Saül Gordillo www.saul.cat

Bloc sense fulls

7 de febrer de 2009
2 comentaris

La crisi es nota

Vas a fer un cafè al bar i quan pagues amb un bitllet de 50 euros el cambrer et fa la broma. “No serà dels falsos, aquest bitllet, oi?” El cambrer et coneix, i el comentari queda en broma. Però llavors comentes la jugada i t’explica que aquesta mateixa setmana l’han intentat enganyar en dues ocasions amb un bitllet de 50 fals. “Eren fets a casa amb la impressora en color”, diu el cambrer. “Molt barroers. Això és la crisi. I tant que es nota!” El sector de l’hosteleria té una llarga tradició amb el món de l’engany numismàtic. Quan no són bitllets falsos són els intents per buidar les màquines escurabutxaques o el telèfon públic. Ho dic per experiència. Vaig fer de cambrer uns quants anys. Ara els timadors de cambrers no són els delinqüents habituals, professionals, sinó uns aficionats moguts per la crisi. El cambrer ho justifica així.

Acabes el cafè i vas cap a l’adrogueria a comprar unes tisores per tallar ungles de nen i piles per a un aparell que (no t’ho perdis!) treu els mocs del nen. La caixera em pregunta si em dóna una bosseta de plàstic o si m’ho duc a la butxaca mateix. Li dic que no cal bosseta, però immediatament rectifico. “No, dóna’m la bosseta perquè ara vaig al supermercat i encara es pensaran que els hi he pispat tisores i piles”, dic, fent conyeta. Ella riu, però llavors em deixa anar. “Fas bé, perquè nosaltres hem notat això de la crisi. La gent ens pren més coses que abans.” M’explica que últimament han de vigilar més la clientela. “Sobretot quan ens entren grups. És un patiment, i les dependentes hi han d’estar molt a sobre.” Però llavors, mentre cobra i em dóna el tiquet, afegeix: “L’altre dia va entrar un nen que tindria sis o set anys, va agafar una escombra i va fugir corrent pel carrer. A la cantonada l’esperava la seva mare.”

Surts de l’adrogueria, encara colpit per l’anècdota. Una anècdota que retrata què ens està passant i que explica la situació delicada que pateixen moltes famílies. Vaig cap al supermercat, amb la llista de la compra. De fet, és una llista d’articles que cal comprar al marge de l’habitual de la setmana. Els pares de família que conciliem malament la vida laboral i familiar ens ho juguem tot a la carta del cap de setmana. Ho has de donar tot dissabte i diumenge per compensar les absències de la resta de la setmana. Una de les tasques delegades és fer la compra setmanal. Si dissabte estàs rebentat, ho deixes per diumenge. Si no, sempre és millor anar dissabte al súper perquè hi ha més productes i, a més, pots passar-te per altres botigues. La fruiteria, per exemple.

Ja he omplert el carro de la compra, i sóc davant de la caixera que em passa els productes amb el codi de barres i aquell soroll clàssic de les caixes dels súpers. Pip-pip-pip… Una sintonia habitual els dissabtes o diumenges al matí. Hi ha un joc curiós que mantinc amb totes les caixeres del món. Elles sempre són més ràpides passant els productes per la caixa que jo ficant-los a les bosses de plàstic (confesso ara i aquí que encara no faig cas de la moratòria anti-bossística). Hi ha súpers que tenen unes bosses dificilíssimes d’obrir. D’altres que les tenen de més pràctiques, i és el cas del súper d’avui. La caixera agafa tres llimones que jo, a la meva manera, volia comprar, i llavors em diu: “Per què no compres l’oferta que tens aquí.” M’indica una taula, plena de bosses i un rètol que diu o-fer-ta. “Per dos euros tens llimones, pomes, taronges i enciam. Tot per dos euros. Aquestes tres llimones et costaran més.” Jo em bloquejo uns segons. Estic atabalat ficant les coses a les bosses amb la meva lentitud habitual. Pateixo per la cua que s’acumula esperant darrere meu a la caixa. “Si vols t’ho agafo jo”, diu la caixera, comandant la situació. “Val, d’acord”, em resigno, un pèl tímid mentre una clienta jove m’observa. La caixera deixa les tres llimones que volia comprar aparcades (operació avortada!), i agafa les quatre bosses de l’oferta que contenen quatre llimones (més petites i lletges, cal dir-ho), sis taronges, vuit pomes golden esquifides i enciam tallat i a punt per a l’amanida. Tot, dos euros. “Oferta per la crisi”, crida la caixera. Ho torna a repetir alçant la veu perquè la resta de clients la sentin:”Ofertaaaaaaaaa de criiiiiiisssssiiiii”

  1. Consisteix en comprar una camisa en uns grans magatzems pagar-la i guardar-la al cotxe, per de seguida agafar-ne un altra del mateix codi i quan pita ensenyar el tiquet de la primera camisa, com a que ha estat un erro magnetic.

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!