Indústries i caminars.
Bloc de Sílvia Martínez
Per un independentisme capaç i capacitatiu.
Penso que qualssevol demòcrata, qualssevol persona amb mínima sensibilitat moral i política, qualssevol persona conscient de l’actualitat a l’estat espanyol i al món, sigui o no independentista, s’hauria d’escandalitzar i fer alguna cosa en relació a la prohibició de les manifestacions de l’independentisme basc.
Recull la notícia:
7 d’agost de 2009 18:41
“(…) El Departament d’Interior del govern basc ha prohibit una manifestació
convocada per l’esquerra independentista per a demà a Sant Sebastià,
coincidint amb el començament de les festes de la Setmana Gran, sota el
lema ‘En el camí de la independència, pel canvi polític i social’. El
govern del País Basc considera que la manifestació podia ‘causar
desordres públics’ i posar ‘en perill’ els béns i la seguretat de la
ciutadania, i per això l’ha prohibida. (…)”
Si duguéssim un registre de les accions polítiques que cal no fer, aquesta al·legació d’Interior a “actualment il·legalitzades“, així com la que fan a que “la manifestació podia ‘causar desordres públics’ i posar ‘en perill’ els béns i la seguretat de la ciutadania” haurien de fer saltar de debó les alarmes que fins ara dormien i fóra bo que provoqués algun canvi als ja alarmats però que traeixen la mínima decència política en callar i deixar passar……
En el cas concret de l’independentisme català, si és que volem sigui un independentisme capaç, i com ho trobo exigible a qualssevol que així sigui considerat amb propietat, caldria alguna resposta clara i forta que assenyali el rebuig a aquestes raons d’Interior basc i els problemes que evidencia i ens posa al davant la normalitat amb que es presenten. Això clarament no és antiespanyolisme.
Proposo ens ho mirem al costat de dues preocupacions i a l’entorn d’un article i una entrevista a en
Salvador Cardús sobre els problemes d’espanyolitis a l’independentisme català.
“(…) Mai no he
entès aquesta lògica d’un cert catalanisme que sembla que esperi, en
positiu o en negatiu, que sigui Espanya la que ens vagi dibuixant el
camí de l’emancipació. (…)”
En Salvador Cardús assenyala que hi ha un tipus d’independentisme o d’independentista que pateix (i fa patir a l’entorn, afegiria) espanyolitis crònica, un independentisme que sembla que només s’alimenti d’antiespanyolisme.
Estic
d’acord amb el sociòleg en la consideració dels problemes de les
espanyolitis, les agudes, i les cròniques: “que en molts catalans se’ns manifesta en uns símptomes
de dependència,
bé sigui per acomodació a la deformació, bé sigui per una reacció
neuròtica que ens porta a fer-ne el sentit de la nostra vida.” També
d’acord en l’entrebanc que ens suposa que hi hagi un independentisme
que s’hi aboni.
Una preocupació que proposo és
la necessitat que ens deixem de
visceralitats i valorem més la
intel·ligència. Em sembla ens cal
perquè a banda de fer diferència
faria el moviment independentista
efectiu políticament, i segurament
permetria també l’aplegament i
convenciments que cerquem. Seria l’abandó recomenable de
l’independentisme reactiu. Seria l’abandó d’incapacitats.
Una segona preocupació és que penso ens cal situar una cosa
que
es presenta com a independentisme però em sembla hauríem de
concloure que no ho és. Perquè no és només incapaç sinó que és
incapacitant, ho sigui o no a consciència.
De l’independentisme reactiu podem dir que posa traves, que
entrebanca, i podem fer perquè això es vegi i es rectifiqui. Una altra
cosa ben diferent és el que provoca aquell independentisme català
que es presenta en recomanació d’amagar-se.
Es tracta de persones que diuen que són
independentistes com si
t’expliquessin un secret a guardar (no sé com,
si sota clau o sota
enganys) i que mantenen que la expressió pública provoca
perjudicis.
Penso que això no es pot considerar independentisme fora de les
èpoques en que la societat toleri el linxament públic d’aquesta opció
política i es faci imprescindible la dissimulació. És aquest el cas?
Hem de dir que patim terror d’estat?
Ens podem fer amb força sentit aquesta pregunta a partir de les
accions polítiques de l’estat i de determinats sectors de la societat
espanyola contra la independència i l’independentisme, així com per
la manca de reacció i resposta social i institucional que seria
menester si no volem ser uns renunciats en massa. I això és lamentable.
Aquesta situació ens hauria de dur a valorar la capacitat que tenim per a fer bona aportació perquè s’acabin aquests i altres terrors. La nostra independència serà la millor aportació. Necessitem abonar les capacitats, i en cap cas alimentar els incapacitants.
………………………………………
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3618557
http://paper.avui.cat/article/dialeg/170507/espanyolitis/aguda.html
http://www.cronica.cat/noticia/Salvador-Cardus-A-la-societat-catalana-hi-ha-mes-independentisme-que-al-Parlament
Respon a emigdi Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’independentisme català també sofreix d’altres tics, malauradament. Sembla que molts consideren que només és independentista aquell que està sota les mateixes sigles. També que qualsevol que toca poder ja és corrupte. A més, les habituals antipaties porten a escissions permanents. No s’entén, ja que Espanya és un estat opressor i sembla que es busqui l’enemic intern. Amb Espanya no hi ha possible camí.