Forces dies després torno a escriure al meu bloc. He canviat de feina i ara treballo a Andorra (al Diari) i fins ara no havia trobat el moment per actualitzar el bloc.
Realment algú pensava que la Federació Catalana de Patinatge (FCP) tenia alguna opció de ser reconeguda oficialment a l’assemblea de Roma? Suposo que la resposta és afirmativa, però si analitzàvem els elements fredament hauríem arribat a la conclusió que, per desgràcia, Catalunya seria, altre cop, rebutjada per la FIRS (la Federació Internacional).
Els dirigents de la FCP van actuar molt hàbilment en la cèlebre reunió de Miami, que ens va atorgar l’oficialitat provisional i va permetre "l’heroic" triomf al Mundial B de Macau. Ara bé, per aquelles dates la classe política catalana ja havia vist en la lluita pel reconeixement de la selecció d’hoquei una oportunitat per penjar-se una medalleta. Lògicament el ressò que se li va donar el tema va provocar un efecte negatiu, la reacció furibunda de les espanyes, que veien perillar un cop més la inamobible unitat de la seva pàtria. Per desgràcia, els esforços diplomàtics catalans no van poder aturar la maquinària estatal espanyola i a Fresno va passar el que va passar…
Aquella assemblea va ser un frau i el TAS (tribunal d’arbitratge esportiu) va donar la raó als catalans. Ara bé, la convocatòria de l’assemblea de Roma ja tenia el resultat decidit, el no. El president de la FIRS, Sabatino Aracu, s’ha oposat sistemàticament a l’ingrés catalana, per interès personal (fer fora a Oliveras de la Riva, el seu predecessor) i estatal (Itàlia, com Espanya, no vol una nova potència en aquest esport). Els catalans han actuat correctament en tot el procés, però la realitat és que Roma només ha estat una operació de neteja de Fresno. Aquí s’han cuidat les formes, Basiana ha pogut parlar i defensar la idoneïtat de l’ingrés català, la votació ha estat secreta,…però les pressions espanyoles i italianes havien quedat massa interioritzades en moltes federacions i capgirar això requeria temps, més temps. Potser si s’hagués esperat un parell d’anys més s’hauria aconseguit, però ara no sabrem quan podrem tenir seleccions.
Aquest estiu vaig tenir la sort d’entrevistar Ramon Basiana i allà em va confessar que tot i que havien de mantenir l’esperança i lluitar fins al final, era molt complicat obtenir l’oficialitat. El temps m’ha demostrat que el president de la FCP tenia raó i Catalunya rep un cop que pot ser definitiu. Ara només ens queda carregar-nos de raons per capgirar aquesta situació i amb el temps assolir un somni de moment utòpic, que aquesta frase tan bonica es converteixi en realitat: Una nació! Una selecció!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Avui el president de la Federació Espanyola en passaport en mà ens ha recordat que en el document diu molt clarament de quin país son els catalans. Gràcies per la informació.
Armènia i Bangladesh ens han donat suport, recordem-ho!!!
Som massa bonifacis, s´hauria d´haver anat membre per membre, calerons en mà i arreglar-ho de manera lletge, malhauradament aquest món funciona així. Ara, a saber quan podrem tornar-hi…..