Atac a Toronto: terrorisme contra les dones
L’atropellament deliberat a vianants, el 24 d’abril d’enguany a Toronto, no va ser indiscriminat. Per bé que entre els morts (10) i ferits (15) hi havia homes i dones, la majoria eren dones (8 de mortes). Tal com s’ha sabut dies després de l’atac, el blanc eren les dones. No va ser un atac terrorista per motius religiosos ni clarament polítics, sinó que era motivat per l’odi a les dones. I no és la primera vegada que al Canadà hem sofert un acte violent d’aquesta magnitud i perpetrat amb un objectiu misogin, perquè s’ha de recordar la “Massacre de Montréal”.
El 6 de desembre de 1989, Marc Lépine va anar a l’École Polytechnique, escola d’enginyeria afiliada a la Universitat de Montréal, armat amb un rifle semiautomàtic. Va entrar en una classe i va fer separar els estudiants: a l’esquerre les dones i a la dreta els homes, als quals, però, de seguida ordenà que sortissin de l’aula. Aleshores disparà contra les estudiants. Tot seguit va recórrer altres indrets de la universitat, mentre assassinava totes les dones que podia. Finalment es va suïcidar. A la carta que va deixar, explicava que odiava les dones i que lluitava contra les feministes. El resultat de la massacre va ser de 14 dones mortes, deu més de ferides i 4 homes ferits. Al Canadà, d’ençà de l’any 1989, el 6 de desembre és el Dia nacional de commemoració i acció contra la violència a les dones.
I ara, gairebé 30 anys més tard, hem tingut un altre atac contra les dones, aquesta vegada a Toronto. Tot i que l’odi visceral contra les dones per part de l’assassí no ha canviat, hi ha algunes divergències entre l’atac de 1989 i el de 2018: no s’ha perpetrat amb una arma de foc sinó amb una furgoneta, i el terrorista no s’ha suïcidat, malgrat que mentre els policies l’arrestaven els demanava que el matessin. Tanmateix, la diferència més notable és que el culpable de la massacre d’enguany és un terrorista.
Alek Minassian, l’homicida de Toronto del 24 d’abril, es considera ell mateix un incel, de l’Incel Rebellion o moviment incel, una comunitat en línia integrada per homes que se senten units per la inhabilitat de poder aconseguir que les dones tinguin relacions sexuals amb ells —incel significa “celibat involuntari”—. Per justificar-ho han desenvolupat tot un raonament sociopolític que explica la seva inhabilitat. Segons ells, totes les dones són vicioses, buides i només els atrauen els homes guapos i súper musculats, als quals els incels anomenen chads. I a les dones atractives i promíscues que tenen relacions sexuals amb els chads els donen el nom d’stacys. Continuant amb les explicacions d’aquest moviment, els chads són l’ideal masculí que cap incel podrà emular per pures raons genètiques. I l’stacy és la dona que l’incel voldria però que no pot tenir perquè ell no és un chad. Per si tot això no fos prou demencial, encara hi ha més.
Els incels odien no només les dones sinó també la societat en general, perquè permet l’opressió dels incels. La revolució sexual amb l’alliberament de les dones sols ha provocat odi. Com que la dona ja no està subordinada a l’home, pot ignorar els incels o, com també s’anomenen ells mateixos, els mascles beta. Tot això, diuen, només pot acabar-se amb una revolució, la revolució dels incels. I la cosa embolica que fa fort quan alguns incels expliquen que la seva revolució es pot equiparar al marxisme: els incels són el proletariat i els chads la burgesia.
Tot plegat podria semblar simplement una ximpleria d’una colla de folls, però entre els incels n’hi ha molts de força perillosos, com ara el terrorista de Toronto.
Abans de l’atac amb la furgoneta, Alek Minassian va escriure un post al facebook on preava Elliot Rodger, l’home que va matar 6 dones i en va ferir 14 en un atac amb arma de foc l’any 2014 a California. Per la seva part, Rodger, en una carta, havia justificat la matança com una represàlia contra les dones en general per no voler tenir sexe amb ell. I aquest assassí és tot un heroi per a molts homes del moviment incel, un moviment que advoca per la violència i el terrorisme contra les dones. I per bé que la rebeŀlió incel, o dels mascles beta, no comporta un perill, per exemple, de la magnitud de l’extremisme radical islàmic, sí que suposa un nou risc de terrorisme: el misogin.
El moviment incel no és l’únic que promou l’odi contra les dones, tot i que és el més notori. Hi ha un munt de comunitats en línia d’homes, generalment joves, que donen suport a la violació i tortura de dones, i que inciten a fer atacs terroristes contra elles. Perquè es tracta de terrorisme. Al Canadà aquests dies s’ha discutit força sobre si “terrorisme” és el terme adequat per a aquests atacs contra les dones, com ara el recent a Toronto, i la conclusió a la que molts experts han arribat és que sí, que es tracta de terrorisme i és important reconèixer que aquests actes en són.
Quan Marc Lépine va assassinar les estudiants a l’École Polytechnique no existien les xarxes socials. Va anar pel seu compte, sense ser encoratjat per ningú i, tot i això, va fer una massacre. Imaginem, doncs, milers d’homes, també amb un odi visceral contra les dones però que, a més, pertanyen a un moviment com el dels incels, on s’animen els uns als altres a fer atacs.
Calen estratègies que aturin aquesta violència. I el primer pas és saber què està passant.
No habia sentit a parlar mai dels incels i crec que en tinc un bon ramalassu sense la part d’odi o misoginia. Estem una mica sonats …
Espero que en sentis parlar, Xavier. Ja és hora que els mitjans catalans en diguin alguna cosa.
Entenc, doncs, que l’objectiu d’aquest terrorisme és aconseguir que totes les dones estiguin disposades a practicar sexe amb qualsevol home, especialment el lletgets, poc atractius i, si pertanyen el moviment en qüestió, mentalment recargolats.
Si ells mateixos es defineixen com a mascles beta ja haurien de saber que ho tenen malament, segons la natura, per tenir sexe. Semble ser que a la natura no li interessa gaire que hi hagin descendents seus. I a mi tampoc. I així deuen pensar, ni que sigui instintivament aqyestes dones que els rebutgen.
Si crec que la solució a aquesta mena de terrorisme, está més en psiquiatres i sociòlegs que en messures polítiques o policials. Però no sé si al món en troçubariem prous de psicòlegs. I prou preparats.
Si fa no fa és això, Marta.
El curiós és que no tots aquests homes són lletjos; n’hi ha de guapos i tot, com ara Elliod Rodger, l’assassí que preava el terrorista de Toronto en el seu post al facebook. Ara bé: estan tots com un llum, en això s’assemblen molt. Jo crec que les dones els hi veuen el llautó i els rebutgen, aleshores ells s’inventen un munt de raons sense cap ni peus per explicar-ho.
De moment el més important és estar assabentats d’aquest moviment —sense tenir la informació no es pot ni intentar solucionar el problema—. Per això he escrit l’article i per això vull que corri. Els mijans del Canadà no se’n saben avenir, que se’n parli tan poc en els altres països. Alguns han dit que sembla que es vulgui amagar. I el més gros és que el New York Times va arribar a dir que hem d’entendre els incel, que potser tenen raó! Costa de creure, tot plegat.
Ostres!!!!! El que faltava per complicar més la situació de la relació home-dona, sobretot si creix aquesta bogeria. No sabia que al meu admirat Canada passessin aquestes coses. Els psicòlegs i sociòlegs tindran feina per dominar aquestes mentalitats i estudiar-les.
Deu fer por anar pel carrer i trobar-te un grup d’incels beta i ser atacada. Si es complica, el Govern potser n’haurà de prendre part abans que s’estengui pel món.
T’agraeixo molt aquest article. Amb poques paraules ens has pintat els problemes que té una part de la societat.
Una abraçada, Shaudin!
Em sembla que creixerà, Maria Teresa, i per això s’ha de saber de què es tracta. Però no és cosa del Canadà, és un moviment internacional, si fa no fa, i es troben incels fins i tot a Espanya, tot i que sembla que la majoria són dels Estats Units. És molt difícil de controlar perquè funciona a través de l’internet (xarxes, fòrums, webs). Hi ha més a dir, però ara estic cansadeta. En sentiràs parlar més, quan els mitjans catalans decideixin dir-ne quelcom. De moment se’n parla poc a tot arreu, tret del Canadà.
Ah, no van en grup, no pateixis per això, el seu grup és a la xarxa, i quan ataquen ho fan en solitari.
Gràcies pel comentari. Una abraçada!
Ostres Shaudin, gràcies per comentar-ho!
Espero que aquest tipus de “nova moda” no ens arribi aquí però quina pena tots els que s’hi han trobat o ho tenen a l’abast!!!
Una abraçada
Gemma
Gràcies a tu pel comentari, Gemma!
Aquesta “nova moda” ja és aquí. No sé si hi ha incels a Catalunya però, segons he llegit, n’hi ha a Espanya. De guillats n’hi ha a tot arreu i l’internet ho internacionalitza tot, per bé i per mal.
Una abraçada.
Estic esgarrifada Shaudin,desconeixia els fet, la meva neta de 15 anys, a l’agost arribara a Toronto per estudiar, la tenim molt ilusionada, no se que fer si dir-li als seus pares o dejar-ho corre per que no s’espantin
Per cert m’agradaria que tinges contacta amb tu, posem un privat si t’interessa.
Una encaixada.
Hola, Maria Rosa,
No pateixis per la teva néta, no hi ha cap motiu. Toronto és una ciutat súper segura, molt més segura que les ciutats grans europees i, no cal dir, que les dels Estats Units o de les de l’Amèrica Llatina. Molt més segura que Barcelona. No li aconsello que es passegi per un barri extrem a les dues de la matinada, per si de cas, però amb només 15 anys no crec pas que ho faci. Per tant, tranquiŀla, Rosa. De bojos n’hi ha a tot el món, i ara d’atacs terroristes també —mira què va passar a Barcelona—, però et puc assegurar que mai no he tingut por a Toronto. Pensa que hi ha gent que ni tanca amb clau la porta de casa, ni he sentit mai que a algú li robin la bossa que ha deixat a la cadira d’un cafè per anar al lavabo, per donar-te un parell d’exemples.
És clar que pot estar en contacte amb mi. Un dia d’aquests t’escriuré un privat al facebook (o escriu-me tu, sisplau, si em passa per alt -tinc moltes coses al cap).
Una abraçada.
Moltes gracies Melgar Shaudin, ho feré per mes tranquil·litat meva i dels pares de la Ivette.
Jo he sentit a parlar dels incels fa poc temps, però sense associar-los al terrorisme. No semblava que la cosa fos tan greu. Més aviat me’ls imaginava com una mena de plaga més o menys llarga, com la dels “motards”, “blousonsnoirs”, “skinheads”, “punkis”, etc. És evident que la societat s’està embrutint, que cada cop hi ha més criminals, amb l’excusa que sigui. Això dels incels em causa pànic; sobretot ara que les dones hem decidit plantar cara als abusos i les violacions del masclisme.
És un problema molt greu, Rosa. I el pitjor és que és difícil, gairebé impossible, de controlar. Perquè els incels no tenen res distintiu, no els veus: és gent introvertida, generalment de classe mitjana, que sembla normal, i no sol tenir antecedents. Sí, els incels van contra les dones, molt especialment contra les dones, tot i que també són racistes, pero les agressions són contra les dones. I es comuniquen per l’internet, per les xarxes socials, però també en fòrums i webs exclusius, només per a ells. Això és el que trobo més perillós, perquè de bojos, d’assassins i de psicòpates sempre n’hi ha hagut, però en general actuaven en solitari, sense ser encoratjats per altres. Tanmateix, ara tenen aquestes comunitats en línia on tots plegats s’esperonen, i no és cap espai físic que es pugui controlar amb facilitat.
A Nord-americà estan molt sonats, però bé, en general en el món hi ha massa sonats, ara, aquests no sé si es duen la palma, però si que estarien en un punt alt del ranquing de taradures humanes.
En fi, esperem que s’acabi aquesta ximpleria.
D’això s’en diu rabieta cosmica, tothom ha sigut rebutjat algun cop, i a vegades es millor així, ja que sempre espera una persona millor.
Al final caldrà fer un planeta psiquiatric i enviar a tots els sonats allà a que facin el que volguin entre ells.
No et pensis que és cosa només de l’Amèrica del Nord. Com també comentes, de sonats n’hi ha a tot el món, i d’incels també, els quals, efectivament, estarien en un punt alt.
Malauradament, no crec que s’acabi, perquè no fa més que crèixer i escampar-se pertot arreu.
Hahaha! Sí, enviar-los a un altre planeta podria ser una bona idea.
El mascle beta és un subordinat del mascle alfa, quan llegeixo totes aquestes coses me sento una persona molt normal. Gràcies Shaudin per explicar-nos tot això. Una abraçada 🙂
Hola, Juli. Jo també me’n sento. Per bé que ningú és completament “normal”, quan es llegeix sobre certes persones, com ara els incels, em sembla que la majoria ens sentim molt normals. Una abraçada.
Els mascles beta son subordinats dels mascles alfa a la natura. Gràcies Shaudin per contarnos aquestes coses tan curioses. Una abraçada
Segons els “incels”, ells són els beta i els “chads” són els alfa. Tocats del bolet, els incels.
També et dono les gràcies, i ara mateix et publico al meu facebook, soc feminista, el que faig amb la meva feina, cantar i fer tallers, es, básicament, per l’autoestima de les dones,però al cd ” A la luz de la risa de las mujeres” vaig escriure una cançò per als homes per explicar quins homes ens agraden a les dones i no diu res, absolutament res del seu físic. Tots coneixem homes lleixos , gordos o extremadament prims que han trobat dones que els estimen.Tot això es per a dir que els incels només veuen el que volen veure i passa dins d’una societat on el sexe es mes important que l’amor i on de vegades es confonen els desitxos amb els drets.
Vaig ficar la cançò al youtube amb imatges d’homes, si, alguns son guapos, com el meu pare…, però no els vaig seleccionar per això,per si teniu curiositat: https://www.youtube.com/watch?v=SY0BcHRFPdI
Rosa, gràcies per compartir. Tens raó: els incels només veuen el que volen veure. D’acord també amb la continuació d’aquest paràgraf. És molt tris que en el segle XXI encara estiguem així, o pitjor, segons es miri. I moltes gràcies per la cançó, de la qual t’ha faltat dir que té un gran ritme!
Gràcies per acostar-nos esta realitat. S’agraeix un punt de vista proper als fets. Una abraçada!
Gràcies, Llorenç. Una abraçada!