Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Ja aviso ara que les properes imatges seran les pantalles dels ordinadors portàtils d’alguns diputats mentre consulten pàgines web o xarxes socials, i sobre això es muntarà un circ segurament més injust que no pas aquest dels sms. De la mateixa manera que anys enrere els diaris publicaven fotografies de diputats badallant, adormits, llegint el diari o en actitud poc activa diguem-ne, per no esmentar aquells que en altres cambres votaven pel seu company d’escó amb el peu o altres extremitats, l’enxampamenta in fraganti dels electes del present (un clàssic en la relació polític-periodista) passa per les indiscrecions o imprudències d’alguns càrrecs públics quan actuen com si estiguessin en privat enviant-se missatges o mirant o fent coses poc exemplars amb el portàtil en plena sessió parlamentària.
La ciutadania ha sabut, per la seva pròpia relliscada, que el número tres del Govern considerava un pal el discurs del seu president tot just començar el parlament més seriós de la legislatura. També ha sabut que un diputat del PP considera que el seu partit és una autèntica “merda” (i ha tingut conseqüències). Però el que és pitjor de tot plegat és que la ciutadania ha descobert allò que els periodistes saben de fa temps sobre alguns dels seus polítics: la inconsciència que tenen.
Em resulta curiós que els futbolistes hagin après a dir-se en el camp segons quines inoportunitats com a mínim amb la prevenció de tapar-se la boca amb la mà. Quan juguen un partit saben perfectament que els enfoquen, i han de ser més mesurats. No deixa de ser futbol i ells futbolistes, però poc a poc van mantenint unes certes formes per la presència dels mitjans. Alguns polítics hauran de prendre nota dels futbolistes, doncs. Quan siguin a casa seva o al despatx que facin el que vulguin. Intimitat garantida, cap conflicte d’interessos. Però quan estan en plena feina (per avorrida que sigui) i estan envoltats de fotògrafs i periodistes (de tota mena) han de ser més responsables.
Si parlen per telèfon, que es tapin la boca i parlin baix. Si s’envien missatges seriosos, que no pateixin. Si se’ls envien imprudents, que no llueixin el mòbil i se n’amaguin una mica. Si porten portàtil a l’escó, no mirin pàgines ni facin gestions que des de la tribuna puguin escandalitzar el públic o els periodistes allà presents. I si no poden contenir-se un cop cada dues setmanes, que s’ho facin mirar. Aquí no estem davant de cap atemptat a la intimitat. Aquí estem davant d’un atemptat al respecte a la ciutadania. També és cert que estem davant d’un punt d’inflexió en el periodisme parlamentari a Catalunya, sobretot el gràfic. Però com que deien que el fotoperiodisme estava mort, benvinguda sigui una certa transgressió sempre i quan no vulneri cap dret. Considerant, això sí, que existeix el dret a la informació. Partint de la base que saber que un governant s’avorreix amb el seu president i que un diputat de l’oposició milita en un partit que ell mateix considera una merda no deixa de ser un fet noticiable i que aporta informació.
No cal entrar en cap cacera a l’estil del gran germà de l’sms del polític, però amb la quantitat d’utilitats que se m’acuden que un polític li pot donar a les seves BlackBerry’s no entenc per què fan aquestes tonteries…
ACN: Benach demana que la publicació de SMS no acabi en una guerra corporativa de periodistes i polítics
La Vanguardia: ¿Son públicos los SMS que envían los políticos?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
el que m’encantaria que es filtrés és alguna conversa entre els membres del TC al voltant de l’estatutet, o dels polítics catalans i espanyols al voltant del mateix al seu temps. Seria molt més revelador que els resultats.
Doncs a mi no em sembla bé. Això de dir que els polítics haurien de donar la talla i etc és esperar un comportament immaculat de gent que són políitics i són humans com qualsevol altre. Jo he dit vàries vegades que l’empresa on treballo és una puta merda, i no per això vol dir que etc etc i hi segueixo i seguiré treballant sense que això sigui tan significatiu.
és un toston i és una merda, i recriminar-ho és apostar pel que és políticament correcte.
jo penso que això ja passa del dret a saber que fan els polítics, és vida privada. si fos informació que afecta als ciutadans sí, però afecta a la seva vida privada.
No em sembla que anar publicant missatges privats aporti res i diu molt poc de l’ètica periodística.
Una altra opinió.
És increíble veure com tots els comentaris defensen a aquesta colla d’ineptes que són els polítics. A les nostres empreses ens paga un capital privat, no pas els impostos de la ciutadania, quelcom que marca una diferència i que al menys exigeix una mica de professionalitat.
El problema és més de fons, que voleu esperar de gent tant fluixa com la nostra classe política? A mi això no em sorpren gens, i tampoc crec que sigui molt important, però és un clar reflex de qui ens governa.