Saül Gordillo www.saul.cat

Bloc sense fulls

18 de setembre de 2006
25 comentaris

Salvador Puig Antich

Torno del cinema de veure Salvador, la pel·lícula sobre Salvador Puig Antich, jove anarquista membre del MIL que va ser executat a garrot vil el 2 de març de 1974 pel règim franquista [consulteu la viquipèdia]. Dirigida per Manuel Huerga [web, bloc i contrabloc] i produïda per Jaume Roures, propietari de Mediapro, la pel·lícula es basa en el llibre Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich del periodista Francesc Escribano, actualment director de TV3. He sortit del cinema impactat per una història que no m’era pas desconeguda, i satisfet del resultat a la gran pantalla. M’ha semblat una bona pel·lícula, en un context històric i polític molt oportú.

A banda de les crítiques cinematogràfiques, la pel·lícula ha estat condemnada per antics militants anarquistes. De fet, existeix el web Paremos la película Salvador. A Indymedia Barcelona denuncien la “manipulació” històrica, així com al web de Salvador Puig i Antich, on penja un manifest contra la pel·lícula.

El periodista de Nació Digital Miquel Macià ha lliurat a la xarxa el relat La segona mort de Salvador Puig Antich [descarregable gratuïtament en pdf, 32 pàgines]. Aquest ja és el segon relat de Macià. El primer va ser Amb armes automàtiques [també descarregable gratuïtament en pdf, 22 pàgines].

Alguns blocaires que escriuen sobre el film són els militants republicans Joan Safont [Salvador]; Moisès Rial [Salvador Puig Antich, la pel·lícula de la polèmica.]; i Lluís Soler [Salvador Puig Antich.]; el militant ecosocialista Antoni Garcia [La pel·lícula Salvador.]; l’eurodiputat de CiU Ignasi Guardans [Salvador.]; i els periodistes Jordi Salvat [Salvador. Aneu-la a veure.] i Xavier Borràs [La segona mort (i escaig) de Salvador Puig Antich.]

Recupero el reportatge de VilawebTV Manuel Huerga porta Puig Antich a la gran pantalla [a sota del Youtube]. I la crítica d’Imma Merino a El Punt: Atracaments i llàgrimes. També recomano el bloc de Salvador Montalt Club 7 Cinema.

Actualitzo amb l’anotació del president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, Salvador.

[Els que heu vist la pel·lícula, comenteu-la aquí.]

  1. He llegit que la versió original es barreja català i castella. És la que fan a tots els cinemes? Hi ha versió només en català? O bé hi ha una versió que és tota en castellà? Em podeu comentar el tema? No vull ficar-me al cinema i que passi com molts amics a l’hora de veure "Terra i Llibertat" de Ken Loach, que per no veure la versió original amb subtítols es perdien una pel·lícula amb molta presència del català.

  2. Jo crec que és una pel.lícula molt ben feta i amb molta càrrega emotiva. Sembla, però, que alguns detalls no s’ajusten a la realitat i això no ha agradat a aquells que segueixen més de prop la biografia i les idees de Puig Antich. Però en general insisteixo que és un film excel.lent i que permetrà a les noves generacions conèixer uns fets que començaven a oblidar-se.

  3. He vist la pel.lícula. Vaig sortir del cine triste i rabiosa. Per tant em va arribar emotivament. I cinematogràficament està molt bé, però no deixa de ser una pel.lícula sobre un corredor de la mort. Molt bén feta, molt emotiva. Però només sobre una experiència personal, no de país. Podria passar a Hungria o als mateixos EEUU. Certament és un clam contra l’abús d’autoritat, i contra la injusticia, però com resulta que és un fet històric del nostre país, fa una mica de mal que plani per sobre de la pel.lícula un cert to d’abstracció. Cert que han passat molts anys, però voleu dir (veieu darreres imatges) que està més relacionada l’execució de Puig Antich, amb la violència global (atemptats d’al quaeda,guantánamo…) que amb el refús del muntatge de Lorca a Madrid, o l’odi que atia la Cope?. La Mercedes Sampietro deia que volia participar en la pel.lícula perquè és una pel.lícula important. Aquesta és la contradicció. El propi productor en parla com d’una pel.lícula amb càrrega política…I es una molt bona película, però no és una película que pretengui fer una catàrsi política. Si ni s’insinua la violència en els interrogatoris a les comisaries…

  4. És possible que en determinats aspectes tot el que es narra en el film no s’ajusti a la realitat del fets; crec que en tota narració històrica sempre hi falten detalls que no es poden arribar a plasmar del tot o bé, el narrador accentúa els aspectes que li interessen per tal d’ajustar el resultat a alló que preten remarcar. Dit això, penso que la pel.licula és bona; impactant; impressionant, sobre tot en els darrers minuts de projecció, excel.lentment acompanyats per la banda sonora.

    D’altra banda crec que dóna una molt bona idea de la llarga nit d’on venim i que per això seria de visió obligada als instituts i universitats, on hi ha molta gent jove que no es pot fer una idea de la repressió que vam viure en aquest país.

  5. Després de veure al pel·lícula ens varen aparèixer un munt de dubte i interrogants, sobre la conveniència o no d’haver aprofundit més en matèria ideològica o si d’altra banda això hauria servit per espantar al públic en general. El cert és que la sala de cinema de Sabadell era plena a vessar i es podien sentir les sanglotades d’homes i dones que al final de al pel·lícula estaven plenes de ràbia que també de tristesa.

    Sota el meu criteri el més perillós es que encara avui judicis com el d’en Puig Antich o el mateix president Companys no han estat revocats per la Justícia "democràtica" espanyola i fins que aquest fet no es produeixi la dictadura, espanyola, segueix vigent.

    Cal fer justícia i Zapatero i el seu govern han de posar-hi remei, demà serà massa tard. Si el govern espanyol no condemna amb més contundència el franquisme, sinó repara publica i jurídicament tots els crims que el franquisme va cometre, la ferida seguirà oberta i el revisionisme que estem veient en els darrers temps prendrà més sentit que mai, essent aquells que havent guanyat la guerra espanyola, i després de la dictadura, han mantingut els seus privilegis sense passar comptes amb la justícia, els qui de nou es creuran amb la obligació divina de salvar la nació espanyola (sic) de les malvades conspiracions roges i separatistes.

    Per mi el film posa en entredit les bondats de la tan lloada, transició espanyola, una transició que perdona als culpables i ignora a les víctimes, una transició que no condemna ni els assassinats del franquisme, ni l’intent de genocidi cultural contra el poble, la llengua i la cultura catalanes.

    El Principat va ser un dels territoris que més durament va patir la repressió, fins i tot amb l’assassinat únic a tot Europa, d’un president de govern elegit democràticament; encara avui cap govern espanyol, sigui del color que sigui, ni la casa reial n’ha demanat públicament disculpes; saben que, avui per avui, el poble assisteix immòbil, impassible i plàcidament adormit a aquest greuge històric, però si  aquesta disculpa no es produeix aviat, ho tornarem a pagar tots plegats molt car, massa car, de nou.

  6. Tot i que, a grans trets, ja coneixia els
    fets, veure’ls representats (i magníficament interpretats) a la pantalla em van
    fer viure’ls com si passessin en aquell moment al meu voltant. Només això ja és
    un èxit per a qualsevol producció cinematogràfica. La manera en què són
    explicats, la tensió en què et fa viure la pel·lícula, el punt just entre la
    contextualització històrica i la narració argumental (sense ser ni un
    documental ni una novel·la d’acció) fan la resta.

    Poques vegades, com aquest dissabte, he estat
    en un cinema amb un silenci tan intens al pati de butaques, on la gent es va
    esperar asseguda fins l’última nota de la banda sonora (de Lluís Llach) per
    deixar anar la respiració continguda i fer cap al carrer amb el cap cot i un nus
    a la gola. No, no exagero.

    Vull deixar a banda el debat que s’ha obert
    sobre si la cinta reflecteix amb exactitud la complexitat del personatge i les
    seves motivacions ideològiques. De ben segur que no, i així ho afirmen els que
    van ser companys de lluita llibertària de Puig Antich. És molt possible,
    gairebé inevitable, que el guió hagi ensucrat l’home i alguns dels fets per
    fer-los exportables a la gran pantalla.

    Per això em quedo amb les paraules de Francesc
    Escribano, autor del llibre Compte enrere,
    que ha inspirat la película: "
    Salvador
    Puig Antich
    , que ho va perdre tot enfrontant-se al règim
    franquista, tenia poques coses en comú amb la majoria de l’oposició
    antifranquista. Era anticapitalista i antisistema, va prendre l’opció de vida
    més radical però no volia ser ni un heroi, ni un màrtir, ni un símbol. Per
    tant, si fos viu no li agradarien la majoria de coses que s’han dit o s’han
    escrit sobre el seu cas. Tampoc li agradaria ni el meu llibre ni la pel·lícula.
    Però en Salvador no és viu, i recordar la seva història no és
    un deute que tenim amb ell, sinó que el tenim amb nosaltres mateixos i amb els
    nostres fills. Recordar és la millor manera de dir mai més."

    En
    definitiva: una pel·lícula d’allò més recomanable. Com algú ha dit, és
    important que la gent sàpiga que el franquisme va ser alguna cosa més que el
    sis-cents, la guitarra, els vestits de flors i l’estètica nostàlgica i
    ensucrada de Cuéntame.

    http://blocs.lateneu.org/sofregit

  7. M’agrada que s’haja estrenat una pel·lícula que tracta d’un tema tabú per a determinats sectors. Ja és hora que se sàpiga la veritat i es faça justícia. Enhorabona per la producció. És una pena que Franco haja  assassinat milers de persones cultes i decents, i ara estem aguantant al potxolo, la nietíssima i tota la divina descendència (que deixa molt que desitjar) i a sobre els hajam d’aguantar per nassos.

  8. L’Espanya profunda a la Catalunya ocupada recolça i defensa la continuitat de la fiesta nazional. PP, PSC, Ciudadanos de Cataluña entre altres. DIUMENGE 24 SETEMBRE A LES 16.00 H, plaça La Monumental Barcelona, MANI ANTITAURINA, mani contra la tortura animal i la parafernàlia feixista de señoritos andalussos i folclòriques franquistes.

  9. Vaig tenir la sort d’anar a l’estrena de la pel·lícula, curiosament a Ullà un poble del Baix Empordà. Hi anava absolutament predisposat a rejovenir la meva sang vermella. Però he de reconèixer (tristament) que el film m’ha decebut:

    1. He trobat a faltar el context. Si algú de menys de 25 anys (o un francès posem pel cas) veu la pel·lícula, es pensarà que la història d’un delinqüent comú que va ser assassinat. On és el franquisme?. On és Franco?.
    2. Pornogràfic. Jo crec que insinuar sempre és més colpidor que ensenyar. Els 20 darrers minuts són un exercici de vulgar exhibicionisme de l’horror, sense cap concesió. Són llàgrimes fàcils. (i confesso que vaig plorar molt). L’escena de la germana petita paral·lela a l’execució és de jutjat de guàrdia i alguns personatges, pures caricatures.
    3. L’estructura narrativa és molt fluixa. No em va agradar l’opció del narrador en primera persona (com s’explica després de mort?) i tampoc l’opció de la narració fidel, sense entrar en el fons de les històries (polítiques, personals, amoroses…). No és un documental.

    En resum. Vaig entrar amb la meva samarreta del Che i molta emoció. I vaig sortir decebut per l’artifici. Això sí. Leonor Waitling continua essent la meva musa.

  10. La pel·lícula m’ha agradat molt. Si la narració dels fets és fidel o no, no sé què dir. Tan que es parla del català, afegir que, amb actors castellanoparlants, s’ha aconseguit una certa artificialitat, un català poc sentit, un català montillès.

  11. Ni herois ni mites
    en contra d’estructures
    contra el sistema
    en lluita

    Contra ideologies, cercant respostes

    Ni herois ni mites
    en contra d’estructures
    en contra de les organitzacions
    que encasellaven la pròpia llibertat

    Sense refugi ni aixopluc,
    sols, nosaltres sols contra l’establert
    radicals i lliures, rebels

    sense estendards, ni banderes
    sense estels ni símbols

    Inspirats per la lluita dels no alineats,
    cercant la pròpia identitat
    en temps de grisor i interdiccions

    beatnicks, freack brothers,
    fins on el món ens portés
    qui érem qui som?
    rollings stones?

    Sense refugi ni aixopluc,
    sols, nosaltres sols contra l’establert
    radicals i lliures, rebels

    sense estendards, ni banderes
    sense estels ni símbols

    beatnicks, freack brothers,
    fins on el món ens portés
    qui érem, qui som?
    rollings stones?

    érem més de mil

  12. Francament, Raül, em sorprèn aquesta teva actitud en algú de la teva capacitat crítica. T’has mirat les raons per les quals hom impulsa el boicot? Per a jutjar la credibilitat del film, només cal observar qui hi ha darrere: l’entramat psoista, amb un Manuel Huerga que dirigeix la TVPSOE  granbarcelonina imposant el que hi imposa (mentre va fent el bloc _en español, por supuesto!_) i l’ex-comunista esdevingut gran empresari Jaume Roures, que fa diners tot impedint la transmissió futbolística en català a les Illes. La funció del film consisteix a interceptar la clarificació històrica per tal d’imposar una lectura –oficialista– dels fets en clau trivialment humanitarista i, sobretot, descarregada de connotacions revolucionàries. En el fons, el pobre xicot només lluitava per les urnes zapaterils. Que serà la imatge que quedarà per a les masses.

    Pol

Respon a marcteixidor Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!