Saül Gordillo www.saul.cat

Quan es va aprovar la reforma de l’Estatut, Pasqual Maragall va anar fins a Sant Jaume de Frontanyà, el municipi més petit de Catalunya, amb una trentena d’habitants, a “inaugurar” simbòlicament el nou text com si d’una constitució es tractés. Maragall va dir que Catalunya era el que més s’assemblava a un nou Estat dins de la Unió Europea. Res més lluny de la realitat. Aquesta, que és molt tossuda, demostra que el text estatutari no només està pendent d’una guillotinada al Tribunal Constitucional espanyol sinó que en tres anys (un temps rècord!) la reforma ha generat insatisfacció entre amplis sectors de la ciutadania. Si allò que Maragall va proclamar a Sant Jaume de Frontanyà s’hagués traduït en fets concrets, en una evolució evident de l’autogovern català, avui no s’hauria celebrat la consulta simbòlica sobre la independència a la mateixa població del Berguedà. Divuit persones han votat sí, i només una s’ha decantat pel no, amb una participació que supera el 90%. És simbòlic, però constata el fracàs d’una reforma estatutària que va nèixer molt tocada. Un nou Estat dins de la Unió Europea s’esdevé amb una constitució, no pas amb un estatut d’autonomia en el marc d’un estat centralista.