Saül Gordillo www.saul.cat

Bloc sense fulls

14 de desembre de 2009
5 comentaris

Política, prepolítica i partits

Hi ha una idea en tot el tema de les consultes independentistes que no comparteixo del tot, o que matiso d’alguna manera. Es diu que els referèndums sorgeixen de la societat aliena als partits. Es diu que són un cas de democràcia participativa al marge de les sigles i les formacions polítiques. Es parla d’un moviment anti-partits, fins i tot. Jo no ho veig ben bé així. Crec que és de justícia reconèixer el mèrit dels impulsors de les consultes, sobretot a partir de la guspira arenyenca. Són ells els que tenen el coratge i l’atreviment de trencar esquemes i llençar-se amb èxit a la fórmula catalana de l’urna. Però no són els únics, o no ho han fet sols. Penso que això del 13D i abans el cas d’Arenys de Munt no s’haurien produït sense un context polític com l’actual, al qual s’hi arriba gràcies als partits polítics o al paper d’alguns polítics de partit. Deia Ramon Barnils, si no vaig errat, que la política és una cosa massa important com per deixar-la només en mans dels polítics. Aquest 13D s’ha demostrat que una part de la ciutadania catalana -la més indignada pel maltractament de l’Espanya centralista- ha fet bona la frase de Barnils i s’hi ha posat. El que jo vull dir aquí és que prèviament alguns partits han hagut d’afavorir les condicions perquè sorgeixi un Arenys de Munt i després proliferin els 13D.

Hauríem viscut una jornada històrica com la d’aquest diumenge amb un Jordi Pujol encara a la presidència de la Generalitat? És a dir, amb CiU al poder i amb la resta de partits a l’oposició? Amb l’anterior Estatut encara vigent, i discutint-nos per una mica més de peix per al cove?

Hauríem viscut aquestes consultes sense l’alternança al Govern? Sense una CiU que ha experimentat un procés ideològic i intern inimaginables fa uns anys? Una federació que, cúpula d’Unió al marge, ha evolucionat cap a posicions més sobiranistes que mai? Sense un Artur Mas que, encara que sigui en una entrevista estiuenca a la contra de l’Avui, confessa que ell votaria sí? Sense un pinyol que va per la vida amb un independentisme desacomplexat que sorprèn fins i tot els fundadors de CDC? Sense un Felip Puig estelada en mà? Sense tota la colla de militants destacats que ocupen el front activista tipus López Tena o Colom? Dit d’una altra manera, no estant CiU a l’oposició, hauria fet el pas del pujolisme a un postpujolisme clarament compromès amb el dret a decidir?

Hauríem arribat a Arenys de Munt o al 13D sense ERC? Sense el partit que va forçar la reforma estatutària, que després d’impulsar-la va haver d’acabar votant-hi en contra per les rebaixes inacceptables, que ha situat debats de fons com el concert econòmic o l’exercici del dret d’autodeterminació damunt la taula? Creieu que sense ERC al Govern el sobiranisme, les apostes en clau d’Estat propi o les fortes tibades en la direcció de l’autogovern, s’hauria afavorit igualment la celebració de consultes independentistes? Sense Joan Puigcercós? Sense Uriel Bertran? Sense Oriol Junqueras? Sense exdirigents com Joan Carretero? O sense el vilipendiat per la premsa espanyola Carod Rovira?

Hauríem arribat fins aquí sense la CUP? Sense una organització rupturista, radicalment independentista, arrelada a l’esquerra més esquerra? Sense la seva cada cop major capacitat de mobilització i organització? Sense el Ximenis o el Bilbeny d’Arenys de Munt? Sense els molts militants de la CUP i de les organitzacions vinculades a l’esquerra independentista més alternativa que han estat al peu del canó, que han tirat del carro aquestes setmanes? Sense els regidors de les viles i ciutats on tenen representació i s’ha fet consulta?

Hauríem pogut votar sí, no o abstenció sobre la independència de Catalunya amb un PSC encara a l’oposició? Sense Pasqual Maragall i la seva arriscada aposta per la reforma de l’Estatut? Sense la seva immolació política? Sense els militants i dirigents del PSC que, a partir d’haver accedit al Govern de la Generalitat, han mostrat un catalanisme més proper al de CDC del que mai no ens hauríem imaginat? Sense els Ferran Mascarell, per exemple? Sense els Sixte Moral que hi ha al PSC del territori a mesura que t’allunyes de la metròpoli?

Fins i tot, em pregunto si hi hauríem arribat sense Ciudadanos, sense un PP que fa el que fa a Madrid i aquí (recorrent l’Estatut, boicotejant qualsevol passa per petita que sigui de les institucions catalanes en clau d’Estat propi, etc), sense una caverna mediàtica que s’ha tret la careta i la diu grossa a la mínima ocasió, sense els falangistes o l’extrema dreta?

No sé. Són preguntes (provocadores?) que em faig. Perquè ara que alguns diuen que darrere de les consultes independentistes hi ha massa “prepolítica”, jo em quedo amb la tesi que prèviament hi ha hagut molta “política”, entesa com a política de partits.

  1. Les preguntes que planteges estan molt bé, igual que el fet de reconèixer que si hem arribat fins al dia d’avui és perquè abans hi ha hagut unes baules (polítiques o no, al capdavall tot el que fa l’humà ho és, de polític), però el que més interessa ara és LA RESPOSTA, el 14-D i els dies següents…

    Considero que tu ja l’apuntes en el teu text, aquesta resposta, i no pot ser una altra si el que volem és assolir la fita de l’alliberament nacional. La resposta només por ser LA UNITAT, l’eix nacional com a prioritat. Unitat de tots: societat civil i partits polítics. Unitat que és transversalitat.

    Si no som capaços d’articular aquesta UNITAT NACIONAL, no farem res, foc d’encenalls, més frustració i desànim. Cal estar a l’altura del moment històric que vivim. En som protagonistes tots plegats, també el 70% que s’ha quedat avui a casa. 200.000 vots poden semblar poca cosa. Els que parlen de fracàs es precipiten. Això només ha fet que començar…

     

     

  2. certament et fas un munt d preguntes, jo et diria q no calen.
    la politica, el 13d, la vida mateixa, no es res mes q la succesio d’esdeveniments, q provoquen altres esdeveniments.
    es allo d preguntar-se: q passaria si…

    evidentment si no haguessin passat tots els fets q has ressenyat mes amunt, no s’haria donat la mateixa circunstancia i possiblement el 13d, no haria sigut el q ha sigut.

    el q val es el present, sense oblidar el passat i el q tenim d fer es empenyer fort x arribar el futur q tots, o quasi tots volem.

  3. Ho és, evidenment. Entre tots ho hem fet possible. Els que s’hi han oposat frontalment i han votat NO, els que han dubtat i han votat en blanc i també els que, som sempre, segueixen posant vots nuls a les urnes i, com no, els que fermament creuen que aixó del sobiranisme és el camí que ens cal transitar. També sabem que tenim gent, -ciutadans- a la reserva en tots els pobles i ciutats, que algún dia sortiran  de casa decidits a fer, del resultat final, una cosa esclatant que ja no generarà cap mena de dubte ni a les espanyes ni a Europa.

    Abans de que aixó succeeixi i, el temps ens ho farà veure, assistirem en directe al procés de com s’exporta a la resta dels dits “paisos catalans” aquest exercici de democràcia. També sembla cantat que al País Basc i a Galícia començaran a autodeterminar-se des de la base.

    I seguirem preguntant-nos si aixó no és cosa de tots?. Cosa de cadescún dels ciutadans però també de la classe política que, posicionada a favor o en contra, intervé donant sentit a tot plegat, uns amb reticències, altres amb adhesions velades, molts amb franques conviccions i actitus de posat natural, com si de sobiranistes en vingéssin de raça, com si ens sortís de dintre del nostre ADN?

    No, en temps segurament molt proper, ja no haurem de fer-nos cap pregunta, ja ens haurem adonat tots plegats que som un país normal, amb la seva extrema dreta, una dreta contemporeinitzadora, un centre sobiranista on, indefectiblement, hi entrarem a cops de colze per a cabre-hi tots. Hi seguirà havent autonomistes, federalistes i gent de les esquerres tradicionals, de les que seguiràn defensant que l’estat -l’Estat Català- no hauria de cedir tant protagonisme a la ciutadania.

    Catalunya serà, en l’espectre polític, un país com qualsevol altre de la seva mateixa dimensió. Amb gent il.lusionada, treballadora, generadora de riquesa, amb hubs (?) mirant cap a fora sense deixar de mirar endins, que vetllarà amb cura dels que sofreixen i pateixen. Un país que tindrà polítics professionals als quals haurem de fer confiança, com hem fet ens els últims trenta anys, amb la diferència que ja no hauràn de pidolar a ningú que els ompli el cove de peix. Uns polítics als que haurem de demanar resultats, però també tindrem el dret  d’exigir els comptes clars. L’única diferència serà que els tindrem a prop, com tindrem a prop els jutges, però seran dels nostres, no seràn gent imposada.

    Estic escrivint una carta als Reis Mags o qué estic fent? Estic fent volar coloms o simplement estic somiant despert? No ho sé. Per si de cas, millor que quedi escrit. No se sap mai si d’aquesta aigua no n’hauré de beure. 

  4. Bona vesprada,

    Parles de la relació causa efecte, molt bé. Estem d´acord. Ara bé, si ens posem a fer suposicions no anirem enlloc. Jo també puc argumentar que si els nostres polítics haguéssin fet bé les coses, ara mateix potser ja seríem una nació independent d´Espanya i tot això no caldria, però és 14D i estem vivim el present, és el que hi ha.

    Cal un gir al timó, cal donar un cop a la taula, el poble ho està fent, i pel que s´ha vist, sembla que el nostre president no vol ser l´encarregat, perquè depenem de madrid, perquè estem governats per un partit espanyol, perquè necessitem que algú encengui la flama, però ai las! quan aquesta comença a encendre´s … quina llàstima sempre hi ha algú disposat a apagar-la, fins i tot desde casa nostra.

    Parlo per la meva persona i veig que al meu poble hi ha gent que ni fu ni fa, que ja els hi està bé el que hi ha…totalment legítim, fins i tot se´n riuen del que fem. Sabeu què en penso? que no s´ho estan prenent amb la seriositat que cal, que no s´han adonat que Catalunya està canviant, i quan arribi el moment de votar, haurem d’exposar molt i molt bé el què volem i cap on volem caminar.

    No necessitem líders espirituals, no necessitem discursets de cara a la galeria, … el que necessitem és demostrar que anem de debò. Ara removem consciències, però el dia que ens ho creguem serà el dia i tant de bo que el poguem viure!  

Respon a montse Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!