Indústries i caminars.

Bloc de Sílvia Martínez

19 de juliol de 2007
0 comentaris

Mediació en els processos de pau. Alex Reid; primera part.

Havia pensat resumir les notes de la conferència d’Alex Reid. Però em sabia greu treure-li l’aire que va donar a la seva explicació; i em preocupava que quedés en un recull de dades que crec es poden trobar per altres bandes.

Així que he decidit recullir-les, i, com són llargues les dividiré en tres parts. Per altra banda, espero que les incorreccions en que hagi caigut no us siguin problema; que conegueu més que jo aquestes coses que ens explica, i doneu a aquestes notes el valor que tenen. Preses mentre intentava seguir alhora la seva explicació en un anglès prou entenedor, un to tranquil i ferm, i escoltava la traducció al català (que recollia molt bé l’aire de la conferència), i ho escrivia; entre altres coses.

Context:
Repte 2: Entesa mútua entre pobles. Processos de pau.
Conferència: Mediació en els processos de pau. Sr. Alex Reid. Capellà catòlic irlandès. Mediador en processos de pau a Irlanda i al País Basc.

M’he ficat en problemes a vegades per entrevistar-me;
fa tres anys em varen cridar els meus superiors a Roma per coses que jo estava
dient a Espanya. Es veu que els meus col·legues redemptoristes a Espanya deuen ser
molt de dretes (…) En una altra ocasió vaig fer una entrevista a "Vida
Nueva", i en una setmana em diuen que l’editor (molt de dretes) no volia
que aquesta s’edités.


Parlaré dels esforços de pau en la resolució de conflictes que són polítics,
però que afecten, que surten als carrers.

Continuà Alex Reid assenyalant que el dolor que provoca la violència generada en situacions com aquesta, és un patiment molt més fort que altres dolors. Detall que ens situa la seva tasca. L’interès no és mai polític; ens explica que des del seu ministeri (oficialment redactor dels redemptoristes de Pau i justícia; un ministeri cristià de l’Església Catòlica); l’interès és aturar el patiment.

El nostre ministeri representa la propera persona que morirà o patirà
per raó del conflicte (perquè entengueu què estem fent); i això implicava
parlar amb l’IRA, i al País Basc mirar de convèncer ETA per a que deixi de
matar.

Aleshores va començar una explicació detallada sobre el conflicte dels
irlandesos amb els invasors; un conflicte de 800 anys d’antiguitat.

(segueix)



Al
nord, la part de tradició gaèlica, és on estava el gran esperit del
poble irlandès. Per a destruir-lo es varen portar colons; i varen
treure els irlandesos de la terra. I, fins i tot els prínceps varen ser
expulsats, expropiats. Els anglesos es varen apropiar de les terres del
Nord (al sud varen incidir menys).

D’això en fa uns 300 anys.

Una
mena de Lords anglesos ….. i avui, els descendents d’aquelles
persones són la comunitat unionista. Són sobretot protestants, mentre
que els irlandesos nadius són catòlics (arrel de les expulsions varen
haver encara més ganes de ser-ho).


Ens trobem aquí amb dues tradicions polítiques:
1) Una tradició pacífica que condemna la violència.
2) Una tradició de força física, que la usa.

D’entrada la primera tenia més suport, i la segona un bon suport. Cada una va donar uns polítics.

És
important fer un seguiment, perquè des de la Revolució Francesa, totes
les generacions (la darrera al 1916) havien fet una revolució contra
els invasors. I la gent de la tradició de la força va organitzar una
rebel-ió durant el Diumenge de Pasqua a Dublín.


Els anglesos varen cometre l’error horrible d’executar tots els líders,
de manera que la població va donar recolzament a la tradició de la
força; votant al Sinn Fein varen dir: nosaltres volem un parlament aquí.


A aquest parlament hi havia domini dels unionistes, que volien acabar
amb els nacionalistes. Els provocaven problemes per a trobar feina, o
habitatge. Hi havia una mena de parlament, que representava a un
mil·lió d’unionistes i a mig mil·lió de nacionalistes. Una mena de
parlament sota domini britànic, però amb certa independència. I els
unionistes dominaven la situació. Els nacionalistes eren reprimits; eren
ciutadans de segona al seu propi país.


1968.- Manifestacions pacífiques reprimides.
1977.- El diumenge sagnant. Forces paramilitars contra manifestants pacífics.

I es va tancar el parlament d’ Stormont. Què va passar? Els joves varen dir: si de forma pacífica ens disparen, només ens queda usar la violència.

De 1970 a 1994 va haver més violència. L’any 1994 arriba el primer alto al foc.
L’IRA
volia retornar els drets civils i humans a la població d’Irlanda del
Nord; i la independència era considerada com la possibilitat d’aquest
retorn dels drets.


També
us he de parlar dels unionistes. Eren un poble terroritzat que no
acabaven d’entendre què estava passant. Només feien que repressió dels
moviments nacionalistes irlandesos.


No
és una guerra religiosa. No era una guerra teològica. Era un conflicte
entre unionistes (Irlanda del Nord-Regne Unit), i defensors de la
República d’Irlanda.

La intenció dels irlandesos, el seu
objectiu, era fer fora l’invasor. Era una guerra contra els anglesos:
soldats, i policia (que donava suport al sistema britànic). Aleshores,
arrel de la mort d’un soldat, els britànics varen retirar l’exèrcit, i
varen col·locar en primera línia la força policial unionista.
Gerry
Adams em deia un dia: "això ha esdevingut una guerra civil". Però era
clar que els irlandesos de l’IRA no volien matar irlandesos; no ho
volien i això fou un factor en l’abandó de les armes.Alex Reid plantejà aquí un detall que em sembla molt important. Tant
per a entendre com per a atendre aquests conflictes. Tant per atendre,
com per a entendre la infertilitat dels intents de desdibuixar-los o de
negar-los.

No
es pot derrotar mai aquell qui lluita pels drets humans. Si hi ha un
conflicte que ha passat al carrer; i hi ha lleis, sentències, etc., i no
es poden conquerir les persones del carrer; és perquè el conflicte
afecta als drets humans.

A partir dels 70s ens trobem amb
una situació de conflicte a Irlanda del Nord que estava provocant mort,
dolor, molts ferits. Varem anar a les presons, els hospitals; i no
pensàvem que podíem fer res pel carrer. Però un dia ens varem trobar
amb un home innocent assassinat al carrer. Assassinat al carrer perquè
vivia a un carrer nacionalista.
És pràctica de la tradició colonial,
és un element de la tradició colonial: carregar com a tècnica
intimidatòria. L’IRA no va atacar mai un loyalista, i els loyalistes
organitzaven atacs contra els nacionalistes.

Una dona plorava;
em va colpir el dolor, l’agonia d’aquella dona. Aleshores s’em va
passar pel cap, i parlí amb uns col·legues: "bé, hem de fer alguna
cosa". Havíem d’implicar-nos, havíem de participar; i no fer veure que
no veiem res.
Hi havia violència al carrer, ampolles contra la
policia; després bombes (…) un noi sensat que havia estat al nostre
cor era líder d’un aldarull. Més aldarulls; a febrer del 70 sortien per
primera vegada al carrer de forma violenta. Una persona va venir al
nostre monestir i ens digué que a la zona nacionalista hi havia un
aldarull.
Estaven atacant la policia, i un jove d’uns 21 anys tenia
un maó a la mà per a tirar-lo.

I li pregunto: "Això, quan ha
començat?". Em respon: "Això va començar el primer dia que els anglesos
varen trepitjar aquest país".


No són vàndals; és el conflicte irlandès que torna al carrer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!