Sí al procés

La fi ideal d’Eta.

La Democràcia ha de continuar amb la mà estesa.

Situem-nos.

El nou atemptat d’Eta no pot haver estat el final de res sinò la continuació de la situació i de la seva lluita. A més d’un acte de guerra, potser ha estat un acte de força i de regateig en la negociació, un atac polític contra en Zapatero, o una provocació de prova o per assolir una escalada de guerra d’estat. En el seu absolutisme pensen que com més dolenta i criminal siga Espanya millor. Sense perjudici de les circumstàncies, la seva es una guerra nacional inventada i innecessària.

Per a la Democràcia no ha canviat res i l’estratègia ( si n’hi havia ) continuaria invariable esperant amb la mà estesa per trobar la manera que, bonament, pleguin, bo i perseguint polícialment i jurídicament els autors dels crims polítics i els seus còmplices d’acord amb el dret penal liberal. No ho podem fer ni amb policia política nacionalista de part ni amb justícia política, com ha passat de fet. Hem de separar nítidament del tot “terrorisme polític” de “ nacionalisme basc “ o de qualsevol altre nacionalisme. Cal que els dos principals partits nacionalistes castellans que l’acordaren anul.lin el preàmbul del pacte contra el terrorisme que confon i identifica ambdues coses, i que la Democràcia el superi. No pot ser un pacte nacionalista o antinacionalista sinò que ha de ser comú.

A Espanya, per naturalesa i per Constitució de 1978, hi ha quatre nacionalitats i quatre nacionalismes propis com a mínim que hi han de ser lliures i iguals davant de la llei. Espanya no es Castella sinò que som totes les nacionalitats amb les corresponents regions. Eta es un mal per terrorisme i crims polítics, però no ho seria pas per nacionalisme i democràcia. El nacionalisme basc o el nacionalisme català  per se no son mals sinò un bé preuat i consubstancial i causa de l’Espanya democràtica del 77-78. Espanya es la pàtria comuna de totes les nacionalitats i regions, diu. Que se solucioni el problema d’Eta ho necessitem tots, Eta inclosa, llevat de l’aznarisme i cia.

Per Euskadi i Llibertat, dissolució.

Penso que Eta, precisament per Euskadi i Llibertat i per convicció moral, hauria de plegar i dissoldre’s sense condicions, demanant perdò primer i sobretot als seus. Aquesta fora la gran matxada que els queda per fer, però no en seran capaços. I si no ho fes Eta ho haurien d’acordar els seus electors i associats en un “congrés dels eta-ko abertzaleak” ordenant-ne la dissolució, expusant-ne els partidaris de la lluita armada quan estem en democràcia, autonomia i en absència de conquesta i ocupació; o marxant-ne, desdint-se’n i no votant-los més. La Política, per sort, es renovable, diu Al Gore.

L’únic problema que quedaria indefens serein el presos i els fugitius i la seva seguretat personal. Però de fet tampoc no el poden solucionar ells. La seva actuació el perpetua i n’hi fica més. L’han de deixar en mans de la democràcia espanyola, de la democràcia basca i de la democràcia nabarresa, i de l’equitat d’una Justícia que haurà de ser independent. En canvi el que si que poden fer es alliberar del compromís els seus militants, i el País Basc, Nabarra i la democràcia general de la seva càrrega i distorsió.

Després d’Eta, què? 

Aquesta pregunta l’han de respondre el nacionalisme castellà i el nacionalisme d’estat  principalment, però també els altres. Ja hem vist que Eta es un problema circumstancial de terrorisme. Que hem de fer si Eta plega i es dissol? Continuar l’atac contra els altres nacionalismes hispans fins a la rendició, mort, extinció,assimilació i despaparició?  La maté porquè era mia? Que ens suïcidem voleu.? El gran problema de tots, crònic de segles, i estructural, i pare de totes les guerres i dictadures és, la qüestió nacional espanyola. Des d’Almansa, 1714, Utrecht i la Nova Planta, i des de totes les conquestes i reconquestes, i del dolor i sotmissió dels antics regnes suprimits pel fill que segons que proclama matà i es menjà el pare, els avis i els veins. Però encara  existim en aquesta llarga vida d’ opressió i agonia i de  renaixences i resistències que no es volen  saber.

Solucionar el problema nacional espanyol, ara.

Cadascú ha d’assumir la seva part de culpa i responsabilitats. Eta les pròpies i la resta d’Espanya les seves. La dels uns no tapa ni justifica de dels altres. Que Eta faci la seva part i no la prenguem per excusa. Si no ho fa es quedarà sola. La resta hem de fer la nostra. Cal parar la guerra nacional castellana contra els altres que per llei de l’embut i abús de poder ha marcat la política espanyola des del 1980 quan varen fer dimitir el President Suàrez. No pot ser que ens linxin i acusin permanentment d’enemics o per tàctica política i que els governs de l’estat conspirin contra nosaltres i ens discriminin. Promoure la guerra nacional i  l’apartheid  no es “estat de Dret”. Ara que som en el postaznarisme i tot i que fins ara no ho hem sapigut fer gens bé, la solució l’ha de proposar la nova majoria de les eleccions generals  2004 i les majories basca i catalana que en formen part. El PP també hi es convidat però no l’aznarisme, que no ho vol.

El repte nacional de la nova majoria nacional de 2004.

Amb la mà al pit hem de dir: “La Democràcia espanyola, – i la catalana, la castellana i la basca , – no vol ni la guerra i ni promou l’hegemonia nacional ni la conquesta. I no ho son ni ho han de ser la lluita contra els terrorismes que hi pugui haver ”. Si  la lluita contra el terrorisme d’Eta en fessim una causa nacionalista contra el nacionalisme basc  estariem reconeguent que Eta malgrat les formes criminals i contraproduents que el perjudiquen defensaria un interès legitim.

Per ser forta, la nova majoria ha d’alliberar i recuperar la Constitució de 1978 i pujar-hi. Aquesta no diu que Espanya siga Castella ni una nació castellana ni que el castellà siga l’espanyol.La solució del problema nacional ha de confirmar i garantir la plenitud de les Nacionalitats, l’Autonomia nacional i regional i la igulatat, llibertat i oficialitat d’estat de  totes les llengües espanyoles, aquí, a Europa i a l’ONU. El repte nacional per a aquesta legislatura i la següent hauria de ser:  Solucionar el problema nacional dintre de la Constitució esmenant-ne per via política o jurisdiccional els passatges insconstitucionals que la contravenen i les incosntitucionalitats introduïdes en el Tractat d’aprovació d’una Constitució per a la Unió Europea, i aportartar a aquesta  la plurinacionalitat constituent d’Espanya que ningú altre no ens pot negar reconeixer.

Eta ha de fer el seu camí cap a casa, i els altres hem d’arreglar ara el problema nacional espanyol. Son dos problemes diferents. El problema d’ Eta es una cosa i Espanya un altre, encara que es toquen i relacionen.

Bescanó 10-13 de gener de 2007.

Jordi Carrera d’Esterri.