L'skallot

Podria fer com gairebé tothom i centrar-me exclusivament en parlar de l’aprovació de l’Estatut al Parlament. Però no ho faré. Afortunadament hi ha més coses a part de l’Estatut. Això sí, m’agradaria fer-ne un petit comentari. Finalment, els quatre partits catalans amb una mínima vocació de país (en alguns casos molt mínima) han aprovat l’Estatut. La mare dels ous era el finançament i s’ha assolit un acord proper al concert econòmic. Falta el tràngol de Madrid, i allà només una gran unitat catalana i la possibilitat d’intentar collar al govern de Zapatero poden permetre l’aprovació de l’Estatut tal com l’han pactat els grups parlamentaris catalans. El que no pot ser és aprovar un Estatut ambiciós a Catalunya pensant: "ja el retallaran a Madrid". La pregunta és, amb quin dret el retallaran a Madrid? Si efectivament el Congrés treu les tisores davant la por de l’Espanya reaccionària de veure trencada la sacrosanta unitat de la seva pàtria, només queda una opció, retirar l’Estatut. A partir d’aquí els catalans hauríem de deixar la voluntat pactista que sempre ens ha caracteritzat i tirar pel dret. Serà el moment de l’"Adéu a Espanya" i el primer gran pas cap a la independència del nostre país.

Al final he escrit més del que volia sobre l’Estatut. Però realment tenia ganes de parlar d’un dels últims llibres que he llegit. Pandora al Congo (La Campana), d’Albert Sánchez Piñol és un llibre imprescindible per a tot aquell que vegi la lectura com un plaer, com una font de coneixement i com una manera de conèixer històries que d’altra forma mai arribarien al nostre coneixement. Evidentment després del brutal La pell freda, el nou llibre de Sánchez Piñol era la novetat editorial en català més esperada per tothom. Un cop llegit només puc dir una cosa: us agradarà. Hi ha molts canvis amb l’anterior novel·la, aquí trobem un ventall de personatges molt més amplis, trobem dues històries en una, paral·leles en alguns moments i confluents en d’altres, l’element fantàstic ve donat per la presència d’un èssers intraterrestres (els tècton) quan a La pell… eren un èssers aquàtics. Tot plegat comença quan encarreguen a un jove escriptor britànic, que fa de negre literari, que escrigui la història d’una expedició britànica al Congo (formada per dos aristocràtes i el seu cuiner) per tal de salvar de la mort a Marcus Garvey (el cuiner), acusat de l’assassinat dels aristocràtes (William i Richard Craver) a la selva congolenya. El jove escriptor, Tommy Thomson, es veurà immers en una història fantàstica que el canviarà, el pertorbarà i el consagrà com a escriptor d’èxit. A partir d’aquí ens trobem amb girs literaris, canvis sorprenents, descripcions exhuberants del Congo de principis del segle XX i la recreació del clima que es vivia a Anglaterra durant la Gran Guerra. Dues històries en una, que acaben derivant en una nova història sorprenent que, però, no trenca la màgia que Sánchez Piñol crea a la seves obres. Llegiu-lo.

Aquesta obra demostra la bona salut de la literatura catalana actual. El nivell no és bo, és molt bo, i exemples en tenim molts: Sánchez Piñol, Jaume Cabré, Sebastià Alzamora, Emili Rosales, Alfred Bosch (per cert, molt interessant el seu nou llibre, Heretaràs la Rambla),  Andreu Carranza,…Però tot i així és cert que potser s’edita massa. L’editorial Columna (pertany al grup Planeta) ha retallat recentment la seva producció a menys de la meitat amb l’argument que no era rendible el que feia. Resulta que hi ha estudis que demostren que hi ha molta gent que llegeix (no tanta com seria desitjable), però que cada cop ho fan més en castellà. Si tenim una literatura potent, amb un nombre de títols increïbles on triar, fruit del treball d’una constel·lació d’escriptors de nivell, perquè no llegim sobretot en català, en comptes de llegir molts escriptors de menys nivell, però més coneguts, en castellà? En definitiva, Pandora al Congo és molt, molt bo, però només és la punta de l’iceberg de la nostra literatura que, afortunadament, viu una molt bona època. Ara toca llegir-la.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!