Indústries i caminars.

Bloc de Sílvia Martínez

4 de gener de 2011
0 comentaris

Necessitat expressiva, de l’oblit per no poder parlar-ne, I.

T’escrivia (el 16 de març de 2005), com ho porto fent fa uns 11 anys (o pot ser més), d’escriure o dir alguna o altra cosa en situació de: ho haig de dir, això ho haig de dir malgrat i malgrats.

Malgrat i malgrats, malgrat em senti estúpida, malgrat em sembli
estrany, malgrat amenaces, malgrat manques de resposta; i n’hi ha malgrats força complicats i de ben bèsties.

A partir d’un determinat moment (diria que també ens podem referir a determinats àmbits), el ho haig de dir no té suficient amb prendre’n nota i guardar-ho, sinó que el que digui ha de formar part d’una conversa. De la mateixa manera que em passa amb els dibuixos: hi ha treballs que arribat un moment haig de trobar manera de compartir-los, de fer-los públics. És una necessitat expressiva que cal satisfer si és que vull espai per a continuar treballant, i per intentar una conversa.

Aquell març acabava la carta assenyalant una urgència:

Encara no puc explicar-me millor, i no vull atabalar-te. Necessitava parlar per a poder fixar aquestes idees. I em decideixo a escriure’t, malgrat tot, per la força d’aquesta idea:

Crec que l’oblit que es deu a no poder parlar necessitaria urgentment d’una categoria pròpia.


És curiós, he trobat curiós el fet que, en rellegir la carta, recordo clarament les coses a què em refereixo, recordo moments, fets, persones, problemes, recordo de què parlo malgrat, com et deia, estigui mal explicat.

La urgència continua vigent. Aleshores ho vaig plantejar com una reclamació lligada a una incomprensió d’una determinada necessitat humana: la parla, en aquest sentit concret de parlar-ne, i també en un sentit de comunicació, més ampli, de mès abast. Una reclamació lligada també a la memòria, a la experiència i al que contemplem o no de com funciona la memòria (necessitats, garanties socials, diguem-ne, com a un àmbit, i reclamació de parar atenció al que intuïa com abusos de teories i explicacions que ens fem contra la pròpia experiència).

En parlem, d’aquest problema, d’aquests problemes? Estan lligats a la llibertat d’expressió, que hem de defensar, cosa ben greu. Perquè és clar que sempre cal vigilància, segur; però és que estem en situació de manifests atacs contra aquesta -considero- necessitat, estem en situació de confusió d’aquesta llibertat amb una atribució impressionant que polítics i altres líders arriben a dir, ben clar: dret d’engany, d’enganyar.

Estan lligats a detalls com ara: d’això no se’n parla, tu calla, a intoxicacions, dominis, predominis, a assassinats de periodistes, d’escriptors, a amenaces a uns dibuixants des d’una religió, …, a amenaces d’explicació, a lamentables cantarelles d’èxit, o la persecució intolerable a Wikileaks que estem veient aquests dies, a silencis intolerables al respecte, que fan que arribi a ser impossible parlar mínimament sobre alguna cosa. També hi ronden per aquí inèrcies de condescendències que fan que encara es jugui a normalitzar la persecució de qui és “rar” o qui s’hi enfronta a segons que. A veure si espavilem.

El primer dia de gener de 2005 vaig començar a escriure a la xarxa. Pocs dies després comentava:

(…) Jo el què veig és que hi ha coses que són de tal manera
que
, només parlant sobre elles solucionem qualsevol problema; i que
aquí aquest és el problema. I en el parlar el que veig és que hi ha
moltes persones amb por, no només a posar-se a parlar, sinó de tenir
quelcom a dir.

……………………………
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.asp?ID=8794&PageCounter=0#coment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!