El mèrit de l’operació Auditori ha estat d’ells, segons diuen els que hi estaven al cas. Sobta la discreció perquè Esquerra ha estat carn de titular, de comentari de tertúlia, de confidencial i de digital. La pugna interna havia erosionat la imatge del partit fins a límits insostenibles, més enllà de l’activitat pública i notòria dels sectors dits crítics que lideren Bertran i Carretero. En temps de crisi i formant part d’un govern a qui no tot el vent li bufa a favor (vegi’s govern Zapatero), els equilibris dels independentistes eren massa complicats amb una situació de divisió interna. Aquesta s’havia apaivagat des que Puigcercós va accedir a la presidència del partit, i els carodistes havien entès que el seu rol havia de ser diferent al d’Esquerra Independentista i Reagrupament.
Puigcercós va prendre el timó del partit en solitari, amb una direcció de circumstàncies que ningú no s’esperava després del congrés intern. Però poc a poc ha anat remuntant, imposant una certa autoritat interna, apagant algun foc i reforçant el lideratge intern (la candidatura de Junqueras a les europees amb les àmplies aliances electorals va en aquesta direcció), malgrat que el govern català i el resultat de les eleccions al Congrés dels Diputats no convidaven a l’alegria. La pau i el pacte Puigcercós-Carod es veia venir, sí. Però la possibilitat d’unes primàries per a la candidatura al Parlament a poc temps de la campanya electoral, en què la pugna entre un i altre líder hauria desgastat més el partit, no estava descartada. Tot era possible. Però Vendrell i Benach, segurament els majors damnificats de les primàries i de l’últim congrés (el primer va sortir de l’executiva arran del vot de càstig inesperat de la militància i el segon va encapçalar la llista carodista sabent que anava a perdre però fent un sacrifici pel seu amic Carod), han preparat la pipa de la pau.
L’Auditori, en un espai més aviat petit, fins i tot íntim, però molt correcte, ha estat l’escenari d’un anunci de Carod que posa fi a la seva trajectòria com a candidat. El més votat dels candidats d’Esquerra entrega el relleu a Puigcercós, però no abandona el vaixell. Diu que farà tàndem amb el de Ripoll i que l’acompanyarà “a primera fila”. Potser el model PNB es consolidarà a ERC. Home de partit i home de govern, per separat. Això sempre i quan hi hagi la segona possibilitat després de les properes eleccions al Parlament. El cap de cartell ja sabem que serà Puigcercós. La lletra menuda de l’acord de pau no la sabem, i si la discreció es manté fins al final no se sabrà el detall fins que tota l’operació Auditori es culmini. No faltaran les especulacions, les filtracions interessades i, probablement, algun que altre punyal entre descontrolats d’un i altre bàndol, entre els típics que no hauran entès (o no hauran volgut fer-ho) la magnitud de l’acord [ACN: Puigcercós agraeix a Carod la seva “generositat” i reclama a tota la militància la mateixa “alçada de mires”].
Aquest dijous a l’Auditori alguna llàgrima carodista, però imperava l’alleugiment entre oficialistes d’un i altre sector. Aquest dijous a l’Auditori els sectors es fonien, i l’hegemonia interna dibuixava un mapa intern força clar: uns majoritaris que comparteixen estratègia i direcció (que es renovarà i obrirà a incorporacions d’altres sensibilitats) i uns sectors crítics que disposen de ressò mediàtic gràcies a una lògica interna inèdita en altres forces polítiques, menys democràtiques i participatives.
Diu que TV3 ha obert l’informatiu i ha fet connexió en directe des de l’Auditori. Diu que la idea era “unitat a Esquerra”. Unitat i també maduresa.
(El discurs de Carod està penjat al seu bloc. Els comentaris dels amics de Puigcercós al seu Facebook. El seu nou portal, que ha emès l’acte en directe, aquesta nit no recollia cap informació o discurs. Benach ha fet la foto del dia i l’ha penjat al seu Facebook.)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
pos això, ja era hora!!
La veritat, tot plegat molta comèdia. Un partit que abans era fresc, jove i independentista, ara s’ha tornat poruc, espès i atrapacàrrecs. No m’interessa. Quina mandra em fot l’ERC de Carod i de Puigcercós! Més igual ell o el Junqueras, tot és per seguir a la cadira.
O sigui que el pilot farà de copilot i el copilot de pilot. No hi ha ningú més a Esquerra?.
Sí, estic d’acord amb tu en què per una vegada la dansa del sabre no tocava. Ara, ens sorprenem perquè no hi estem acostumats, a què predomini el seny a ERC. Comparteixo plenament un dels comentaris precedents (el de la mandra. ERC té el més calent a l’aigüera: una aposta de fons que es resisteix a donar els rèdits esperats, que alguna cosa deu tenir a veure amb una sagnia de vots constant des del 2004. A un altre nivell, sense que se’ls en puguin donar les culpes en exclusiva, la fractura del nacionalisme i la manca de projecte de fons, un cop esgotat l’estat autonòmic, i descartada l’estratègia secessionista per CiU i ERC, continuen.
Pere
Sorprén que et faci mandra TOT el tema ERC, però en canvi, t’entretens a llegir tot l’article del Saül (respecte a ERC), sembla una mica contradictori no?. Jo aplaudeixo el gest d’ahir (com molts altres gestos que fan la gent d’ERC), en pocs llocs i pocs partits es contemplen notícies com aquesta. Treballarem per la unitat de l’esquerra catalana i independentista. ERC, és i ha de ser el nostre referent ideològic
Salut i llibertat
Ahir a l´auditori més enllà d´escenificar un pacte, es va escenficar un repte. El de consolidar internament un espai majoritari però sobretot, i més important encara, el de contribuir a estimular i il·lusionar un ampli espai nacional avui orfe de projecte serio. El que va de Pallach a Xirinachs perquè ens entenguem. Els reptes en política són imaginació. I Esquerra, avui, és l´únic partit que vol i pot imaginar un país a l´horitzó, socialment just i nacionalment ple. Des de Vic, hi serem!
La discrepancia interna és positiva, les lluites in eternum acaben cremant i per tant és positiu que es posin d´acord i ERC l´únic partit independentista tiri endavant.