Com a ciutadana catalana hi ha persones, institucions, grups, o estats, posem l’espanyol, que m’és ben indiferent si m’entenen o no. En alguns perquè no és menester, i en d’altres perquè no és possible.
Sobre el segon tipus de situació, i aturant-me ara en el cas del problema espanyol, en el temps de la reforma de l’Estatut de Catalunya n’he tingut ben bé prou per a veure i tenir ben clar que hi ha que no tenen cap voluntat d’entendre. De manera que, si entro al seu joc, m’adono que haig de renunciar a l’enteniment, fer-me la desentesa, o directament perdre la capacitat d’entendre. No hi estic disposada; ja ho he expressat alguna altra vegada: hauria de perdre primer la consciència. Aquí la meva consideració d’impossibilitat d’entesa.
Si segueixo amb l’exemple dels tractes amb l’Estat espanyol (i no penso en cap entitat estranya; sinó en els representats d’aquesta organització política que han tractat amb nosaltres, i els nostres representants), tinc prou en atendre a que només volen imposar les seves idees de la España universal (Una Grande y Libre y La Historia és Nuestra!!!); idea que jo considero inacceptable. I en veure que usen d’un confusionisme i abusos de força i violència que considero no haig d’acceptar, ni com a ciutadana, ni com a persona; i que no serveixen de res ni a l’entesa ni a l’enteniment.
Això no vol dir de cap manera que no defensi la llibertat ni la grandesa. I em sembla que cal que ho afegeixi -i aquí trobo una altra raó per no acceptar els seus criteris- perquè intenten vendre la moto que aquí tenen també alguna il·luminació exclusiva universal. El tema de la Unidad crec que ja no cal ni tractar-lo; més enllà de finir-lo amb alguna expressió d’esbandida anti imperio-salvador que l’acompanya. (S’accepten suggeriments). El tema del pluralisme o federalisme que ens han presentat en aquest procés i post-procés, em va sorprendre i em sorprén que es plantegi amb tanta barra. Sorpresa desagradable perquè des del primer moment el vaig veure com engany barroer i soroll per despistar. I en cap moment com una possibilitat ni intenció reals.
(…)
Ara ho deixo, perquè no vull allargar-me. Però, pel que fa a la
grandesa entraria ara en la discussió i m’aturaria una mica, només per
a deixar clares algunes consideracions. Com serien que no valoro
grandeses de països (estats, nacions, grups, entitats interestatals,
tribunals, poders, organitzacions polítiques, etc.) més enllà o fora de:
1) La capacitat que aquests tinguin en treballar per la pau (no L’Ordre
rígid que alguns anomenen pau; ni la quietud i silenciaments a que ens
tenen acostumats els demagogs; ni tampoc a pacifismes de la mena: “jo és que la violència; jo és que tot té la seva part bona, jo és que sóc molt bo, jo és que no vull enfrontaments, etc.“; sinó pau en un sentit seriós)
2) La voluntat que dediquin a la entesa (no el Tots a Una-Grande-y-Libre; tampoc la variant Universal que pretén fer bondat del vici “Unificació a qualsevol preu encara que només ho aconseguim amb la estupidesa”)
3) L’interès i dedicacions que aquests tinguin per la justícia (no la que observo, sinó justícia amb cara i ulls);
Haig
d’afegir que la seva incomprensió, si és el cas, no m’importa més enllà
de la possibilitat d’influència que puguin tenir; o en la qüestió de
vigilar que el poder i Audiències que tenen no acabin per deixar el meu
pensament castrat; que d’això en saben molt i disposen de bons manuals.
Al què anava: Vull remarcar que la categoria d’escrits que anomeno CONTRA AQUEST ESTAT: senzillament dignitat i sobirania, de cap manera la plantejo com un atac.
Primer: perquè “contra” no implica forçosament atac.
Segon: perquè no tinc cap gana de malmetre energia en atacar ningú.
Tercer: perquè tinc altres interessos en la vida molt diferents als d’imposicions, dominacions, imperiacions, o justificacions de voler fer genocidi a algú. Que em sembla és com entenem un atac en aquest context.
Quart:
perquè no em mereixen respecte com a adversaris, única contrarietat
política de la que disposo i que, per altra banda considero que, per
anar bé, hi estaria disposada. A banda que, amb l’exèrcit i forces de
l’estat a mans de governadors,
governants, màfies, sectes religioses, i altres poderios
d’Espanya,
seria d’una ingenuïtat que no em permeto. I, com a enemics, pel que fa
a la meva postura, no hauríem de parlar pròpiament d’atac; sinó de
senzilla pervivència i respecte per un mateix.
Això
penso com a catalana. I m’adono que, ben mirat, crec m’hauria pogut
estalviar aquestes explicacions. Perquè ja dic ben clar que el que hi
oposo és senzillament dignitat i sobirania. De manera que no sé en quins termes s’hauria d’entendre com un atac o violència.
A
banda que la dependència històrica-militar i d’estructura de
l’administració en que estem, situa la responsabilitat primera en l’Estado Español i els seus seguidors i defensors a ultrança. Quedi clar.
Però,
no fos cas, i dedicat a altres àmbits en els que sí trobo paga la pena
conversar sobre aquests embolics, quedi aquí aquesta explicació.
Així esbandeixo una idea amb que m’he aixecat aquest matí: és possible que algú entengui que defensar la dignitat i la sobirania (amb cara i ulls; no la de soberanos y soberanas; sobirans i sobiranes, o emanacions constitucionals) representa algun atac?
I
haig de respondre que sí; que no tinc clar si s’ho creuen de debò, però
que ho fan veure, i li fan creure a molta gent. A la gent del vot
suficient. No cal rascar gaire la memòria i la hemeroteca ben propera
per a trobar, lamentablement, una pila d’exemples.
………………………………………………………………….
CONTRA AQUEST ESTAT: senzillament dignitat i sobirania.
………………………………………………………………….
http://blocs.mesvilaweb.cat/smartinez/cat/1244
http://blocs.mesvilaweb.cat/smartinez/cat/903
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!