Saül Gordillo www.saul.cat

Sant Jordi és el seny. La Diada, la rauxa. Malgrat l’escàs to reivindicatiu, la Diada representa la rauxa. Últimament, a Sant Jordi també li diem “diada”. Últimament, s’ha instal·lat la idea d’una certa competència entre Sant Jordi i l’Onze de Setembre. Com que Sant Jordi és més universal, més conegut, més fashion, va guanyant cos la idea que és “la diada dels catalans, la diada de la rosa i el llibre”. Com que Sant Jordi és més comercial, més transversal, més integrador, va guanyant cos la idea que l’únic aventatge de l’Onze de Setembre és que sigui festiu i poca cosa més. L’Onze és una festa en el calendari laboral, però no mobilitza ni de bon tros la meitat de catalans que viuen Sant Jordi al carrer. L’Onze es descansa, però la vivència, el traginar roses i el comprar libres, el sortir a fer un tomb i fer-se petons, és de Sant Jordi de totes totes.

Des de l’òptica estrictament política, però, això és a l’inrevés. Per Sant Jordi, la política és tova, líquida que diria aquell. El màxim dels màxims és que els polítics desvetllin els gustos literaris dels seus assessors. Vull dir, que facin veure que, a sobre, tenen temps de llegir, i expliquin quin llibre voldrien llegir o quin recomanen. Els llibres dels polítics és la màxima expressió. Alguns mitjans aprofiten per entrevistar-los coincidint amb Sant Jordi, com si fos un diumenge més. Entrevista de diari, i a la televisió i a la ràdio una entrevista més destacada. I prou. En canvi, l’Onze de Setembre té sentit bàsicament per als polítics. Els actes institucionals de la Diada Nacional de Catalunya són això: actes nacionals de primer ordre.

En canvi, per Sant Jordi, el debat és el menú de l’esmorzar que el president de la Generalitat ofereix abans al Pati dels Tarongers i els últims anys al Palau de Pedralbes, sota un sol de justícia i una escassedat d’ombra que espanta. El menú de l’esmorzar servit per Can Miracle de Mataró, amb la clàssica xocolata amb melindros. Això, el cost, i les anècdotes de la política d’aparador, del tu em saludes, jo em faig veure amb aquest o amb aquell, trobem a faltar a l’altre, i aquells d’allà s’han dit alguna cosa a cau d’orella. Un gran plató per al periodisme de color, per al costumisme. És el dia dels plumilles, dels cronistes amb gràcia. En canvi, l’Onze de Setembre, per poc reivindicatiu que sigui, ofereix alguna cosa més, de càrrega política vull dir.