Saül Gordillo www.saul.cat

Bloc sense fulls

15 d'abril de 2009
2 comentaris

Montilla 1 – Zapatero 0

Jo no sé com acabarà aquest culebrot del finançament. Dubto que ho sàpiga algú amb tota certesa. Zapatero ha hagut de fer una crisi de govern per fer front a la crisi (noti’s el joc de paraules) i salvar la cara i la vida política en un cop d’intuïció amb filtració periodística inclosa. O resolia determinats temes pendents, o tot se n’anava en orris. Sol i petit al Congrés, i amb els fantasmes de les pinçes. Recorden Anguita i Aznar, ai quina cosa! Doncs el senyor ZP ha decidit que havia de fer una bona sacsejada al seu govern. Això que alguns mitjans en diuen “imprimir un cambio de ritmo”. El llenguatge i l’escenificació de tot plegat és molt trampós. Massa escuma, com la mala cervesa, a l’entorn de Zapatero. Escuma mediàtica, amb foto de trabajo en plena Setmana Santa. Quan un president, per molt que sigui aquest de Lleó i no pas aquell l’Aznar que era de Valladolid, ha de carregar-se un munt de ministres com a salvavides polític al cap de pocs mesos d’haver-lo organitzat, el govern en qüestió, és que l’ha feta grossa. No era un govern pensat per afrontar la crisi, que era sistemàticament negada. No era un govern pensat per mantenir els equilibris parlamentaris. No era un govern fort políticament per suportar el que faci falta a la resta de l’Estat i poder complir amb els impopulars catalans. Ni Estatut ni finançament ni res de res. Aquests volien tirar pel dret. Com sempre. Ai, les segones legislatures a La Moncloa! Són tremendes. D’un centralisme malaltís.

Però la política té aquestes coses. Que et fas el xulo, i quan les coses van maldades has de fer-te petar el govern que havies muntat per acabar dient que el traspàs de Rodalies és prioritari i urgent (“qüestió de mesos”, diu en Pepiño), que el finançament autonòmic és súper important (després dels retards i del menyspreu dels últims episodis) i que a partir d’ara tot seran flors i violes. Magnífic. El que més m’agrada de tot plegat és que Zapatero, que havia tractat Montilla amb notable i evident suficiència i algunes mostres de maltractament subtil, que fins i tot Chacón ja no recordava que a ella l’havia posat el PSC i que el seu jefe no era el PSOE, i que aquest admirat Solbes, que vivia més de renda que no pas de la més mínima implicació i lleialtats polítiques, han fet aigües (a mitges) davant d’un President de la Generalitat que, contra tot pronòstic, manté i suporta invariablement el Govern que va muntar malgrat la voluntat del comitè federal del PSOE, del carrer Ferraz, de La Moncloa i de l’esperit sant plegats. Aquest invent del segon tripartit aguanta, senyors de Madrid. I vostès, que es feien el milhomes, ja ho veuen. Quan no és la corrupció (amb espies o sense) d’Esperanza o de Camps que esquitxa els mitjans, és el ministre aquell caçador que va acabar caçat, el tal Bermejo. Quan no és la Maleni que insultava la intel·ligència del personal (i la paciència dels soferts usuaris del transport públic) o el Solbes que torturava Castells com si el conseller fos un becari qualsevol del Departament d’Economia i Finances. Què s’havien cregut!

La lliçó de tot plegat, com a mínim en aquest moment del partit, és que el Govern de Catalunya resisteix mentre l’invent de Zapatero dura quatre telediarios. I ja veurem quan comenci l’aventura espanyolista del senyor López a Euskadi. També és cert que el partit és viu i que no s’acaba fins que l’àrbitre xiuli final.

(Apunt escrit en clau Catalunya-Espanya per damunt de l’eix esquerra-dreta o de segones lectures. Pensant que l’àrbitre no sigui del Madrid.)

  1. Si el pentinat la de fer la casa Llongueras per contentar la parroquia catalana o el pentinat la de fer l’esteticienne de Madrid. Doncs ficty-ficty.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!