135, 136, 137, sota zero. Girs d’obligada exigència.

15 d'octubre de 2008

CONTRA AQUEST ESTAT: senzillament dignitat i sobirania.

6 comentaris

135, 136, 137, sota zero. Girs d’obligada exigència.

Gir 1: contra unes malaurades vigències.

Vaga. (…) Amb aquestes dades a la mà, és
inadmissible que no hi hagi la reacció política
corresponent. Quan la ciutadania s’expressa amb aquesta contundència,
els representants democràticament elegits no poden fer com si
res. Això perverteix totes les dinàmiques de la
democràcia i de la política.
(I anem sumant perversió…, aquí en sabem molt, fins i tot de multiplicar:)

· Ja han passat més de trenta anys de la mort del dictador i les coses continuen igual. Els que reclamem que es tingui memòria històrica –no només per recordar a Isabel i Fernando–, ens hem de sentir dir que això
és revengisme, que els dolents som nosaltres, que tot ha anat molt bé, que tot s’ha fet molt bé. I ara el Conseller Saura demana, amb una ingenuïtat que gairebé fa angúnia, que el ministre de Justícia espanyol amb una “celeritat important” faci un reconeixement de la innocència del President Companys.
No, no és per aquí que haurien d’anar les coses. S’ha d’exigir que el judici contra Companys (i contra Carrasco i Formiguera, contra Carles Rahola, i contra tants altres), sigui declarat absolutament il·legal i nul. I llestos. Perquè aquest és el problema real del règim postfranquista: no ha considerat el franquisme com un parèntesi d’il·legalitat sinó com un període de legalitat, diferent de la nostra, però igualment legal. Això és el que repugna a qualsevol consciència democràtica que no es vulgui fer còmplice de la dictadura.

(…)

Una vergonya que fa 68 anys que dura
Avui fa 68 anys que Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat
de Catalunya, moria afusellat a dos quarts de set del matí al Fossar de
Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc. Quasi set dècades després, el
judici infame que va comportar l’execució sumaríssima de l’únic
president d’un país en tota la II Guerra Mundial continua sent un acte
vergonyant pendent de reparació. Seixanta-vuit anys després, els
catalans continuem esperant de l’Estat espanyol que respecti la memòria
d’un dels nostres presidents i que li restableixi la dignitat política
anul·lant el judici que el va condemnar a una mort injusta, que només
obeïa a raons polítiques i a la voluntat d’anorrear el símbol de tot un
poble: Catalunya.

Recorda ningú que a Euskadi viuen en un estat d’excepció encobert
gairebé permanent? O que s’han denunciat tortures, detencions sense
proves i que molta gent dubta de la base jurídica invocada per a
il·legalitzar organitzacions abertzales? No interessa. La contaminació
política ho amaga. El soroll polític i mediàtic adapta la realitat als
seus interessos.

La resposta és més trista encara: l’estat espanyol es fonamenta en la
desmemòria militant. I si no, com s’explica la bel·ligerància
demostrada per una bona part de la seua classe política, església,
estament judicial i comentaristes d’opinió contra la recreació del mapa
del dolor d’una de les dictadures més cruels i prolongades del
continent? I encara hi ha els qui se’n burlen i els qui demanen reparació per als vencedors
que durant quatre dècades aplicaren la justícia ordenada pel general
Mola: ‘Hay que sembrar el terror […], hay que dar la sensación de
dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no
piensan como nosotros.’

No hi ha res a fer, i punt.

(Aquest matí, després de l’anunci del pla de rescat “Zapatero” (a la Ser en deien així) el tema principal era la F1.
–
“Buò, això del Fernando Alonso a Ferrari m’han dit que ja està fet. Per
diners no serà, el Banc de Santander segur que fica tot el que calgui”.
Així que no cal que ens preocupem per la crisi, tot està arreglat…
Mamma mia!)

La veritat és que hauria d’existir alguna vacuna contra la lectura de
qualsevol d’aquests mitjans de masses i la Seguretat Social ho hauria
de cobrir. De moment, però, hem d’aguantar aquest diari i algun altre i
tot el que podem fer és contrastar el que hi diuen amb les nostres
opinions com a blocaires.

Aquesta societat civil partidària d’un estat propi, però, no està prou
representada en els principals mitjans de comunicació. L’opció
independentista no es recull encara amb la normalitat que li correspon,
i molts mitjans, en l’exercici de la seva funció de creadors d’opinió,
accepten el marc estatal vigent com si no existís una altra opció. Per
això, una campanya d’aquestes característiques pot ajudar a visualitzar
el suport social d’aquesta opció i irrompre en l’espai comunicatiu,
trencant així la dinàmica habitual per la qual són els principals caps
de llista dels partits els qui marquen l’agenda mediàtica i treuen els
arguments periodístics que convé a cada moment.

Xirinacs, en aquell famós discurs que li va causar tants i tants
maldecaps, va saber expressar una cosa que hauria de ser evident per a
qualsevol defensor de la llibertat, però que pocs gosen dir: si anar
contra d’ETA vol dir acceptar sense alternatives la submissió del País
Basc a Espanya, aleshores no parlem de tenir pau, sinó d’utilitzar la
pau com una arma.

Tanta claredat en aquest principi bàsic de la no-violència va
costar a Xirinacs una persecució que encara continua després de mort,
com hem tornat a veure aquests dies. Dir que hi ha oprimits i
opressors, com van dir Gandhi o Luther King, i assenyalar amb el dit
qui són els uns i qui són els altres, com van fer Gandhi o Luther King,
li va costar violència contra seu: de l’estat que el va empresonar,
dels nacionalistes espanyols, dels acomodats en la gestió de la
política, però sobretot dels qui creuen que violència només és la que
han rebut ells.

… avorria la injustícia, denunciava la legislació antiterrorista
espanyola que ha permès -i permet- cometre tota mena de barbaritats i
perseguir els adversaris polítics o socials. No podré oblidar mai
-perquè ho vaig viure molt directament- el que en Tià va arribar a fer
pels amics independentistes empresonats a rel de l’anomenada «operació
Garzón» l’estiu del 1992, el dels Jocs Olímpics de Barcelona. En Tià
els va fer costat incondicionalment, amb el dret i amb el seu
lliurament personal, amb arguments i amb afecte envers els detinguts,
empresonats i torturats.

I, em pregunto: en nom de què? Diuen que entre altres coses de la seguretat. Aleshores crec que cal preguntar-los: seguretat, de què?

Bé, no vull entretenir-me ara, és prou visible. I penso que cal que ens
deixem de protocols de falsa tol·lerància, i plantem més encara la
força de la gent contra aquests farsants estructurals i de “obligación
espanyola”, encara que ells en diguin “necessitat”.
Podem exigir un govern i legisladors decents, ho podem fer, i tenim
obligació política de fer-ho. Si és cert que hagin aconseguit
il·legalitzar la desobediència penso que hem de fer el mateix que si
haguessin gosat il·legalitzar, per exemple, el pensament. Els hem
d’engegar a pastar fang.

Manifest en defensa de la desobediència civil per
la lliure absolució de totes les persones processades en la peça
‘Desobediència Civil’ del sumari 18/98

Dijous
2 d’octubre, Diada Internacional de la No-violència, un grup de
persones i entitats engega una campanya de solidaritat amb els
injustament condemnats el desembre de 2007 en la peça “desobediència
civil” del macro-sumari 18/98. Com a persones que participem del
moviment per la pau i antimilitarista, que hem practicat i practicarem
la desobediència civil, considerem oportú i necessari, més que mai,
palesar la nostra posició.

Joan ha dit:

16 d'octubre de 2008 a les 12:47 am

I no ho dic com a cap mena de posessió.

Demà empalmo a torn de mati fins a ves a saber ja miraré de legir l’ametralladora,

Bona nit

Respon
Victòria ha dit:

29 d'octubre de 2008 a les 9:04 am

res de congelar-se. Dreceres de futur. Molt bo això de la desmemòria militant i la resta. Torna a regar les opinions amb aigua fresaca i fertilitzant si no ja veus com s’escora la nau i s’enfonsa amb dignitat o sense.

Respon

Deixa un comentari Cancel·la les respostes

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Indústries i caminars.

Bloc de Sílvia Martínez

135, 136, 137, sota zero. Girs d’obligada exigència.

Deixa un comentari Cancel·la les respostes