(Gir 1: contra unes malaurades vigències.)
Gir 2: Amb dignitat, sense faltar mai a la dignitat.
Vaga. (…) Amb aquestes dades a la mà, és
inadmissible que no hi hagi la reacció política
corresponent. Quan la ciutadania s’expressa amb aquesta contundència,
els representants democràticament elegits no poden fer com si
res. Això perverteix totes les dinàmiques de la
democràcia i de la política.
(I anem sumant perversió…, aquí en sabem molt, fins i tot de multiplicar, fins i tot fer-ne la inversa d’arrels quadrades amb tombarella:)
No és gràcia allò que cal, sinó justícia. I si el govern espanyol és
covard, que ho és, com a mínim cal demanar al govern català que els ho
diga a la cara i no siga còmplice de tanta covardia.
(…) Lluís Companys, l’únic president democràticament electe afusellat
després d’un procés penal a tota l’Europa Occidental. I el més greu és
que la sentència encara segueix vigent, el llavors president de
Catalunya segueix essent culpable per la justícia estatal, sense que hi
hagi perspectiva de anul·lin el judici sumaríssim. El President
Companys no era més ni era menys que les altres víctimes innocents de
la última dictadura feixista d’Europa. Únicament posà rostre a totes
aquestes víctimes i en especial a les que, com ell, van caure únicament
per ser catalanes. Per això és tan important recordar que un dia com
avui el President del país va ser assassinat. Perquè, recordant això,
ho recordem tot.
Companys fou perseguit, empresonat, maltractat i assassinat per una
única raó -raó d’Estat-, per haver estat president de la Generalitat,
escollit en eleccions lliures pels homes i dones de Catalunya. Amb el
seu afusellament, volia que quedés clar que la Guerra Civil no havia
tingut altra finalitat que la destrucció, l’anorreament del nostre
poble, l’arrabassament de tots els nostres drets i llibertats.
Lamento el paper que el conseller ha fet fer a la néta de Lluís
Companys, que ha sofert una lamentable i descarada manipulació per part
de Saura, però sembla que, en això, hi té la mà trencada.
El govern espanyol ha encomanat (OCTUBRE DEL 2004)”l’elaboració urgent d’un projecte de
llei que permeti restablir la dignitat i l’honor a aquells que, com el
president Companys, es van veure sotmesos a processos clarament
enfrontats a les mínimes regles jurídiques que conformen la idea d’un
judici just”.
Davant d’això, alguns comentaris:
1. S’ha tardat a fer-ho més de 25 anys. Massa.
2. Com és que cal un any -sembla- per anul·lar el que es va fer en
poques hores durant un judici sumaríssim injust? D’això, se’n diu
“urgent”?
3. Ara, en tot això, hi ha bona voluntat, però ni el
govern espanyol ni el president Maragall no ho tenen prou clar. I és
que no s’han de “restituir” ni “rehabilitar” ni la dignitat ni l’honor
de Lluís Companys o de cap condemnat pel franquisme. Franco no podia
prendre ni un bri d’honor a persones honorables.
Sumem o restem. La dignitat com a criteri.
Jo
també entenc que s’equivoquen els qui pensen que el què es torna és la
dignitat; no han pres això. Ni un feixista, ni tots, ni en 40+30 anys,
ni els que sigui, no pot treure ni un bri de dignitat als qui lluitaren
i lluiten contra ells. Poden avergonyir, aïllar, espantar, matar,
enganyar i confondre, dominar, fer pompa; però no poden prendre
dignitat. Aquesta confusió, la transigència legal i cívica, la
impunitat amb que campen i actuen són èxits d’aquella darrera
dictadura. Jo entenc que els lligats de Franco i el seu equip volen
justificar l’injustificable, i que això explica tanta feina que han de
fer per a amagar papers i fomentar la mala educació.
(…) I si bé és greu, gravíssim diria, que el Govern espanyol no hagi
complert (15 d’octubre del 2006) aquesta promesa, tractant-se d’un home assassinat per ser
President de Catalunya, també ho és que el Govern hagi anunciat
recentment que la Constitució no permet que siguin anul·lades les
sentències del franquisme com aquesta. I jo demano, quina mena de
Constitució és aquesta que impedeix que es faci justícia, setanta anys
després, a desenes de milers de persones que van donar la vida per
Catalunya i per les llibertats a l’Estat espanyol? Això farà de molt
mal explicar en un futur, si un dia l’Estat espanyol deixa de ser
l’espai residual d’apologistes del franquisme que en molts aspectes
continua essent avui.
Acabo de sentir un testimoni esfereïdor (8 DE MAIG DEL 2006): una entrevista de 30 minuts i 54 segons a Ràdio Klara (escolteu-la clicant aquí),
en què Amparo Salvador, presidenta del Fòrum per la Memòria del País
Valencià, explica la situació que es viu actualment en el cementiri
general de València. Resulta que ella i dos companys més -ara ja tres-
hi han pogut descobrir -a partir dels registres del propi cementiri-
cinc fosses comunes, plenes d’assassinats pel franquisme.
Les xifres són increïbles: des de l’1 d’abril del 1939 fins al 31 de
desembre del 1945, van ser enterrades 26.300 persones en aquelles
fosses comunes, que tenen una extensió conjunta de 20.000 metres
quadrats.
Presidència espanyola… …FA QUASI DOS ANYS REBIA UNA CARTA DE DIT GABINETE QUE DEIA AIXÍ:
(11 de maig de 2006) “Por
indicación del Presidente del gobierno doy respuesta al escrito que le
ha enviado, sobre la fosa común del cementerio de Valencia (València)
en los mismos términos en que lo hago a otros ciudadanos que le han
escrito sobre este mismo asunto.
Puedo asegurarle que el
gobierno tiene, como uno de sus principales objetivos, la conciliación
y el entendimiento de todos los españoles en relación con los problemas
de hoy y, también, con los de un pasado que todavia, en ocasiones, se
nos hace presente.
El presidente del Gobierno, el pasado mes de febrero anunció que….“
Quedava pendent acabar de copiar la carta que vaig rebre com a resposta
des de presidència espanyola, n’afegeixo només un altre fragment. Així
hi afegiré algun comentari. (Encara que suposo que la resposta i carta
és model estàndard i coneguda, diria que s’ho mereix.)
… “El presidente del gobierno, el pasado mes de febrero [de 2006]
anunció que el gobierno enviaria a las Cortes Generales, antes del
verano, un Proyecto de Ley de la Memoria Histórica, en el que se regulen
las medidas necesarias para ofrecer un adecuado reconocimiento y
satisfacción moral a las víctimas, de toda índole, de la Guerra Civil y
del régimen franquista.” ……
Des que conec la existència de La Comissió de La Dignitat que em vaig
començar a sentir més tranquil·la en algunes coses. Vull dir que em
costà ben poc veure que fan molt bona feina de defensa; necessària, i
ben necessària de moment; i això relaxa.
Normal
0
21
false
false
false
MicrosoftInternetExplorer4
L’entitat que ha liderat des de la societat civil durant més de 10 anys la
reclamació del retorn a Catalunya dels denominats Papers de Salamanca i ha
estat catalitzadora de moltes de les iniciatives ciutadanes en pro de les
víctimes del franquisme, va ser expulsada la tarda d’ahir d’una reunió del
Departament de Joan Saura en què es pretenia explicar el procediment sobre
l’anul·lació de la causa del President Companys.La Comissió de la Dignitat ha
fet pública una denúncia dels fets que podeu llegir més avall. L’entitat va ser
l’artífex del recent acte al Palau de la Generalitat en què els cònsols
d’Alemanya i França van fer autocrítica per l’actitud dels seus països amb
Lluís Companys. La Comissió va ser distingida el 2006 per la mateixa
Generalitat de Catalunya.
AIXÒ NO ÉS UNA BARALLA DE PATI, SENYOR MAS. AIXÒ ÉS UN EXERCICI DE DIGNITAT, UN ELEMENT QUE EL SR. SAURA DESCONEIX
… I a tots aquest que encara (Novembre de 2006) gosen anomenar a aquest projecte “Llei de la
memòria històrica”, els exigiria que no gosin parlar de dignitat; que
esborrin la paraula dignitat del seu diccionari. Perquè d’aquesta
manera les persones normals podrem seguir parlant de dignitat sense
haver de tenir tantes feines de matisació.
Que no gosin parlar de dignitat “(…) De cap manera. Les víctimes no la
van perdre mai la dignitat. Ja només falta que nosaltres mateixos ens
afegim a ofendre’ls! Justament són víctimes perquè, tot i tenir
dignitat, moltíssima dignitat, van ser tractats indignament. Llavors,
però, ells no van pas perdre la dignitat sinó que la van confirmar per
sempre. No ho oblidem mai: els únics indignes són els botxins. Només
ells.
És clar que, de vegades, penso que nosaltres també en som una mica (o
força) d’indignes: per haver callat tant, per haver esperat tant, per
tenir ara encara tanta por…”
Pot ser una bona alternativa fóra una demanda als tribunals feta pels ciutadans. Crec que en aquest cas no hi cabria el joc de llàstima que
fan. I s’adonarien que la responsabilitat política no els permet anar
de profetes o d’il•luminats. A mi m’agradaria la independència de
Catalunya especialment per salvaguardar la dignitat política i la
responsabilitat dels ciutadans.
El president Maragall ha dit que aquells papers, popularment anomenats
“papers de Salamanca”, s’haurien potser d’anomenar “papers de la
dignitat”.
Fins aquí, res a dir. Després, però, el president ha tornat a una idea
que a ell li agrada, que jo trobo poc encertada i que tornaré a
criticar avui, com ja he fet altres vegades. D’altra banda, és una idea
compartida i expressada per molts. Consisteix a afirmar, com el
president va fer ahir, que “Catalunya finalment ha recuperat la seva
dignitat”. L’expressió és poc encertada, senzillament perquè Catalunya,
espoliada i agredida, no va perdre mai la dignitat pel fet de ser
maltractada. Els que van perdre la dignitat van ser els maltractadors.
En tornar els papers a casa, podem discutir si aquells que ens van
agredir poden refer un xic la seva destrossada dignitat -penso que no,
perquè no ha estat obra seva el retorn-, però les víctimes catalanes
només recuperen els papers i obtenen reparació i justícia, no la
dignitat que mai no van perdre.
Semblantment s’ha dit sovint que s’ha de revisar el procés al president
Companys, perquè cal que ell recuperi la dignitat. Doncs, tampoc.
Companys va tenir un final digníssim i va morir molt dignament. Els
indignes són els agressors, no els agredits.
Per començar: negar la “taca” tradicional.
Per
començar podríem contestar un tret d’aquest model que em sembla te
encara massa força. La idea de la “taca”. Em sembla important perquè el
maltractament en general esta acompanyat per un sentiment de manca de
valor, també interna, de la víctima. Que fàcilment pot pensar: “si m’ha
passat això, no valc res, si m’he deixat maltractar, no tinc futur, que
puc pretendre?, etc.” . Sí, per començar crec que cal ajudar a la
víctima perquè no projecti al seu futur la falsa taca que s’ha inventat
l’agressor.
Desprès, el poder.
Desprès
de deixar de desvalorar la víctima, cal aclarir be que la dignitat ni
es pren ni es torna. Cal deixar ben clar que l’indigne és l’agressor o
maltractador. Cal que entenguem d’una vegada que la dignitat es perd i
es recupera; i fer-nos conscients de la responsabilitat que això
comporta. D’aquestes maneres podem deixar sense la importància que es
volen donar els qui agredeixen. Que no sé on la troben, però que, pel
que veiem, se la donen en tot el procés; en el suposat poder de la
violència, i en el suposat favor del “retorn.”
Per continuar.
Si
amb les dues passes anteriors no ha quedat clar podem continuar
observant que passa amb la dignitat. Perquè els agressors poden dir
que, si observen que hi ha dignitat, és perquè ells l’han retornada. I
això és fals. Hem de vigilar que no s’equivoquin, que qui agredeix no
pren, i tampoc retorna dignitat. Si no es tracta de la seva. Han de
saber que si volen (si és que pretenien) restituir alguna cosa ha de ser la seva pròpia
dignitat (clarament no és el cas en el tema dels documents de la
Generalitat). Per semblant tasca el primer que han de fer és demanar
perdó, ajudar en els aspectes pràctics que puguin, i canviar d’actitud.
I, encara que posin data, o data, o data…. Continuen sent uns
lladres. I la llei de retorn que han fet, a banda d’incomplir-la, és
una vergonya que estaria bé fos analitzada per estudiosos del tema. Com
a ciutadana, a part de vergonya, voldria no ser part d’aquest miserable
estat en que estem amb lligats totalitaris a raig.
Els
successius governs espanyols s’han mantingut a costa de robatoris
previs i actualitzats, i els lligats tradicionals de la força,
agressivitat i violències vàries. Robatoris de diners, de documents,
d’espai, cultura, llengua i, pretenen robar dignitat. Però! Això,
senyors, no es pot robar.
No sé com encara gosen parlar de democràcia sense tenir creuaments. Suposo que deuen anar “atiborraos” de “calmaors” de consciències.
… El que vull assenyalar és que el sr. Molina (14.12.2007 | ACN) situa el
problema fora de lloc. Primer perquè del que ell està parlant no és de
cap ferida, sinò d’un problema i d’un deute que l’estat té vers el
poble català. Li diria que les ferides són un altre assumpte, que no
desenfoqui el tema. I que, com parla de “la ferida que tenim els
espanyols”, aquí ja no m’interessa ni pensar on ens voldria portar; és
massa descarat.
El tema, del que vostè parla, és d’un deute que
hem de saldar. Però no “de saldo” sr, Ministre, sinó de liquidar. I, en
aquest ambient, em sembla que cal afegir-li: liquidar de pagar, no de
matar. Un deute que cal liquidar per a que l’estat espanyol pugui
recuperar la seva dignitat; i el poble català pugui recuperar la seva
sobirania. I el qui deu és qui paga. No ens vingui amb aquests
giravolts, que em sembla que anem ja per: “El Estado Excusado” capítol 1023.
… per la idea antiga i clàssica del “deshonor”. Quan una
donzella era violada, per exemple, ella i la seva família queien en el
deshonor. El mateix passava quan els cavallers eren ofesos de diverses
formes. Això eren “taques” que havien de ser rentades: l’honor i la
dignitat havien de ser restituïts. Aquesta idea de la dignitat i
l’honor avui resulta fora de lloc: la dignitat no és allò que -com la
virginitat- es pot perdre per l’acció d’un altre, encara que tu no
vulguis; la dignitat és una actitud, una manera de fer i de
comportar-se i la gent es comporta amb dignitat o no, sigui quina sigui
l’actitud dels altres.
Un Maltractament tradicional.
Aquest
model clàssic maltracta la dignitat. I cal afegir que dóna valor i
poder als maltractadors. Uns valor i poder que ni tenen ni poden tenir.
Aleshores em pregunto: Que fa que hagi pogut funcionar aquest model
clàssic d’”honor”? Quina mena de coses fan que es disfressi la
indignitat dels maltractadors i agressors? Perquè estic amb vostè en
que qui ofèn, espolia o assassina fa coses indignes. I també a entendre
que la dignitat no es pren; sinó que es perd: que només la pot perdre
un mateix. El que veig és que aquest model clàssic ens situa davant uns
problemes duplicats. Un aspecte és el mal fet, i l’altre l’engany
social. També assenyala que aquest model es troba fora de lloc. Em
sembla fabulós; i el que m’agradaria és veure-ho més ben assumit a la
nostra societat.
…. I l’enquesta era aquesta que podeu llegir a l’enllaç.
La recordem? Va, som-hi, que si ahir fèiem memòria de coses de fa 68
anys, avui en fem d’una cosa de fa un any, i segur que tothom la
recorda millor. Doncs l’enquesta deia que el 58,6 % de la població
estaria a favor que es fes un referèndum sobre la independència de
Catalunya. President Montilla: ho recorda, també? Li ho repeteixo: 58,6
%. Totes aquestes persones no estan dient que vulguin la independència,
però estan dient que volen poder anar a una urna i decidir. Això
passava fa un any. Ni piu. Misèria. Ho recordo perquè la pressió en
aquest sentit continua i continuarà, i quan arribi el moment que el
referèndum sigui inevitable per escandalós, alguns es presentaran com
els demòcrates de tota la vida, però no oblidarem què fan ara.
……………………………………………..
http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3031207
http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3031207
http://www.cronica.cat/editorial/Lhora-de-Lluis-Companys
http://paper.avui.cat/article/politica/142610/si/benet/aixeques/cap.html
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog.asp?ID=7758
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.asp?ID=11383&PageCounter=0#coment
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/informacio2.asp?ID=14739
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog.asp?ID=13544
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/87601
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/88985
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/30681
http://www.directe.cat/article/saura-veta-la-comissio-de-la-dignitat-9996
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/clams_de_just_cia_davant_la_tomba_de_companys_28225.php
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/31696
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.asp?ID=12088&PageCounter=0#coment
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.asp?ID=12768&PageCounter=0#coment
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.asp?ID=12768&PageCounter=0#coment
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.asp?ID=12768&PageCounter=0#coment
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.asp?ID=12768&PageCounter=0#coment
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/94505
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/74936
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.asp?ID=12768&PageCounter=0#coment
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/weblog_comentaris.asp?ID=12768&PageCounter=0#coment
http://blocgran.cat/?p=302
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I res de xerrar tant: hem de ser lacònics com ‘ellos’ quan emeten els seus ‘pronunciamentos’.
La proposta és una excursió-processó estil BIENVDENIDO MÍSTER MARSHALL, amb les nostres folklòriques ben endiumenjades: jo m’enduria la senyora Munar vestida de pageseta, mira què et dic, i el lobbyperlaindependencia tots vestits a l’ampla (que és així com els agrada anar) amb na Cirer(eta) inclosa, of course. Na Cirereta és la somera que varen armar quan la batlessa de Palma, la pepera Catalina Cirer (que també la me’n duria, perquè sempre anava disfressada de pageseta) els va posar una multa de trenta-mil pessetes per haver desviat l’itinerari de la mani independentista del 31 de desembre. Ells varen anar a pagar la multa amb la somera que havien hagut de comprar per poder dur, dins les beaces, tanta moneda fraccionària. Pagaren en pessetes, senallades de pessetam. Idò encara la tenen, la somera. I m’enduria els ministrils, les xeremies i en Tomeu i na Francisca (els gegants de Cort).
No sé vosaltres què hi podeu aportar: el ruc, és segur. I un parell de publilles i quatre sardanes. Au, vénga cap a l’oest, bones cantades i bones ballades, com aquells altres de Mr Marshall.
També durem una pancarta: no en mancaria d’altra! La pancarta posarà: I ER CATALÁN, PA CUÁNDO.
Ja veuràs tu com funcionarà. Sortirem a les teles de tot el món, via satèl·lit. És per fer aquestes coses la tecnologia punta: per fer horterades i per fer fantasmades. És el que agrada.