Saül Gordillo www.saul.cat

Bloc sense fulls

12 de setembre de 2008
4 comentaris

Periodisme sota sospita

El periodisme està en crisi. La crisi és de confiança. Els nous mitjans i l’assalt de la ciutadania a la xarxa posen els periodistes en entredit. Els consumidors sospiten dels professionals i dels mitjans. Tenen més canals que mai per fer-ho saber, per expressar-se críticament. Aquesta desconfiança és encara més notable al nostre país. Els mitjans públics estan permanentment en el punt de mira. Ja sigui pel mapa dels Països Catalans amb núvols i clarianes, ja sigui per l’alonsomanía o per expressions com aquesta. Uns per poc, d’altres per massa. La insatisfacció té una caixa de ressonància evident a la web 2.0, especialment a la catosfera. És el context que ens ha tocat viure als professionals que avui intentem fer la feina de la millor manera possible. El periodisme d’abans no patia la pressió des de sota, sinó des de dalt. Ara això ha canviat. El món és més complex, i ens toca rebre de dalt, de sota i dels costats. Una carta al director inoportuna tenia un destí evident: la paperera. Una trucada incòmoda, també. No entrava en antena i prou. El mateix amb la televisió. Però això d’avui és molt i molt diferent. I, sincerament, crec que la crítica pública als mitjans a través de tots els canals són un pas més cap a la democratització, un estímul de millora, un repte en definitiva. Només ens en sortirem, els professionals, amb més i millor periodisme. Més i millor periodisme per sortir d’aquest escenari exagerat i depressiu en què tots som iguals i ho fem igual de malament. L’estirabot, així com els comentaris fora de lloc, tenen data de caducitat. Quan la novetat sigui una altra, passaran com si res. I entre el soroll i la conversa massiva, només hi haurà una sortida digna: el periodisme rigorós i els referents. És això.

  1. Estic convençut que a la llarga prevaldrà el bon periodisme, però no tinc tant clar el preu que haurem de pagar i el temps que caldrà esperar. Els polítics també cauen en el mateix sac, i tu i jo sabem que n’hi ha molts d’honrats, però es veuen més els altres.
    M’ha interessat la reflexió sobre la pressió que rebeu els periodistes. També és cert que la força que teniu és important, i això no tothom n’és conscient, i alguns en són massa conscients.
    gràcies.

  2. Comparteixo plenament el teu escrit, Saül, especialment en la part d’autocrítica vers els periodistes (autocrítica que, sigui dit de passada, penso que sempre ha existit més del que a alguns voldrien fer veure). Tots ens equivoquem i alguns massa vegades (i el fet de fer una feina tan exposada al públic fa que es vegi més l’equivocació i que s’hi puguin posar noms i cognnoms, cosa que no passa en feines més anònimes). Per tant, endavant amb l’autocrítica, sempre, i en la millora de la professió.

    El que no tinc tan clar és que l’estirabot i els comentaris fora de lloc tinguin data de caducitat, o que aquesta sigui molt propera. Penso que anirà a més i que fins que s’hagin esvaït en l’oceà que és la Xarxa, els periodistes serem objectes de molts més pim-pam-pum, alguns dels quals ens han d’esperonar a millorar i fer més bé la feina, però alguns altres ens acabaran desesperant i fent-nos més passotes perquè tant si fas la feina ben feta com si no, hi ha el mateix pim-pam-pum. Bé, em sembla recordar que tu ja vas intentar parlar a les jornades la Catosfera de l’ètica blocaire o a la web 2.0 i que sort que a Granollers ningú duia mistos per encendre la foguera, no? Per tant, de moment, val més no tornar-hi. Salut i bon cap de setmana a tothom.

  3. Totalment d’acord amb l’escrit. La majoria de periodistes que escriuen als mitjans són simples sicaris del partit de torn que controla el mitjà. Són gent sense ideologia que es deidiquen a cantar les excel·lències de qui el paga, encara que sovint entri en constradiccions.
    Això passa d’una forma descarada amb aquells propers als socialistes. Per exemple, els mateixos que van titllat d’ultra-liberal al Mas per proposar petits incentius fiscals a la campanya del 2006, ara lloen al Zp per la immensa animalada dels 400 euros, que és tant i tant de dretes que ni el PP ho hagués fet. O els mateixos que van acusar el Mas de xenòfob i racista pel que aquests periodistes van malanomenar “contracte amb l’immigrant” callen davant la votació del PSOE a Europa d’una llei molt i molt restrictiva.
    I què dir del tracte a ERC! La més mínima parida es maximalitza fins a extrems catastròfics, mentre que tots els insults que els dirigents i barons del PSOE han escopit contra Catalunya es proven d’amagar i minimalitzar.
    Sort que tenim Internet, on ningú hi pot posar mà!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!