Saül Gordillo www.saul.cat

Bloc sense fulls

14 d'octubre de 2004
0 comentaris

La inversió de l’Estat a Catalunya

La negociació política per aprovar els primers pressupostos generals de l’Estat de José Luis Rodríguez Zapatero està posant en evidència fins a quin punt el "govern amic" de Madrid demostra la seva generositat inversora amb Catalunya.

Diuen que la primera és la que val, i la proposta inicial de pressupost presentada pels socialistes espanyols situa Catalunya en una mitjana inversora per càpita equivalent al promig estatal. Concretament, en el desè lloc del rànquing de comunitats. "Los catalanes, igual que los demás", va etzibar la vicepresidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega, la mateixa que assisteix a la commemoració de l’afusellament del president Companys. L’executiu de Rodríguez Zapatero preveu en principi una inversió de 2.715 milions d’euros, és a dir, el 15,5% de la inversió del conjunt de l’Estat. El pacte tripartit del Tinell conté literalment aquest compromís: "La inversió en infraestructures de l’Estat a Catalunya es fixarà amb tendència a equiparar-se al percentatge del PIB, tenint en compte la compensació apropiada pels dèficits acumulats." De moment, el primer any s’incomplirà aquest punt del pacte per un govern catalanista i d’esquerres. La inversió al Principat no arribarà, en cap cas, al 19% del conjunt estatal, que és el percentatge català sobre el Producte Interior Brut (PIB) espanyol. Els partits catalans -i les patronals no en queden al marge- reclamen rebre inversions pel pes econòmic, i no demogràfic, de Catalunya en el marc estatal. Aquesta és la mare dels ous. 

Aquesta dura i incontestable realitat -tan agre que fins i tot el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, ha parlat d’"any perdut"- ha donat pas a un reguitzell de declaracions i maniobres polítiques que no conviden gens a l’optimisme. El capítol més lamentable va ser protagonitzat per la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, que va intentar posar fre a l’allau de crítiques de les forces polítiques catalanes tot anunciant una inversió complementària de 100 milions d’euros per a carreteres. Engrunes i més engrunes. Gran anunci de la ministra, acompanyada de l’amo de la caixa, que és el vicepresident i ministre d’Economia, Pedro Solbes, que es debat entre la prudència pressupostària en temps de vaques magres i l’atreviment inversor en infraestructures i polítiques socials que reclamen els grups parlamentaris a l’esquerra del PSOE. Guanya la prudència, i amb ella es perpetua un finançament discriminatori cap una Catalunya que ja no és de sis sinó de set milions d’habitants. Maragall dixit.

            Mentre el govern estatal ha de suportar de la dreta mediàtica més tronada els seus atacs diaris sobre suposats tractes de favor a "comunistas y separatistas" i al tripartit català -Maragall i Carod-Rovira són la bèstia negra que cal combatre per erosionar Rodríguez Zapatero tertúlia rere tertúlia-, l’aportació real via pressupostos generals és (penosament) la que és. I els regals, les grans concessions, ascendeixen a 100 milions d’euros. Deien de la política pujolista del peix al cove, però les coses no han canviat per a millor, finançerament parlant. De tarannars, no en parlem perquè les obres publiques es paguen amb euros i no amb rialles i bones paraules. Ara resultarà que, malgrat el suposat maquillatge pressupostari dels últims exercicis dels governs d’Aznar, la despesa a Catalunya no només no augmenta sinó que pateix un lleuger retrocés. Ironies de la política. Amb un "govern amic" com aquest, quin tripartit desitja governs enemics?

El Tren de Gran Velocitat és el que decanta l’aportació territorialitzada de l’Estat al nostre país. De fet, el capítol del Ministeri de Foment està hipotecat pel nefast llegat d’Álvarez-Cascos amb el TGV. Un any després de l’arribada del TGV a Lleida, l’alta velocitat segueix sent un autèntic miratge. Dos milions de viatgers han fet el trajecte Madrid-Barcelona -des de la capital del Segrià fins a Barcelona, amb combois tipus Altaria- durant aquest primer any a una velocitat un centenar de quilòmetres per sota dels 350 km/h promesos. La mateixa Magdalena Álvarez ha anunciat que arribar als 300 km/h caldrà molts més diners, però la ministra no precisa ni cost final ni terminis. El govern de Rodríguez Zapatero, amb aquest pressupost, va a la mateixa velocitat inversora que el TGV lent i amb sotracs que ens va deixar Aznar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!