Saül Gordillo www.saul.cat

Esquerra ha començat aquest dilluns el pausat i necessari procés de catarsi. La història de les famílies, que si carotistes o puigcercotistes, és una anècdota davant de la cura d’humilitat que s’imposava la mateixa nit del referèndum. Divendres, passejant per la Riera de Mataró i conversant amb un militant d’ERC, vaig comprendre que el partit només tenia el problema amb el seu electorat sinó també amb les seves base. Carod va advertir la nit de diumenge, en saber-se la clara victòria del sí, que algun votant republicà li havia confessat que votava a favor de la reforma estatutària pactada per Mas i Zapatero. Ho han fet votants, i també militants republicans. Han votat sí o s’han quedat a casa. Les ciutats i viles més nacionalistes del Principat han premiat el “sí”, mentre el rebuig espanyolista guanyava terreny a barris i ciutats més tradicionalment obreristes o històricament conservadores.

La singularitat i complexitat d’aquest referèndum, colofó d’un extenuant procés de redacció i negocació que ha cansat polítics i esgotat ciutadans [i periodistes com Vicent Partal], ha generat una desorientació que perviu entre el catalanisme transversal hores després del recompte.  Decepció o eufòria? Il·lusió o desànim? El cor del sobiranisme està més dividit que mai, i el repte ja no són les expectatives electorals de la tardor. El repte és que cicatritzin les ferides obertes en l’àmbit del catalanisme polític. Allò que alguns han dit “tendir ponts”. Però no només això, perquè la qüestió no és que ERC i CiU es parlin. La qüestió és que l’aprovació de la reforma estatutària no deixi massa cadàvers cívics o polítics de catalanistes per les cantonades. No ens ho podem permetre, això d’anar perdent patriotes a cada bugada.

Evitar caure en la resignació, el pessimisme o el victimisme. No ens conduiria enlloc. Els del “sí” i els del “no”, els del nul, els del blanc o els abstencionistes crítics o passotes, tant s’hi val, tots han de poder exigir i desitjar que l’Estatut del 2006 no acumuli traspassos o desenvolupament pendent com encara té el del 1979. Cal esprémer-lo com una llimona. Pensant en el país i les seves necessitats. Pensant, per què no, en la propera fita nacional, en un horitzó més ambiciós que faci aixecar el llistó del 30-S.

ERC no ha seduït el seu electorat. El PSC tampoc ha mobilitzat el seu. Qui ha fet millor la seva feina ha estat CiU. A dia d’avui qui va com una moto és Artur Mas, sentint-se revalidat a les urnes pel pacte de La Moncloa amb Zapatero. CiU ja té la maquinària electoral en marxa, amb la vista posada en el Palau de la Generalitat. En canvi, ERC i el PSC tenen sobre la taula seriosos problemes. Els republicans enfilen el camí, lent però irreversible, de la catarsi, de l’autocrítica i la reformulació de moltes coses. Caldrà veure si irromp el terratrèmol Carretero o si el procés es fa amb l’exconseller fent de metge a Puigcerdà. El calendari electoral, si Maragall no sorprèn amb alguna dilació que ningú desitjaria, va en contra dels tempus que els republicans necessitarien per afrontar aquest debat intern amb garanties d’èxit.

Als socialistes, però, tampoc els sobra el temps. D’entrada, tothom exigeix al President la convocatòria electoral [Maragall s’entrevistarà dijous amb Zapatero a La Moncloa] quan el PSC no ha triat encara el seu candidat i pressiona el Molt Honorable perquè desfulli la margarida amb rapidesa. I al marge de la discussió entre Maragall o Montilla, o el tàndem de tots dos, els socialistes no tenen l’embranzida demoscòpica i emotiva que exhibeixen els nacionalistes. CiU té més escons al Parlament i, malgrat estar a l’oposició, ha recuperat la centralitat política, mentre el PSC ha ofert una imatge de dependència amb el PSOE i submissió al projecte de ZP. La seva campanya publicitària amb l’espantall del PP sembla haver motivat més els votants de CiU i d’ERC que no pas els electors del PSC que històricament abdica de comicis i convocatòries diverses en clau nacional. Ni Zapatero ni Montilla els han arrossegat, aquest 18-J.

El “sí” ha guanyat, però l’escassa participació no convida a llençar coets. Moltes coses s’han fet malament, i íntimament el tripartit del “sí” (CiU, PSC i ICV-EUiA) tampoc deu estar exultant [Lluís Foix detecta un corrent de fons]. Això no és incompatible amb condemnar l’intent de deslegitimació que pretén difondre el PP més retrògrad. El “sí però” d’aquest referèndum, amb matisos entre els vots afirmatius i els negatius, amb poc entusiasme col·lectiu (res a veure amb la trempera col·lectiva del 30-S), deixa les coses molt obertes de cara als comicis del Parlament previstos per abans d’acabar d’any.

Ni l’onada sobiranista del 18-F s’ha ofegat definitivament ni el pacte que va segellar la rebaixa estatutària entre el president espanyol i el cap de l’oposició catalana està exempt de sorpreses o fissures. Tot és possible. Tot està per fer. Ara més que mai.

(La derrota de la dignitat, de l’escriptor Víctor Alexandre)

Més reaccions de polítics blocaires

–Albert Torra (PSC): Ja tenim Estatut!

–Àlex Masllorens (director de l’Agència Catalana al Desenvolupament, militant de Ciutadans pel Canvi): Ja tenim el nou Estatut

–Ana del Fargo (alcaldessa de Barberà del Vallès i diputada al Parlament): Contundente respuesta del sí en Barberà y en toda Cataluña

–Carlos Guadián (PSC): La campaña digital durante el Estatut de Catalunya i també Sí al Estatut y la rabieta de Rajoy y Jiménez Losantos

–Estefanía Molina (JSC): Ha guanyat el sí

–Eulàlia Mas (JSC): Cap de setmana d’èxits

–Joan Antoni Baron (alcalde de Mataró pel PSC): I fou sí

–Joan Ferran (diputat del PSC al Parlament): L’hora de la pràctica

–Joan Gómez (PSC): Un sí amb majúscules

–Laure Gutiérrez (JSC): El 77% dels votants de Sentmenat diuen sí

–Marc Vergés (JSC): Sí a l’Estatut amb baixa participació

–Oriol Batista (regidor del PSC a Mataró): Catalunya decideix el seu nou Estatut de forma clara

–Paco Boya (diputat del PSC al Parlament i portaveu al Conselh Generau d’Aran): En Aran tanben guanhe eth sí

–Pere Güell (PSC): Negació de la realitat

–Ramon Bassas (tinent d’alcalde del PSC a Mataró): Reflexió sobre l’abstenció i també Guanya el sí, guanya Catalunya

–Xavier Febrer (CpC): Les reaccions post-referèndum

–Carme Porta (diputada d’ERC al Parlament): El dia després

–Eduard Suàrez (regidor d’ERC a l’Hospitalet del Llobregat): Victòria del sí

–Isaac Garcia (ERC): I ara, què toca?

–Isaac Peraire (JERC): Seguirem lluitant enmig la fredor…

–Jaume Planas (ERC): Què hem votat?

–Josep Maria Aguirre (ERC): Segueix el full de ruta del pacte Mas-Zapatero

–Marc Puig (JERC): Continuem lluitant, seguim combatint

–Marcel·lí Reyes (regidor d’ERC a Gavà): La cassa adosada de l’oncle Tom

–Miquel Roman (ERC): Valoració del referèndum

–Oriol Amorós (diputat d’ERC al Parlament): Esquerra, la millor opció per estirar al màxim el nou Estatut 

–Pau Comes (ERC): Com reciclar la campanya de l’Estatut

–Pol Cruz (JERC): Endavant!

–Roger Gispert (ERC): El dia després

–Ignasi Guardans (eurodiputat de CiU): Optimisme

–Joaquim Fernàndez (regidor de CiU a Mataró): Jugant amb els números

–Xavier Tomàs (CDC): És rellevant l’abstenció?

–Roc Fernàndez (regidor de CiU a Sant Feliu de Codines): Contra la intolerància, dues tasses de democràcia

–Albert Geronès (CDC): Reflexions postelectorals

–Carme Laura-Gil (diputada de CiU al Parlament): Preguntes sense resposta, ara

–Raül Romeva (eurodiputat d’ICV): Sí clar, és clar que sí

–Joan Lleonart (president d’ICV al Maresme): Contradiccions de la política

–Quim Soler (CUP): Continuem avançant pas a pas

–Juli Cuéllar (CUP): Els porucs i els espanyols generosos

–Josep Antoni Vilalta (CUP): Tranquil·litat

–Enric Morera (secretari general del Bloc Valencià): Referèndum sí

–Rafael Estrella (diputat del PSOE al Congrés): El sí arrolla, el no fracasa

–Miguel Barrachina (diputat del PSOE al Congrés): Sombras sobre Cataluña

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!