Rafah

Dissabte va ser un dia històric a la franja de Gaza. Per primer cop, després de 37 anys, els palestins de la franja tenien la possibilitat de creuar la frontera amb Egipte sense superar prèviament els controls israelians. El control és ara de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i el corredor obert em planteja un dubte que fins ara no tenia: realment Sharon ha canviat i comença a entendre que l’única opció viable és acceptar l’existència d’un Estat palestí que convisquí de forma més o menys pacífica amb Israel?

Sincerament, fa pocs mesos la resposta a aquesta pregunta sempre hauria estat no, però ara començo a dubtar-ho. El desmantellament de les colònies de Gaza (i de 4 de Cisjordània) era un primer gest que semblava complir el full de Ruta marcat per la UE i pels EUA, però sempre es podia al·legar que l’objectiu de Sharon era convertir la franja en una presó, controlada des de l’estat hebreu. Ara bé, el control del punt fronterer de Rafah (al sud de la franja) per part palestina desestima en part aquesta tesi.

Fins ara els isrealians s’havien oposat a fer aquesta concessió ja que al·legaven que el corredor podia ser aprofitat pels palestins per rebre armament i productes no desitjats des d’Egipte. Ara bé, tot i el suport, cada cop més explícit, que tenen els islamistes Germans Musulmans, Egipte continua sent un país molt ben vinculat amb els EUA i no l’interessa enemistar-se amb la superpotència, per tant, són els primers interessats a evitar que la situació a la frontera es descontroli. Sigui com sigui, la realitat és que la mesura permetrà als palestins respirar una mica més i serà més viable una millora progressiva de la seva economia. La realitat és que la franja és la zona del món amb una densitat de població més gran (1,3 milions de persones s’amunteguen en tot just 400 quilòmetres quadrats) i qualsevol mesura que permeti incrementar els contactes i intercanvis comercials amb l’exterior ha de ser ben vista.

És cert que queda el mur israelià de Cisjordània que pot fer inviable la constitució d’un Estat palestí amb una mínima continuïtat territorial. I també hi ha els assassinats selectius que el Tsahal (exèrcit israelià) executa habitualment. I que els palestins que treballen a l’estat veí segueixent sent considerats ciutadans de segona. Però, potser alguna cosa està canviant i tenint en compte que fa molts anys que dura la intifada i que el conflicte està enquistat hem de reconèixer que s’està fent petites passes per assolir la pau. Queda molt, però Rafah és el camí perquè s’assoleixi l’emancipació del poble palestí.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *