Victòria del “sí” i derrota del “no”. La participació (just per sota del 50%) és molt preocupant. L’abstenció crítica ha castigat el “sí” i el “no”, a parts iguals crec. L’espantall del PP ha mobilitzat el vot catalanistaa favor del “sí”, mentre que el missatge del “no” ha fracassat. Era massa complicat. En el terreny pantanós de l’espanyolització, la coincidència del “no” amb el PP suposa una complexitat afegida. El pragmatisme anava agafat de la mà del “sí”, mentre el “no” requeria lectures massa complicades per a un electorat confós i esgotat. Al capdavall, la campanya d’aquest referèndum s’havia convertit en unes primàries de les eleccions al Parlament que estan per arribar. L’endemà del 18-J ja som en plena campanya d’uns comicis que encara s’han de convocar. No hi ha temps per a gaire res. Ni per a la reflexió calmada, ni per a l’autocrítica sempre saludable (sense renunciar als principis, s’entén), ni per refer ponts i complicitats en totes les direccions. Parlar d’autocrítica de la classe política catalana segurament seria, ara i aquí, un acte més d’ingenuïtat per part meva. I en van tants…
I ara què?, es pregunta la blogosfera.El pessimiste no és convidat en aquesta casa. Cal mirar endavant. Mai por. Cal confiar en un futur d’esperança. No caure en cap depressió col·lectiva o més passotisme. I, en aquest sentit, trobo interessant la reacció a la seu d’ERC, amb un Carod que ha evitat caure en la marginalitat i el victimisme, i la compareixença del President Maragall, que ha estès la mà als del “sí” i als del “no” perquè l’Estatut ja és (agradi o no) de tots. La reforma aprovada ahir és el resultat, encara que accidentat i a parts desiguals, de les forces catalanistes en el seu conjunt. Que el nou text sigui un Estatutet o esdevingui una referència a superar en plenitud el més aviat possible només dependrà del nivell d’autoexigència. Dependrà de les quatre forces que el 30-S van votar a favor de l’Estatut del Parlament de Catalunya. Si el desenvolupament del text el porta a terme un govern tripartit d’esquerres, un executiu CiU-ERC o el famós sociovergent, ja es veurà. Des de l’esperança, l’objectiu ambicios hauria de ser interpretar la reforma estatutària del 2006 com un punt de partida i no com un punt d’arribada.
Ara, segurament més interessats per saber quan hi haurà eleccions al Parlament, tornem a estar pendents de Maragall. Haurà desfullat ja la margarida del seu futur polític? Retirada per a la història o aventura arriscada? Tot és possible. Maragall no deu ignorar que el pacte Mas–Zapatero va complint el guió previst, i que l’alè de Montilla el sent al clatell. La CiU del tàndem Mas i Duran està més enfocada que mai a recuperar la Generalitat perduda amb la retirada del President Pujol. Tant el PSC com ERC tenen debat intern. Els socialistes, pel candidat. Els republicans, no només pel candidat. Millor dit, no fonamentalment pel candidat. Si les eleccions no fossin abans d’acabar l’any a Esquerra hi hauria d’haver una necessària catarsi. Però la campanya ja està en dansa (la del referèndum lliga amb l’altra sense solució de continuïtat) i no hi ha temps per a reobrir ferides internes. Massa precipitat.
La setmana passada, en la recta final de la campanya, circulaven teories sobre una hipotètica candidatura de Maragall i Montilla, d’u i de dos, respectivament. I el mateix a ERC. Carod d’u i Puigcercós de dos. Amb la idea de sacrificar Maragall i Carod com a condició prèvia o peatge per editar un Tinell segona part i renovar el govern catalanista i d’esquerres sobre noves bases i noves cares, tal i com ja ha advertit Montilla. El ministre seria President, i Puigcercós conseller primer. És una possibilitat. Però mentre PSC i ERC han d’afrontar aquests debats a casa seva, a CiU tenen un presidenciable clar, Mas, i un ministrable també evident, Duran. Malgrat la mala maror entre CDC i UDC, la tensió interna no assoleix les quotes de socialistes i republicans. Una prova que l’Estatut de La Moncloa, que ara ja és el de tots, ha tingut danys col·laterals gens menyspreables entre aquells que van promoure la idea de refer el text del 1979, és a dir, Maragall i Carod. Anit, però, ni un ni l’altre semblaven gaire preocupats. Maragall ha aconseguit el seu objectiu, i a Carod fa la impressió que l’escàs resultat del “no” li hagi suposat un respir en clau interna. Perquè de tothom era coneguda la seva adversió a votar igual que el PP.
Reaccions blocaires de matinada
–Enric Borràs (promotor de la campanya Vota Independència): Autocrítica
–Aleix Cardona (regidor independent per ERC a Prats de Lluçanès): De grat o per força, avancem
–Isaac Garcia (ERC): Resultat decebedor
–Jaume Planas: Ha guanyat el sí
–Lluís Pérez (JERC): El veredicte i el nou cicle
–Moisès Rial (ERC): Anècdotes dia del referèndum i seguiment a internet resultats
–Pol Pagès (JERC): Pronòstic reservat
–Ramon I. Canyelles (ERC): S’ha imposat el sí
–Xavier Sàez (tinent d’alcalde d’ERC a Lleida): Ha guanyat el sí
–Quim Soler (CUP): I els 4,5 milions que falten?
–Ferran Domènech-i-Auquer (PRC): Quina castanya!
–Enrique Castro (PSdeG): Primera valoración tras el sí
–Albert Balada (PSC): Quin goig, em vaig equivocar!
–Javier Naya (JSC): Ahora, el Estatuto
–Joan Antoni Baron (alcalde de Mataró pel PSC): Post de darrera hora
–Joan Ferran (diputat del PSC al Parlament): Arriba l’hora de l’Espanya federal
–Jordi Pedret (diputat del PSC al Congrés): Sí
–Manel Mas (diputat del PSC al Congrés): El resultat
–Marc Vergés (JSC): Festa de la democràcia
–Miquel Iceta (viceprimer secretari del PSC): Guanya el sí!
–Oriol Vaquer (JSC): Sí, sí, sí, l’Estatut ja és aquí
–Xavier Febrer (CpC): L’Estatut referendat
–Eduard Batlle (periodista): Tenim un problema
–Oriol Izquierdo: L’endemà
–Toni Cucarella: En l’abstenció hi ha l’esperança
–Marc Roca: Guanyador porra referèndum
–Saltenc: Sí 74 % No 21 % , sense paraules
–Jaume (Borinotus): I ara?
–Antoni Escandell: Sí, sí…
–Croat Català: Excuses de mal pagador
–Tu decideixes: Legitimitat
–Toni Delgado: La lucidesa
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Que en certa forma fan veure la política en general, en funció del que diga el Partido Popular i és prenguen les decissions en clau espanyolista.
L’abstenció reflexa el desencant o descredit de la classe política que actuat principalment en clau de trauren profit amb la lluïta dels interesos purament partidistes, molt per sobre des de país amb una qüestió com l’Estatut.
ENTRELLUM (censurat a les llistes de Vilaweb i de Saül Gordillo)
Plego. És frustant pertànyer a un col·lectiu tan claudicador. Aquest 23 anys de pujolisme ens han fet messells. Algú s’ha preguntat quin serà el futur a mig termini del nostre país (a llarg termini fa por). Ja no valdran noves revindicacions. Ja no valdran queixes per un finançament mal resolt (aquets era la mare del ous del nou text, oi?). Tenim un futur magre amb aquesta colla de polítics d’un perfil tan baix.
Apa família bon vent i barca nova.
Ara cal exigir tot el que ens han promès, sense pietat, fins que es posin vermells de tanta felonia. Saura ens ha enganyat dient que seriem com Suïssa (aquest matí ni ha plogut i l´únic verd era el dels camps de golf, ni han pujat els sous, ni ha baixat l´atur…tindrem paciència). Maragall ha dit que s´havia acabat el victimisme ( on he llegit que la setmana vinent suprimeixen els peatges i les vidues cobraran més?). Mas ha dit que era un gran salt endavant vers la sobirania nacional…( avui a l´autobus tothom parlava espanyol). Per què volem el carnaval de Rio si ja tenim els "nostres" politics possibilistes ?
Ara que tot això ha passat, val la pena intentar treure’n algunes lliçons, més que res per no repetir.
1) La solució no és a Madrid. El que no arreglem a Catalunya no ens ho arreglaran allà. Els límits de l’Espanya plural són clars i molt inmediats. Aquest ha de ser el darrer estatut i hem de treballar molt a Catalunya perquè això sigui així. Malauradament, molts polítics catalans segueixen pensant de forma provinciana amb la vista posada a Madrid. No arriben als extrems del PP Antich, que diuen que es passa el dia fent refresh al site de El Mundo, però Déu n’hi do!
2) La sociovergència, tot i la seva decadència ideològica (el poder pel poder és el programa), segueix sent molt potent i domina el panorama mediàtic a Catalunya. Hi ha una col·lusió clara: la cúpula de CiU està encantada de que tot a Catalunya es segueixi decidint a Madrid (el rol d’intermediari és molt agraït) i el PSOE ha triat entre l’espanyolisme i el progressisme. El PSC està perdut en combat (han guanyat aparentment, però les passaran magres amb el fuego amigo del PSOE).
3) De cara a un futur referèndum, poder definir la pregunta és important. Ahir ens van preguntar si voliem una almoina i molts van votar que sí no fos que ens deixessin sense res (com cínicament recordava la campanya del PSC).
4) L’Espanya negra segueix ben viva. Militars colpistes, boicotejadors de cava, etc… En l’entorn de la UE, és com un gos que no pot mossegar com el 23-F, però els progres espanyols han descobert l’efectivitat d’utilitzar el gos desdentat com a espantall per a criatures.
5) En Carod i co. no han donat la talla. Tenien l’oportunitat de la seva vida i l’han dilapidat. Un tacticisme tan mal portat ens ha de fer preguntar si sabien on anaven, a mi han aconseguit recordar-me el pitjor Pujol dels darrers anys fent equilibris entre el Sí, el No o el nul. Jo els vaig votar les darreres eleccions, però m’inclinaré en les properes per l’abstenció.
6) Hi ha molts desencantats amb la política a Catalunya. No només el 50% que van anar a votar sinó els que hi van anar desencisats, que sí que són una autèntica majoria. No sé si més pro-Si que pro-No, però això comença a semblar el Barça d’en Gaspart. On són en Laporta i Ronaldinho?
Anselm
Suposo que no és cap manipulació, però m’agradaria que algú m’expliques perquè els vots en blanc no surten en les columnes resum que publica la Generalitat de Catalunya i en general tots els mitjans. El vot en blanc té el mateix valor democràtic que el Si i el NO, oi?
Doncs, perquè aquesta discriminació en els mitjans de comunicació i en els organismes públics?
Això seria com si en unes eleccions on es presenten els partits polítics, el que ha tret menys vots se l’ignorés. Seria democràtic?
Sincerament, hi ha actuacions en aquest pais on vivim que em resulten molt confuses i de poc rigor democràtic.
En resum i simplificant molt: Estatut de la Moncloa (Espanya) 3 – Estatut del Parlament de Catalunya 1
Haurem de segui lluitant sense defallir per aconseguir una Catalunya Lliure i socialment justa. Endavant i ànims.
Detecto una frustració enorme entre el sobiranistes.
Ha guanyat també el vot contra el PP que el PSC tornarà a utilitzar a la campanya electoral del Parlament.
Es probable,també,que el bipartidisme PSOE-PP que pot entrar a Catalunya un cop hagin reformat la Llei electoral espanyola (que ho faran quan el tema basc estigui encarrilat,no en dubteu) acabi guanyant la partida.
En qualsevol cas,és probable que veiem la millora del nou Estatut quan des de Ciutadans de Catalunya o alguna plataforma similar comencin a ploure les denúncies a les poques empreses que etiqueten només en català, i que a partir d’ara estaran obligades a fer-ho també en castellà sense que es pugui fer res si és al revés.
La voluntat democràtica és la que és. Malgrat els ànims,jo no crec que hàgim perdut la batalla sinó la guerra.
Catalunya és cosa del conjunt dels espanyols.
Amb mi no hi compteu.
L’Enric Juliana, el portaveu més clàssita i arrogant de Convergència, sempre està parlant de " relats ", es a dir visions de la realitat política que s’imposen per la seva evidencia, o aparent, evidencia i que serveixen d’aglutinant social. Doncs be, qualsevol que sapiga alguna de la modernitat cultural, sap que el relat per excel.lencia avui dia son les matemàtiques. I quan d’aquí un any, o dos, les matemàtiques ens diguin el que ja sospitavem, la jornada d’ahir ens semblara a a tots, inclosos molts que han votat pel si, una mala anècdota.