Assisteixo a la presentació del llibre de
Toni Aira [
bloc]
Els spin doctors. (Estimat lector, això va ser divendres, però ja perdonarà la manca d’endreça d’aquest blocaire, a qui la feina se li acumula.) Més que l’apunt, la gràcia és la foto, en aquest cas de
Xavier Alsinet, periodista de l’Agència Catalana de Notícies (
ACN). Alsinet ha titulat divertit [
ACN:
Iceta entra per primer cop, amb Madí, a la Casa Gran del Catalanisme]. És el que tenia més morbo. La foto de
Miquel Iceta [
bloc] i
David Madí, junts a la
Casa Gran del Catalanisme impulsada per
Artur Mas [
videobloc]. La Casa Gran és la seu de la Fundació Catalanista i Demòcrata
Trias Fargas [
web] que dirigeix
Agustí Colomines. No és cap casa. És un local a peu de carrer. Més que una casa, és un
loft. Sostre alt i mobiliari que separa els espais només a mitja alçada: la sala d’actes de la zona d’oficines. Només hi ha un parell o tres de despatxets tancats, la resta, en aquest
loft del catalanisme, és obert. Com les portes. Mobiliari de disseny, sense excessos, i fusta clara rotllo Ikea. Pantalles d’Apple d’aquelles grosses que fan patxoca, i una zona de diaris i sofàs vermells amb Le Monde inclòs.
Era el primer cop que trepitjava el loft gran del catalanisme. Entre els assistents, el notari Alfons López Tena, l’editor Fèlix Riera i el periodista Manuel Cuyàs: Iceta a la Casa Gran. Si la presència d’Iceta i Madí havia aixecat expectació, aquesta es va veure frustrada. L’excés de correcció, els elogis mutus i massa gua de seda, van deixar per a una altra ocasió els respectius punys de ferro dels participants en la presentació. Els unia el fet de ser protagonistes del llibre del jove professor Aira, també director d’El Singular Digital. Només cap al final, i a preguntes del públic, alguna indirecta entre Iceta i Madí, però ja era massa tard per a l’enfrontament. Fair play per a una imatge en què alguns hi veuen inspiracions sociovergents. Només alguns.
Això deia el meu avi quan uns quants es reunien a fer una tertúlia de cafè i al cap d’una estona de parlar, parlar i no escoltar-se els uns als altres, s’acabaven el cafè (i la copa) i cadascú se’n tornava a casa seva, ben content d’haver dit “quatre coses” i de no haver canviat gens les seves idees.
Sembla que la última destinació dels spin doctors i els think tanks també és aquesta i, si no, escoltem qualsevol declaració dels senyors polítics asseguts als extrems de la taula i meravellem-nos de la profunditat, no ja del que verbalitzen, sinó del que semblen pensar.
Tot plegat, pela amb deu.