Indústries i caminars.

El que de forma vergonyant anomenem "poder judicial" pren partit per la política d’opressió.
Ho vaig tenir prou clar enraonant sobre la detenció que varen fer a Xirinacs "buscado y capturado", varen explicar a les notícies (sorprenent!), per algunes coses que havia dit.
· Amb Xirinacs
"Lluís M. Xirinacs ha estat detingut per ordre de la Audiencia Nacional, hereva del franquista Tribunal de Orden Público.
De fet, estava en recerca i captura perquè, fa tres anys, va ser
condemnat en rebel·lia -en absència- a dos anys de presó per
?enaltiment del terrorisme?. Poc abans, Xirinacs, en un acte al Fossar,
s?havia declarat ?enemic de l?estat espanyol i amic d?ETA i de
Batasuna?.(…)"

· Entorn, situació, context.

"(…) I tampoc crec que sigui oblit el que els porti ara a actuar d?aquesta
manera. El que entenc és que ho consideren així: treuen de context les
paraules; obvien entorn; ens presenten superficialment la situació
política. I prenen partit per l?Estat opressor. Em sembla terrible; i
greu perquè no ho expliciten ni raonen; perquè és un alt tribunal;
perquè ho disfressen de justícia.(…)"

Situació: Anem una mica enrera, a les declaracions que va fer Lluís Maria Xirinacs la Diada de 2002. I més concretament en l’any 2005 quan varen aplicar una sentència de presó contra ell amb l’acusació prèvia "de incitación al terrorismo" per aquelles declaracions.

Ens hem de situar també en uns moments en que estan deixant de funcionar alguns contes com el de la "modélica transición", i es qüestiona la legitimitat i comencem a valorar les conseqüències del pacte mentider i amnèsic "para todos los españoles! Faltaria más".

(…)

S’estan també repetint dues cantarelles que han arribat fins a ser
afirmades a suposats debats seriosos a les cambres de representació
política: "independentismo=terrorismo" i "no se pagará precio político".
Alhora que els governs, sembla que de tendència centralista tots, van
perdent els dominis que el control mediàtic i de les enquestes els
garantien fins aleshores.
Diguem que hi ha prou ciutadans que ens
anem fent conscients que una manera d’acabar amb aquesta mala
democràcia que vivim és no abonar les majories absolutes i l’us de les
institucions que aquestes han anat fent, entre altres detalls de les
possibilitats de govern que tenim a l’abast.

Llegint la
declaració d’aquell dia segueixo pensant que l’acusació, la sentència,
així com l’aplicació que pretengué l’Audiència Nacional espanyola
serveixen a altres interessos que els que l’estat i la justícia canten,
proclamen, diuen defensar, etc.
Vull dir que tinc clar que entre les
raons d’aquella detenció no hi era la de vetllar per la seguretat, que
presenten com a excusa. I que, en canvi, una de les raons d’aquestes
accions de l’estat espanyol (governs, poders adherits, organització
judicial, legislatiu, i més que en sobren en aquesta aliança contra la
civilització) va ser que Xirinacs (com altres observadors, pensadors,
polítics) afirmés que el pitjor terrorisme que vivim és el terrorisme
d’estat, per exemple.

És una de les afirmacions que trobo a la
declaració que crec els interessà tapar i confondre amb una acusació
com aquella. I es veu que ho van aconseguint. Avui trobo un exemple
més dels triomfs d’aquests confusionismes.

S’ha fet un atemptat,
no ha estat reivindicat, però la Guardia Civil l’atribueix a ETA. I jo
veig una relació estreta (fruit de la poca serietat que exigim a
informadors i declaradors polítics) entre:

1) La fi del poder d’un mal argument presentat fins ara: que independentisme és sinònim de terrorisme etarra (deixarem que revifi?),
2)
El moviment clar de la societat basca per la solució del conflicte, amb
exigència de diàleg i respecte a les diferents opcions polítiques, així
com el recolzament que té la esquerra independentista,
3) L’acabament de la mascarada de la demonització de la política d’esquerres, o d’una política participativa,
4)
La buidor de qualificatius com "lliberal", "demòcrata", "conservador",
"progressista", "la Unidad de España", etc., en les declaracions i
explicacions que fem de la vida i pràctiques polítiques,
5) Les
confusions que es generen en no voler acceptar tota una colla
d’evidències, més la feinada que anem tenint per a disfressar i
desembolicar esdeveniments (per exemple, l’Audiència ataca el dret de
reunió, i s’arriba a vendre aquesta acció som la salvaguarda de les
nostres llibertats) i altres esgotaments i esgotades,
6) El
recolzament nacional i internacional que té Arnaldo Otegi com a
interlocutor en el conflicte polític, així com la possibilitat de que
als suficients els hi arribi notícia de que govern i oposició espanyols van fent un joc de mentides i rancios dominis pel que fa a aquest tema,
7) La consciència de l’encegament en la necessitat metafísica a priori de La Unidad de España
que pot ser no permet veure als centralistes ni les aberracions
legalistes a que han arribat, però que segur els fa veure que es queden
sense arguments,
8) La constatació per una part significativa de la societat (suficient
no per fer majoria però sí per a fer contrast informatiu i despertar
consciències) de que l’estat actual només es sosté a preu de moltes
mentides, guerres preventives, i noves retallades de llibertats i
drets, a banda del greu terrorisme verbal amb que ens van il·lustrant
alguns dels responsables generadors d’opinió,

veig relació directa entre aquests i altres detalls de l’actualitat
política amb el fet que ens permetem que surtin representant del
govern, d’oposició al govern, parlant de nou de "la derrota policial" i
"no se pagará precio político", i es quedin tan amples.
O que tots,
i també el representant del nostre govern, algú més?, repeteixin avui
aquella cantarella de tots els demòcrates units contra la violència. Em
fan pensar en un "amén" (inacceptable), a més, en algun cas cantat per
inèrcia i de forma inconscient (també inacceptable).

Per què?
Perquè crec que no ens podem permetre, ni els hi hauríem de permetre a
polítics i a informadors, negar la evidència de que ens
empassem la violència (i això que és de prou alta intensitat) de
l’estat i altres poders que treballen sota el seu paraigua. I hauriem de ser molt exigents en la posició de tots el demòcrates contra aquesta pràctica de terror.

Vull
dir que quan parlem de posicionar-nos contra la violència ens hem de
posar també units contra la violència que fan els polítics i governs o altres poders que atempten contra la integritat de les persones.
Que ja no hauríem de permetre que dels punts d’informació apel·lin a
alguna inconsciència o desconeixement de la situació. I que tampoc
valen les estratègies d’enviar aquests problemes a qualsevol dels
paquets "psicològics" a que acostumem a enviar-los (per exemple, no val dir que és una qüestió de punt de vista), ni enviar-los a paquets metafísics de estàs amb mi o estàs contra mi (per exemple, no
val afirmar que els qui denunciem la violència de l’estat som
terroristes, ni que els independentistes recolzem una o altra forma de
violència).

Als qui confonen desacomplexament i violència estan en un model molt antic d’antropologia i política que pot ser els hi funcioni una mica; però que no té gaire futur. Això crec, i així ho espero.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!