Normalment (i aquest és el problema), les pel·lícules que s’estrenen a casa nostra ho fan amb el 100% de còpies doblades en castellà. A vegades, també s’estrenen (amb un tant per cent molt residual) amb algunes còpies en V.O.S.E.
Però a vegades aquesta normalitat es trenca, i una pel·lícula de les que normalment s’estrenen doblades en castellà, també s’estrena amb un 10% (rara vegada més) de les seves còpies doblades en català. A vegades, també, hi ha alguna pel·lícula que, ningú sap com, s’estrena amb una o dues còpies subtitulades en català.
Aquesta és la realitat que lamentablement ha esdevingut norma.
Però enguany ha passat una cosa extraordinària: un productor de cinema, per tapar-se les vergonyes i evitar que es parlés de la vergonyosa absència de la nostra llengua en la versió original de la seva pel·lícula rodada a Barcelona, va decidir que a Catalunya l’estrenaria amb un 90% de les còpies doblades en català, un 5% en castellà, i un altre 5% en V.O.S. (desconec si en català o en castellà).
La pel·lícula es diu “Vicky Cristina Barcelona” i el seu pas per la taquilla, com bé sabeu, va ser tot un èxit. Què va passar? Doncs que ningú va deixar d’anar a veure-la perquè l’hagués de veure en català. Ningú. Els números així ho reflexen.
Ara, Treserras posa una llei sobre la taula que parla de paritat i els de sempre es porten les mans al cap. Que si això és intervencionisme (com si no ho fós que el 100% del doblatge sigui, normalment, en castellà), que si va en contra de les sales…
En fi, la història de sempre!
Senyors, insisteixo: La temporada passada “Vicky Cristina Barcelona” es va estrenar en català, i això no va ser cap obstacle perquè la pel·lícula fós un gran èxit de taquilla.
Ara, deixin de dir mentides i, si no ténen res millor per fer, es busquen una altra excusa.
Normalment (i aquest és el problema), les pel·lícules que s’estrenen a casa nostra ho fan amb el 100% de còpies doblades en castellà. A vegades, també s’estrenen (amb un tant per cent molt residual) amb algunes còpies en V.O.S.E.
Però a vegades aquesta normalitat es trenca, i una pel·lícula de les que normalment s’estrenen doblades en castellà, també s’estrena amb un 10% (rara vegada més) de les seves còpies doblades en català. A vegades, també, hi ha alguna pel·lícula que, ningú sap com, s’estrena amb una o dues còpies subtitulades en català.
Aquesta és la realitat que lamentablement ha esdevingut norma.
Però enguany ha passat una cosa extraordinària: un productor de cinema, per tapar-se les vergonyes i evitar que es parlés de la vergonyosa absència de la nostra llengua en la versió original de la seva pel·lícula rodada a Barcelona, va decidir que a Catalunya l’estrenaria amb un 90% de les còpies doblades en català, un 5% en castellà, i un altre 5% en V.O.S. (desconec si en català o en castellà).
La pel·lícula es diu “Vicky Cristina Barcelona” i el seu pas per la taquilla, com bé sabeu, va ser tot un èxit. Què va passar? Doncs que ningú va deixar d’anar a veure-la perquè l’hagués de veure en català. Ningú. Els números així ho reflexen.
Ara, Treserras posa una llei sobre la taula que parla de paritat i els de sempre es porten les mans al cap. Que si això és intervencionisme (com si no ho fós que el 100% del doblatge sigui, normalment, en castellà), que si va en contra de les sales…
En fi, la història de sempre!
Senyors, insisteixo: La temporada passada “Vicky Cristina Barcelona” es va estrenar en català, i això no va ser cap obstacle perquè la pel·lícula fós un gran èxit de taquilla.
Ara, deixin de dir mentides i, si no ténen res millor per fer, es busquen una altra excusa.