L’atemptat de Londres ha estat brutal. Ens ha retornat al record encara recent de l’11M de Madrid. Ens espanta perquè confirma la capacitat operativa a escala internacional d’Al-Qaida, un moviment terrorista d’escala mundial que treballa en xarxa. El terrorisme fet globalització. Ningú queda al marge de l’amenaça. Per molt que els primers de la llista
El ministre de l’Interior britànic Charles Clarke (a la foto) ha advertit que a partir d’ara el seu govern es planteja controlar trucades telefòniques, SMS i correus electrònics, en un intent de reforçar les mesures de seguretat. Clarke buscarà la complicitat d’altres governs, ara que Tony Blair és el president de torn de la Unió
Al-Qaida ha amenaçat Itàlia i Dinamarca. Els terroristes islamistes demanen que les forces d’ocupació abandonin l’Iraq. Berlusconi no hi va anar a les Açores per fer-se la maleïda foto. Però Itàlia hi va enviar soldats a la guerra. Ja veieu la cara de Berlusconi, durant la cimera del G8. Els líders mundials estan espantats. Jo
Un missatge d’ahir (el de la foto) deixat en el lloc on dimecres va esclatar una bomba en un autobús del centre de Londres: "Ahir vam fugir d’aquesta gran ciutat, però avui hi hem tornat, més forts, a una ciutat més gran. La gent que va fer això haurien de saber que han fracassat escollint
Tinc dubtes raonables que la censura que s’està aplicant al cobriment gràfic de la cadena d’atemptats a Londres representi un plus respecte l’11M. No crec que impedir als professionals que prenguin imatges (muntat barreres i tallant els carrers per evitar que els fotògrafs hi entrin) o obligar les agències d’informació a retirar determinades imatges suposadament dures
La cadena d’atemptats de Londres no es pot desvincular, de cap manera, de les accions d’Al-Qaida a Nova York (11S) i a Madrid (11M). És la factura de l’ocupació de l’Iraq i de la foto de les Açores. I l’han fet coincidir amb la cimera del G8 a Escòcia. No crec, per tant, que tingui
Estic trist, indignat, rabiós… Avui em ve a la memòria aquesta foto, la del trio de les Açores. La recordeu, oi? Avui han rebut els súbdits d’un dels tres líders que faltava per rebre, és a dir, Tony Blair.
Amb el cap cot, Ruiz-Gallardón i Zapatero apareixen avui a les portades dels diaris (amb aquesta foto d’Efe). Cara de decepció, que contrasta amb l’alegria que expressava la delegació espanyola en conéixer la primera i la segona votacions. Els diaris destaquen que la victòria de Londres és un triomf polític de Blair enfront del seu rival europeu,
Toni Blair va arribar ahir a Gleneagles, a Escòcia, (a la foto, acompanyat de la seva esposa Cherie) on es fa la cimera del G-8, amb un somriure d’orella a orella. Ha guanyat la batalla. Londres ha estat la sorpresa. Totes li ponen, últimament al premier. De fet, tots els vots de suport a Nova
Sorpresa. Ni Madrid ni París. Londres és la guanyadora. Les cares llarguíssimes de Ruiz-Gallardón i Rodríguez Zapatero (que no ha somrigut per un dia) em fan por i aigualeixen una certa alegria maliciosa. Em fan por perquè el mal humor madrileny no ens convé, perquè ja veiem com estaven rebent les propostes nacionals catalanes quan
Ha vingut a Barcelona la vicepresidenta de l’Estat per recordar-nos, entre d’altres, que el fraccionament identitari d’Espanya no és aconsellable i per llegir-nos una mica la cartilla. Que ens calmem, perquè ja n’hi ha prou de sotmetre el ciutadà a tanta "fatiga civil" amb el debat territorial, estatutari i identitari. És com si Fernández de la Vega (a
Aquest migdia se serà on es faran els Jocs Olímpics del 20012. La veritat és que dormiré igualment, tot i el suspens mediàtic al qual ens han abocat. He passat de l’equidistància a una certa reticència a una eventual victòria madrilenya. I ara confesso que no és res més que pur egoïsme. Tant li fot si
Com deia ahir, Piqué no tindria cap inconvenient a desdir-se o a matisar les seves paraules. Ho ha fet. Ha demanat disculpes, però segueix sense baixar del burro en el sentit que el PP necessita ampliar el seu ventall i mirar més de cara al futur que no pas al passat. Piqué inclús a tret
Quan els dirigents d’ERC parlen de possibilisme, en plena batalla negociadora pels serells del nou Estatut, jo tremolo. És una música que encara m’és molt familiar. Em ve al cap el possibilisme i el pactisme de Pujol i companyia, el peix al cove del nacionalisme català que anava a Madrid amb el paper del victimisme
Josep Piqué, l’exministre d’Aznar i exportaveu del govern del PP, ha fet una gran descoberta. Ha dit que Acebes i Zaplana són el passat del partit i que cal una nova etapa al PP. Aquesta obvietat es veu que ha aixecat una gran polseguera a Madrid, i ha hagut de sortir el propi afectat (Acebes, que