Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Jornada intensa. Al matí, l’executiva del PSC complia amb el tràmit de proposar formalment José Montilla com a candidat a la presidència de la Generalitat a les eleccions de la tardor. El consell nacional del PSC haurà de ratificar-lo al juliol. Ni primàries ni debat ni democràcia interna. L’aparell del partit imposa el candidat, i ja poden anar dient missa el propi Pasqual Maragall [sancionat per la Junta Electoral Central] o algun dels seus consellers (Tura, Nadal, Castells, Geli o Valls) que hauria somiat amb intentar rellevar-lo.
Amb Montilla, José, nascut a Iznájar, província de Còrdova, el PSC fa història. Per primer cop un català nascut fora de Catalunya serà el candidat socialista a la presidència de la Generalitat. S’acaba l’equilibri en el socialisme català: el carrer Nicaragua i tot el poder municipal per a l’aparell més obrerista i menys catalanista, i la candidatura de la Generalitat per a les famílies de tota la vida, amb els Raventós, Obiols, Maragall…
Amb Montilla, tot queda a mans de l’aparell, dels baixllobregatins. Es concentra el poder al cinturó metropolità (Montilla, Iceta, Zaragoza, De Madre, Corbacho…) i s’obre la incògnita de la continuïtat de l’equilibri entre l’ànima obrerista i l’ànima catalanista. En la mesura que pesa més l’eix dreta-esquerra que no pas l’eix catalanisme-espanyolisme existeix el risc que el relleu històric de Montilla per Maragall situi el PSC, en l’òrbita del sucursalisme sense complexes. Sucursalisme respecte el PSOE, s’entén.
El debat no és si Montilla neix a Iznájar o a Cornellà de Llobregat. [No cal preguntar-se si ¿Puede un catalán presidir Andalucía?, com feia dissabte La Vanguardia.] El debat és si Montilla pensa mantenir el perfil propi del PSC vers el PSOE o caure en el sucursalisme, encara que això li generi les fortíssimes tensions que ha patit Maragall i que l’han acabat conduït a una precipitada retirada política. [El periodista Lluís Foix escriu en el seu bloc a La Vanguardia del “crític traspàs de Maragall a Montilla”. També llegeixo Réquiem por Maragall, de Juan Carlos Escudier.]
Entrevista memorable: gran Maragall amb una Terribas admirable
Aquesta nit, en una memorable entrevista de Mònica Terribas, el President Maragall ha confessat que ha llençat la tovallola perquè el partit no li ha demanat que repetís com a candidat. No l’han fet fora, però l’han convidat a marxar, vaja. A Maragall se l’ha de saber entendre, i aquesta agradable nit d’estiu al pati dels Tarongers ha confessat que els interessos de Zapatero han estat molt poderosos en el desenllaç final d’una legislatura accidentada des del primer mes de vida. Ha criticat, mol subtilment, el president espanyol per entregar-se als braços del nacionalisme català, és a dir, a “aquest xicot” (Maragall dixit) que és el seu rival de tota la vida Artur Mas, desfent -sota pressió demoscòpica i per l’assetjament de la dreta cavernària-, l’aliança amb una Esquerra que, segons ha dit, pateix bicefàlia.
Amb aquell posat de desmenjat, Maragall fa unes frases sensacionals. “Zapatero estava contra l’espasa i la paret…”, ha afirmat [potser traït a l’estil de Pau Claris?]. El canvi de parella de CiU per ERC (digui’s pacte de La Moncloa Mas-Zapatero) va ser un punt d’inflexió. També ha reconegut que li sap greu que el relleu es presenti com una imposició de l’aparell (el que és) més que no pas com a resultat d’un procés intern obert i saludable.
La gran incògnita de la variable Montilla
Vol esgotar la seva etapa de ministre d’Indústria fins al setembre. Però llavors s’abocarà a la campanya de les eleccions al Parlament. Maragall ho ha volgut aclarir la data, però tampoc ha desmentit del tot el 22 d’octubre com a data possible. La qüestió és que Montilla [de qui el periodista Pere Meroño escriu al seu bloc] és una variable novedosa en els comicis al Parlament de Catalunya. Una incògnita que aboca més incertesa encara. Anrià a votar l’electorat tradicionalment abstencionista en les convocatòries catalanes? O farà per afavorir la candidatura de Montilla? Perdrà el PSC suport d’electorat més catalanista o nacionalista? Qui en sortirà guanyant, d’això últim? Tot apunta a la Iniciativa de Joan Saura [que té com a referent estatal una IU de Gaspar Llamazares convulsa permanentment], que pot pescar entre Ciutadans pel Canvi i socialistes de la zona alta de Barcelona. El que guanyi Montilla per un costat (cinturó roig) ho perdrà per l’altre (Catalunya profunda)? Massa incertesa per avançar que Montilla serà el candidat perdedor que alguns ja dibuixen en una Generalitat recuperada per CiU i presidida per Mas. Que el líder nacionalista surti favorit a les enquestes no vol dir, l’endemà de les eleccions, que l’artífex del pacte del Tinell pugui cercar novament les complicitats de Joan Puigcercós per reeditar el tripartit d’esquerres. D’entrada, sembla que l’electorat que no té el vot decidit dubtarà entre l’oferta Mas en solitari novament al Govern o Montilla al capdavant d’un tripartit renovat i millorat (dels errors s’aprèn).
Per cert, al PSC confien que l’obsessió del PP contra Montilla formi part de la campanya. Com més l’ataquin, més vots guanyarà el candidat socialista. [El diputat del PP Daniel Sirera ja ha començat en el seu bloc.]
Catarsi republicana a marxes forçades
Mentrestant, a Esquerra fan la catarsi a marxes forçades. Una executiva nacional extraordinària de dos dies a Castelldefels (a la sociovergència mediàtica li ha fet molt gràcia que s’hagi fet en un hotel d’aquesta localitat del Baix Llobregat) pretén enfocar la contesa electoral de la tardor amb mínimes garanties de no-fracàs, que, de fet, ja seria un èxit per als republicans. Una aliança per sortir del tràngol i salvar la cara entre Josep-Lluís Carod i Joan Puigcercós pretén guanyar temps al congrés extraordinari que reclamen des de l’Alt Pirineu l’exconseller Joan Carretero, amb adhesions per la resta del territori [i el rebuig del blocaire republicà Miquel Roman].
No seria millor precipitar la retirada de Carod i, tant per tant, presentar Puigcercós com a candidat a la presidència? Si Maragall és a Carod el que Montilla a Puigcercós, la regla de tres es resoldria en aquesta línia successòria que alguns recomanen. Per què posar Puigcercós de segon si pot anar de cap de llista i visualitzar relleu generacional, encara més jove que Montilla i Mas? Són preguntes. Només això.
Sociovergència televisiva
Dissabte escrivia aquesta anotació titulada Òmnium es queda sense TDT: el pastís per a la sociovergència. Diumenge, Puigcercós afirma en una entrevista a l’Avui: “Un exemple de la sociovergència”, referint-se críticament a l’adjudicació de les llicències de TDT.
[Per cert, Esquerra ha convertit definitivament el seu bloc oficial Passa-ho! en el bloc de Joan Puigcercós, que anirà fent anotacions setmanalment.]
La fermesa del “no”
Salvador Cardús, sociòleg de referència per a molts, apel·la a la fermesa dels votants del “no” en el referèndum de l’Estatut a Tribuna Catalana. Fèlix Martí reclama en el seu bloc una Catalunya governada per sobiranistes. [De Fèlix Martí, per cert, en parla en el seu bloc el periodista i escriptor Agustí Pons, arran del llibre Diplomàtic sense estat.] Cardús, Martí i… el filòsof Josep Maria Terricabras, que també és del “no”, adverteix en el seu bloc que li fa mala espina, això de la patrimonialització de l’Estatut.
[El militant republicà Daniel Mallén també es reafirma en el “no” del 18-J.]
Empresari exemplar
Aquest era empresari model en la Catalunya del pujolisme, recordeu?
Cafè estatutari
Més cafè per a tothom.
Nou confidencial polític: Sa Palomera
Fa dies que segueixo Sa Palomera, un bloc d’autoria desconeguda (com tots els confidencials polítics que circulen amb èxit de visites per la xarxa) que jo situo en l’òrbita republicana, amb epicentre a Blanes però atenció i sensibilitat gironina i nacional. Serà aquest bloc el substitut a les comarques gironines del difunt Els Àngels Confidencial?
Algunes reaccions (més) als blocs sobre la retirada de Maragall
Croat català, pseudònim d’un blocaire nacionalista rigorós: “La fi de l’enfant terrible”
Isaac Garcia (ERC): El nomenament de Montilla enterra el catalanisme del PSC i també Tàndem o no tàndem, sobre el tiquet Carod-Puigcercós.
Xavier Sabaté, conseller de Governació (PSC): Tenim nou Estatut i nou candidat socialista!
Guillem Espriu, dirigent del PSC a Gràcia: President Pasqual
Joan Antoni Baron, alcalde de Mataró (PSC): L’home i el compromís
Joan Ferran, diputat del PSC: Ara Montilla i també Gràcies, de tot cor, Maragall
Lourdes Muñoz, diputada del PSC al Congrés: Gràcies president Maragall, gràcies company
Joaquim Balsera, alcalde de Gavà (PSC): Montilla President
Miquel Iceta, viceprimer secretari i portaveu del PSC: Gràcies President!
Núria Aguilar, activa blocaire del PSC de Mataró: Cal un pas endavant
Ramon Bassas, tinent d’alcalde de Mataró (PSC): Montilla, candidat i també Odi a Montilla
Roberto Labandera, diputat del PSC: Pasqual Maragall, President
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només vull recordar que el principal argument esgrimit en contra de la candidatura de Miquel Roca com a cap de govern espanyol a la Operació Roca era "…¿que viene a enseñarnos ese catalán".