Mentre el diari de l’esquerra destacava divendres que els enquestats prefereixen una entesa Mas-Montilla per sortir de la crisi, una mena de versió renovada de la sociovergència que històricament ha defensat el diari de la dreta (així l’han titllat els de Zeta), La Vanguardia està aquests dies aprofundint en les tensions internes entre els Mossos d’Esquadra (sindicats i altres) i el conseller Joan Saura (direcció política). El punt feble del Govern és Saura, i el rotatiu de Godó no hi estalvia detalls. La defensa del cos en nom del Govern per part del President, tot i la desproporció de la càrrega policial i les agressions a periodistes, fan pensar en un tancament de files. El paper dels republicans, que han fet costat a Saura, apunta a una maduresa en la corresponsabiltat governamental amb els ecosocialistes. El tripartit fa pinya.
Però l’afer dels Mossos desvia l’atenció de l’autèntic debat que marcarà la política catalana. El finançament de Catalunya. Les tensions entre PSC i PSOE són cada cop més indissimulades. Fins i tot a dins mateix del PSC, ja que Castells i Corbacho van per camins molt separats, mentre Chacón no només no dóna senyals de vida respecte Catalunya sinó que obre el primer conflicte del seu admirat Zapatero amb el gran Obama. Tot per Kosovo, tot per sortir fugint d’un país la independència del qual no reconeixen. Montilla intenta situar CiU en el punt de mira, però la crida de Mas perquè el PSC planti cara al PSOE d’una vegada al Congrés dels Diputats ja recull simpatitzants al Facebook. La divergència negociadora, la distància de les xifres que fan complir o vulneren l’Estatut de Catalunya, és tant gran que cada dia és més difícil d’amagar el conflicte d’interessos entre els executius de Montilla i Zapatero. Miquel Iceta sosté que Montilla parla clar, però la claredat fins ara no inclou l’advertiment seriós al PSOE.
Però com que Zapatero està més sol que mai (ai les segones legislatures a La Moncloa!), encara que intenti a la desesperada un retorn del peix al cove amb Joan Puigcercós, Montilla espera veure com evoluciona la política espanyola. Això explicaria el globus sonda de l’altre dia de Montilla, que va prometre que esgotaria la legislatura encara que fos en minoria. Missatge per a La Moncloa. I, en aquest sentit, per primera vegada (i sense que serveixi de precedent) el tempus de Montilla i el d’Artur Mas podrien ser interessadament coincidents, per a major desesperació d’un Zapatero sense suports i despistat. A Montilla no li convé avançament electoral (i menys si no arriben els diners de Madrid, els diners dels catalans) i a Mas, tampoc. En temps de crisi, un avançament electoral o una hipotètica moció de censura (això segon és altament improbable) no convé a un Mas que veu com les enquestes li bufen a favor. Però si li van a favor a l’opositor (sense ser una diferència escandalosa), què pensa fer el PSC amb el finançament? Reaccionarà algun dia? O algú al carrer Nicaragua sosté que la no-acció és el millor mètode per frenar Mas?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
això que sembla “no-acció” potser és el millor mètode per frenar Zapatero…. (i les seves ganes de prendre’ns el pèl com sempre) Qui hagués dit que els catalans seguiríem negociant i negociant i negociant sense baixar del burro?