tots nivells, i en el
tema que tractem seria solidaritat intel·lectual. Clar que aquesta cosa
que pretenc em sembla que no es contempla gaire, tenim un context de
molta misèria i mandres intel·lectuals, massa inèrcies de pors velles i
de capsuletes calmaconsciències.

Pot ser millor dir-ho així: el poder
està ara a les nostres mans, i comença assumint allò que va dir un
periodista (en informació bàsica ja veiem que la situació és com en
l’àmbit de la opinió): “digueu el què veieu, no el que us diuen que
digueu” (el matí dels atemptats del l’11M)

A banda d’acords o desacords, trobo bon exercici la comparança que fa Vila, i penso que fa uns suggeriments bons, i interessants. Si un article així fa que algú s’escudi en “no toca” o, en plural “nos toquens”, ja ho dic, hem d’espavilar.

Mas versus Laporta

El que m’agrada més del president Mas
és que és un cap de pont entre la classe mitjana que ha aguantat
Catalunya en temps difícils i aquest món de Pedralbes cofoi i
castellanitzat que s’ha beneficiat del país tot i odiar-lo. El que
m’agrada més de Laporta és la coratjosa humilitat amb què és capaç de
fer abstracció de si mateix per defensar els seus ideals. El perill de
Laporta és fer el ridícul, però el perill de Mas és quedar atrapat en la
teranyina de complicitats que ha anat forjant. La cara d’estaquirot que
fa el Sandro Rosell, de la qual tothom parla a Barcelona, és la cara
que fan els qui s’han deixat agafar per allà on no toca.

Mas és l’última versió d’una fórmula
intel·lectual que té més de 100 anys; Laporta és l’últim intent de
trencar la divisió entre rics i pobres amb la qual la monarquia juga des
de fa més de cinc segles, per dominar el país. Laporta porta dins un
llibertí; Mas un membre d’aquesta classe dirigent mesquina, que vol
manar de franc i carregar els neulers dels seus fracassos als seus
compatriotes. Presentar Laporta com un hooligan és tan fàcil
com tractar Mas d’empleat. Tot i així, a Laporta li surten botxins per
tot arreu, mentre que Mas està envoltat de llepes. Jo mateix he perdut
dues feines per parlar de Laporta, en canvi, mai que no he tingut cap
problema per parlar de Mas.

Laporta no sap contenir-se, però Mas
evita veure -i pensar- res que no pugui controlar. Laporta de vegades
sona buit, però de vegades Mas és petit d’ànima. Tots dos estan igual de
sols i tot dos es troben en una situació igualment difícil. Tots dos
saben una gran veritat, i es preserven amb un punt d’ingenuïtat. Tots
dos són conscients que s’ha acabat una època, i tots dos juguen amb
honestedat les seves cartes. Mas té més l’escut, però Laporta té la
llança. Mas té les formes, però Laporta té la flama. Mas mira
d’eixamplar el país per integrar-hi els espanyols, però Laporta mira
d’endurir i fer créixer el nucli dur perquè la negociació sigui més
fàcil.

És curiós: malgrat que Mas ha tingut
molts més vots que Laporta, tots els grans titulars que fa a la premsa
semblen pensats contra el seu petit rival. Quan diu que no és
un “salvador”, quan diu que no és un “alliberador”, quan recorre amb
insistència a la seva dona, tot allò que fa amb falsa solemnitat, evoca
una imatge negativa de Laporta. En el fons, no hi ha cap altre líder que
posi Mas tan nerviós, ni que l’obligui a fer la pantomima, perquè no hi
ha cap altre líder que li pugui fer ombra o deixar-lo en evidència.
Laporta qüestiona la imatge que Mas té de si mateix, mentre que la resta
de contrincants són ninots d’una representació que l’afavoreix perquè
ha après a dominar-la.

M’agrada que Mas i Laporta siguin de
Barcelona. Sempre que aconseguim una mica de llibertat, les millors
coses que li passen al país vénen de Barcelona. La nostra capital és com
la primavera. És una ciutat que sempre torna, que ha perdut la
capacitat de resistència però que reneix de seguida que les condicions
milloren. Com pot veure qualsevol turista que visiti Santa Maria del
Mar, la gràcia de Catalunya no ve de la retòrica ni de l’opulència, sinó
d’una combinació molt delicada d’austeritat i força. Mas i Laporta no
se’n sortiran per separat. Per això tot els empeny a enemistar-los i per
això m’agradaria que trobessin la manera d’ajudar-se. Al final d’una
pel·lícula, la grandesa de Laporta passaria per aconseguir que Mas fes
la independència i la grandesa de Mas, per reconèixer de veritat el
coratge i la noblesa de Laporta. En el món real, el que pot passar, és
que el PP governi la Generalitat d’aquí uns anys. Potser així quedarà
clar que Maquiavel no va escriure El príncep pensant en un president d’Autonomia, i que un país sense estat només té la força moral del seus homes per tirar endavant.

(La Fundació Catalunya Oberta ha
decidit prescindir dels meus articles d’opinió. Vull donar les gràcies
als lectors que han fet d’aquesta columna una les més llegides del
butlletí). Enric Vila, 30-12-2010

…………………………………….
http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/7071

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!