El president del Congrés, el socialista Manuel Marín, ha decidit treure la poca corda que havia donat al català a la cambra. Arran d’un incident amb el diputat d’ERC Joan Tardà, el president del Congrés ha anunciat que prohibirà que s’usi qualsevol llengua que no sigui l’espanyola, amb la qual cosa fa marxa enrere en la seva flexibilitat amb altres idiomes oficials de l’Estat com el català. Resulta que Marín es va emprenyar l’altre dia amb Tardà perquè el republicà va fer una intervenció en català més llarga del compte. El pacte tàcit preveia que els diputats fessin una intervenció curta en català i, a continuació, la traduïssin a l’espanyol. Però el paràgraf que va llegir Joan Tardà era més llarg que habitualment i, com que no li havia dit prèviament a Marín, aquest últim es va sentir "collonat" i el va expulsar de la tribuna d’una manera excessiva. Tardà va quedar molt parat, i va lamentar el "lamentable incident" (la redundància és seva). L’episodi d’aquesta topada parlamentària Marín-Tardà l’ha repetit TV3 vàries vegades. La imatge que queda és que l’abús d’ERC (ja se sap que no es pot tensar massa la corda) ha obligat el president de la cambra baixa ha plantar-se.
Em comenta un diputat socialista català que la topada respon a un malentès perquè si Tardà hagués advertit prèviament Marín aquí no hauria passat res. I com que el paràgraf del diputat republicà era més llarg, Marín es pensava que Tardà no volia fer la traducció a l’espanyol immediatament. Els socialistes catalans lamenten que el protagonisme mediàtic dels republicans (aquest Tardà es farà més conegut que cap altre!, deuen pensar) es basi en l’entremaliadura, en saltar-se el reglament del Congrés, i aquestes misèries.
Per desgràcia, aquesta és la qüestió de fons. Que mentre Rodríguez Zapatero i el seus correligonaris catalans farden de lluitar per reconeixement oficial del català a les institucions europees, a Madrid no hi ha manera que un electe català, gallec o basc s’expressi en la seva pròpia llengua. Oficialitat a Brusel·les i Estrasburg, sí. Oficialitat real a Madrid, això no. On és la coherència de l’Estat plurinacional que alguns prediquen?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!