Tot això per no parlar de l’autoamputació catalana habitual. L’Estatut reconeix una divisió administrativa pròpia per a Catalunya, però, no obstant, els mateixos partits que van aprovar aquesta reforma estatutària posen pals a les rodes. Parlo de les vegueries com a exemple fresc, no pas l’únic. És el món al revés. Els partits que van demanar el sí a l’Estatut no sempre el volen complir ni tan sols quan només depèn d’ells. Quan l’Estat espanyol els fa la feina bruta, que forma part del guió, aquí no ha passat res i mirem cap a l’altra banda. Mentrestant, el partit que va votar no a l’Estatut i els votants que havent votat no en el referèndum pertanyen a un altre partit (que algun n’hi deu haver) han de pedalar tot allò que no pedalen els guapos del sí. Aquesta és la gran perversió de l’atzucac estatutari. El defensen més íntegrament els que no el van votar des d’opcions sobiranistes que no pas aquells que alegrement van dir sí pensant-se que: a) Espanya l’acceptaria tal qual, b) Espanya el retallaria poc, c) Espanya el retallaria prou però tant se m’enfot, o d) Toca votar que sí, perquè votar no és fer-li el joc al PP.
Davant dels pitjors auguris per a la mala salut estatutària, què pensen fer els que van demanar el sí? Montilla ha dit que la via és Estatut o “falses dreceres”. Mas diu que el seu programa electoral inclourà el dret a decidir en funció de la sentència de l’Estatut. Tot gira a l’entorn de l’Estatut. Esperem que tinguin pla B.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El que voldria saber és qui, com i per què va filtrant aquests globus sonda sobre la sentència. A mi la sentència me la rebufa, però crec que ajudaria a desacreditar encara més el tinglado aquest del TC sabent com els jutges van filtrant les deliberacions a veure què en pensa la gent. És kafkià.
Es el PP que ens ha portat a aquesta situació, ells son els artífecs de la destrucció d’ Espanya,com sempre a la història,aquesta ideologia destructiva sempre ha fet això,destruïr Espanya , empobrir-la i arruinar-la,Espanya no havia tingur un progrés econòmic mai tan gran com en els últins 30 anys.