Xoca que encara es plantegi que una literatura es pugui definir territorialment.


Estic d’acord amb la exigència que assenyala en Joan Josep
Isern, i també amb el que assenyala sobre els eufemismes de “benvinguda”.

Totxanes, toxos i maons
La senyora Núria Amat, que ara escriu en català.

“(…) a m’espero amb candeletes el dia que la senyora Amat vagi als programes del Manel Fuentes i la Sílvia Còppulo.

Espero que tant l’un com l’altra (sobre el tàndem Barril-Ollé no dic res perquè procuro perdre-me’l sempre) preguntin directament a la senyora Núria Amat
com se sent dintre d’un camp nazi venent el seu llibre. I que li ho
tornin a preguntar tantes vegades com calgui per si es fa la distreta. I
que la gent, a casa o a la feina, des del Twitter, el Fèisbuc o el
correu electrònic, hi insisteixi.

Que almenys passi una estona de vergonya. Que ja en tenim prou d’aquest color… (…)”

També estic d’acord amb en Francesc Puigpelat:

“(…) El jurat i l’editorial tenen dret a fer el que vulguin, però tot aquest afer fa pudor de socarrim.”

Mentre ho faig córrer, trobo una nota al facebook que encara ho fa més pertinent. En un embolic de molts temes, i penso que sense cap raó ni encert en la defensa que intenta, Ricard Fernández Valentí anota, entre altres coses:

“(…) Que el galardón haya sido otorgado precisamente a esta escritora ha
generado polémica especialmente en determinados sectores nacionalistas e
independentistas, que la acusan de anticatalana. El caso es que Núria
Amat siempre se ha manifestado contraria a los nacionalismos, defensora
del bilingüismo e incluso firmó el llamado “Manifiesto por una lengua
común”. La lluvia de críticas no se ha hecho esperar. (…)”

Deixo de banda molts problemes que veig en el seu text, i recullo el que allà li comento:

Hi ha una raó que té molt de pes: algú que té la
llengua com a eina de treball i/o de creació
(i en la literatura és
bàsic, oi?), i té les idees que té i sosté (Amat), siguin anticatalanes o anti
marcianes, tant se val, pot tenir moltes qualitats
artístiques (no ho discutiré això) però diria que la literatura té altres exigències.

Vull
dir que l’art no és garantia de res, amb art es poden fer moltes
bestieses, des d’assassinats a enganys massius de població
. A parer meu,
qui té idees sobre la llengua com la gent que va firmar el “Manifiesto
por una lengua común” queden desqualificats socialment com a literats,
senzillament perquè menyspreen la seva eina bàsica, i això no és gratis
en cap sentit, per començar, en el del sentit i forma de la seva obra.


I
diria que aquests detalls, i altres implicats en la corrupció i manca
de respecte a l’eina i interlocutors, tenen conseqüències i marquen la
qualitat artística que sembla ser raó del premi.

Una literatura queda definida per la llengua, oi?
Entenc que trobes la llengua com a ornament, a la vida i a la
literatura, sinó, a què ve que parlis de multilingüisme, que hi pinta
aquí aquest tema?
Quan la literatura catalana va ser convidada a
Frankfurt ja es va intoxicar prou aquest fet, i, la veritat, xoca que
encara es plantegi que una literatura es pugui definir territorialment.

………………………….
https://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/189115
https://www.twitlonger.com/show/8lljmm
https://www.facebook.com/note.php?note_id=320084329952
https://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1394/especulacions/sobre/nuria/amat

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *