L’acord de finançament ha provocat un tomb en la política catalana. És la primera victòria dels governs dits tripartits des que
Pujol va abandonar la presidència de la Generalitat. Pot sonar una mica exagerat, però a diferència de l’Estatut, que va dividir el Govern i en què hi va tenir un paper protagonista
Mas des de l’oposició, això del finançament és un pas endavant que cohesiona una fórmula últimament desprestigiada. Fins i tot algun dels socis ha aixecat la bandera del tripartit, en un gest de gran precipitació. Queda, ara sí, massa camí fins a les eleccions. I encara pot ploure molt. Aquesta revifalla del Govern ha permès lluir la figura presidencial de
Montilla (mirin TV3), recuperar un desgastat (per treballador)
Castells, i curiosament repuntar un polític que no hi és a l’executiu,
Puigcercós. Mentrestant, sobta la reacció airada de CiU. No s’entén, i difícilment part del seu electorat pot compartir una resposta indignada com l’actual. La imatge d’ahir de Pujol
compareixent de manera poc espontània contrasta amb l’
article d’avui de
Roca. Tot, fins i tot les enquestes, és opinable, però sembla poc creïble que CiU s’hagi intercanviat els papers amb ERC. Per primer cop, els nacionalistes fan d’independentistes antisistema, i els independentistes parlamentaris fan de governants responsables. Torna el peix al cove, diuen alguns. És que teníem alguna altra opció amb l’Estatut de La Moncloa?
A la pregunta, És que teníem alguna altra opció amb l’Estatut de La Moncloa?
La
resposta seria positiva si visquéssim en un estat democràtic. En els
estats democràtics es respecten les lleis, i encara més, es respecten
els resultats dels referèndums.
Sobre el tema de CiU, no ens
vingueu amb aquestes, som més els ex-votants d’ERC, que votants. El
problema no és que CiU s’hagi radicalitzat, el problema és que ERC ja
no és més que una secció local del PSOE.
No seria millor parlar
de financiació? Per exemple, encara ningú ens ha explicat d’on sortiran
els famosos 12.000 milions. Els reduiran del ministeri de defensa?
Aniran a deute públic? Apujaran els impostos? Impostos directes que són
els que més paguem els catalans? O és que simplement ho pagaran les
autonomies?
Perquè els mitjans de comunicació desinformen sobre financiació i es limiten només a reproduir la propaganda governamental?
Per a què serveixen els 9.741 milions del ministerio de defensa? Pressupost de defensa més alt, que per exemple, l’estat d’Israel.
Per a què serveixen els 1.505 milions del ministerio de cultura? En calen tants per promocionar el castellà?
I els 4.652 del ministerio de asuntos exteriores? No seria millor dedicar una bona part d’aquests milions a tenir una sanitat pública digne?
Perquè
en necessiten tants de milions, quan la major part de despesa pública
carrega sobre les autonomies? On dirigeixen tants milions? Quines
empreses i personatges pseudo-empresaris en són els principals
beneficiaris? Quina relació hi ha entre les empreses beneficiàries,
polítics, mitjans de comunicació, i món judicial?
Mentre
ministeris espanyols sense competències segueixen repartint milionades
entre els seus amiguets, la Generalitat ja acumula un deute públic de
18.500 milions.
I ja ens està bé tot aquest desgavell? N’hi ha
prou amb dir, és que l’Estatut pactat per CiU no dóna per més? I quina
excusa és aquesta! ens estem jugant el futur dels nostres fills. No hi
ha excuses que valguin.
Martí
en política sempre hi ha altres opcions.
El que s’ha vist aquests dies és una de les més grans operacions de propaganda político-mediàtica que recordo, i ja tinc uns quants anys. La brutal màquina propagandística sociata, amb el suport de la pràctica totalitat de mitjans de comunicació “clàssics” -TV3 i els altres mitjans de la Corporació, El País, El Periódico, La Vanguardia, un sorprenent Avui editorialitzant contra Convergència (qui paga, mana)…- han protagonitzat una maniobra sense precedents, a les ordres del govern, per fer creure que l’estafa de l’acord del finançament era un gran èxit per Catalunya. Es veia venir, era una de les últimes oportunitats per salvar les possibilitats electorals d’un tripartit en caiguda lliure demoscòpica. Alguns (Carretero, sense anar més lluny) ja ho havien advertit.
A la funció, com no podria ser d’altra manera, a Esquerra se li va reservar un paper de secundari de luxe (les perspectives electorals dels ex-ERC són les més negres del tripartit), amb el clímax del TN migdia del diumenge 12 de juliol, prèvia interrupció de la transmissió de la carrera de la Fòrmula 1, relegada al Canal 33 per primera vegada en tota la temporada, malgrat les moltes peticions en aquest sentit.
Ara, el més trist de tota la jugada és com hi col·laboreu els defensors de l’ortodòxia del Carrer Calàbria, en una inversemblant coalició amb espanyolistes tan conspicus com, per dir dos noms a l’atzar, el megasociata Juan Tàpia o el pare de la Constitució Miquel Roca, que tu mateix lloes (qui t’ho hagés dit no fa pas massa) en aquest apunt…El que s’ha de veure, Déu meu!
Saül,
Tu i els molts corifeus del Tripartit no teniu vergonya. Vergonya de mentir descaradament amb les xifres, vergonya de renunciar a tots els horitzons que fins fa quatre dies defensàveu com els que més, vergonya de fer bandera de les renúncies i les covardies que tant havíeu criticat quan manava CiU.
Vergonya, us hauria de fer haver-vos venut a l’status quo a canvi d’una bona nòmina a final de mes.
Però tot es paga. I la història us jutjarà, i us passarà factura, per tot el mal que heu fet a l’independentisme i a les legítimes aspiracions del nostre poble.
I el pitjor de tot, és que no us adoneu que la vostra història és com la fàbula de la tortuga i l’escorpí, i que al final, amb aquestes aliances antinatura amb espanyolistes racalcitrants, us acabareu enfonsant igualment.