La càrrega dels Mossos d’Esquadra contra els estudiants anti-Bolonya distreu l’atenció, i l’autèntic debat de fons passa desapercebut. Posi una porra a la seva vida i despisti. El pont aeri Barcelona-Madrid és a punt de trencar ponts. Els governs pateixen per l’estabilitat desitjada. El de Madrid perquè es queda sol. Més que mai. Ara, ni
Obama l’estima. L’excés comunicatiu de
Chacón té conseqüències nefastes. Massa pendent del paper cuixé, poc atenta als difícils equilibris internacionals. Però a la ministra tot li ve de cara, mediàticament parlant. Cap problema,
en casa de herrero no les mires el dentado. Fan quedar malament el ministre
Moratinos, que és l’asse dels cops, una mena de
Fernando Morán [
wiki] de l’era
Zapatero. La soledat del president espanyol és cada cop més notable.
Puigcercós no es deixa impressionar per les escenes de sofà monclovita.
Duran no li agafa el telèfon. I els bascos, a mesura que
Patxi és més a tocar de la lehendakaritza s’allunyen del pragmatisme d’
Erkoreka al Congrés.
Ibarretxe diu tenir 80.000 raons més que
López, sí. Però la sortida del govern basc és cantada, i el PNB ha de prendre nota de la travessia del desert de CiU.
Artur, com anava això? Mira, hi poses molta paciència i a veure-les venir. Vés quina cosa! El temps passa. Cap a cinc o sis anys, no? I la situació és complicadíssima, d’un soroll de fons que espanta. Si Zapatero ofega
Montilla, financerament parlant, el govern català fa aigües i llavors
Mas esdevé el Patxi López, però a l’inrevés. És a dir, que Zapatero juga a López i Mas. Perd PNB, però recupera CiU. I Duran ministre, goita què fan ara!
Els de Madrid ja fan trucades. Que si aquest, que si aquell. Els problemes dels ciutadans, encara que siguin catalans, se’ls enfot. Ni mestres, ni metges, ni mossos… Ai, què he dit ara. Mossos, dius? Que sí. Aquests són els bufons de la distracció. Fotos per aquí, vídeos per allà. Una extraordinària campanya de recomposició, de reconstrucció d’una veritat que no cola. Ara resulta que ho van fer excel·lentment bé. Fins i tot La Vanguardia defensa la policia de
Joan Saura. Viure per veure. Això és ingenu? No pas. Gratuït? Tampoc. Aquí no hi ha res gratuït, senyores i senyors. La defensa de la policia nacional, i quan diem nacional en aquesta casa volem dir nacional catalana amb permís d’
Arcadi Espada, és conjuntural i interessada. Toca fer costat a la mà dura. Toca dir que l’ordre és per damunt de tot, fins i tot per damunt de la senyera que els agents antiavalots inexperimentats, mal entrenats o dirigits porten a l’uniforme. (Això del
gualquitolqui és memorable. Que hi entrin. No! Que surtin de la plaça! Quin xou.) On és
Jiménez Villarejo? Què en diem de l’ètica policial i totes aquelles boniques històries d’una-altra-manera-de-gestionar-la-policia-és-possible? Com diria la dita, mosso pren nota, qui més t’estimi et farà plorar. No et conformis amb els elogis d’última hora, després de pals i més pals per un munt de coses que havies fet ben fetes. Ara que rellisques, algú t’ha de dir que t’has equivocat.
Com que la porra distreu el finançament, en aquesta part del planeta vivim més pendents del serrell de la gestió diària que del salt endavant. Hi haurà o no, euros per pagar el sou dels antiavalots? Perquè si, al capdavall, l’Estatut i el finançament estan per a ser reincidentment vulnerats, més val que aturem la festa i demanem el retorn de la Guàrdia Civil. Així ens estalviaríem dos problemes. Un de financer i un altre de polític. Quan picava el policia estatal o el guàrdia civil, això no era notícia. Com a mínim als mitjans d’ordre que defensen l’indefensable en detriment d’una minoria, aquesta sí indefensada. Però què hi ha més minoria indefensada que el conjunt dels catalans? Alçar la veu i el cos de lletra per escriure titulars que defensin aquesta minoria d’un finançament injust i d’una espasa de Dàmocles anomenada Tribunal Constitucional no és tant d’ordre com defensar els de les porres. Vés per on.
Saül, quan dius “Puigcercós no es deixa impressionar per les escenes de sofà monclovites” crec que aquesta afirmació té data de caducitat. Avui mateix la premsa imforma que el Gran Mentider ha salvat la setmana parlamentaria amb un pacte puntual amb ERC i ICV (els mossos es podran jubilar als 55…cosa discriminatòria pels camioners, per posar un exemple). El famós peix al cove, amb cove foradat que tot el que s’hi posa cau. Per què als polítics catalans es deixen impressionar tant pels salons recarregats madrilenys. En tres decenis no han après res?. Sempre es com pactar amb l’arbitre un fora de banda a favor per tot seguit aquest et xiuli un penal en contra i tu encara ho venguis com un èxit espectacular.
El cert és que si no es fa una estratègia d’oposició unitaria i total la debacle la tenim assegurada.
Avui mateix s’imforma de la posició tancadíssima i insultant de Foment respecte els aeroports, en futbol la Federación segresta 13.000 entrades de la final de la Copa del sogre de la impresentable plebea asturiana de qui no recordo el nom, el finançament pel pedregar…i els catalans desunits, cadascú negociant misèries i amenaçant amb un spray per matar mosquits!.
I si fem servir la força i deixem de f er el ridícul?:
Que no es pacti absolutamnet res i que es doni un ultimatum als socialites: compliment total de l’Estatut, finançament i transferències d’acord amb aquesta llei orgànica en el plaç de dos mesos. Si això no es compleix, els partits catalanistes (CiU, ERC…) formaran govern a tots els llocs on es tingui majoria: Generalitat, diputacions, ajuntaments…. Tenim-ho clar, al poder se’l venç prenent-li el poder!. No anem més a la defensiva i començarem a veure el camí de la victòria. Penso.
Hola Saül, he llegit i rellegit aquest post (també el que has publicat més recentment) i dir-te que m’han agradat molt perquè poses al centre del debat la qüestió clau: molt soroll per ocultar els temes principals. I de fet,