Saül Gordillo www.saul.cat

Si la campanya ja és surrealista en condicions normals, imagineu-vos el dia que l’agenda és fluixa i només aterren les segones files dels partits espanyols. Ja hem quedat que era una campanya espanyolitzada. Ja hem quedat que el referèndum serà una mena de primàries de les eleccions al Parlament. No ens agrada, però són totes dues coses. El dia que els plats forts són Acebes i Fernández de la Vega, la cosa pinta molt magra.

Acebes tenia molts números per dir una bajanada que esdevingués titular. No ha superat les expectatives. Suposo que, a aquestes alçades, la broma estatutària catalana els interessa ben poc, en comparació amb el gran assumpte estatal que és el procés de pau i l’alto el foc d’ETA. El PP té Zapatero en el seu punt de mira, i per l’Estatut de Catalunya difícilment el podrà fer caure. La trinxera és la basca, com havia estat històricament. Per això el PSOE ha afluixat amb to conciliador, davant el gest de Rajoy de trencar relacions amb el govern espanyol per boicotejar el procés de normalització a Euskadi. [El senador del PNB Iñaki Anasagasti recull la bronca entre Zapatero i García Escudero al Senat]

En aquesta jornada de campanya ensopida [com sosté Vicent Partal des de Brussel·les], Maragall ha tornat a agafar la margarida per anar-la desfullant públicament, tot i que el seu compromís amb Montilla és que no aclarirà el seu futur polític fins després del referèndum. No és greu que Maragall enterboleixi el 18-J amb la incògnita de la seva retirada o cursa per la reelecció. Ens hi hem acostumat. Tampoc ens ve de nou que el President confongui partit amb institució, barregi el “sí” a l’Estatut amb l’acció de govern. Ni que hagi admès que un pacte sociovergent per a la propera legislatura és un escenari possible. El més greu és que reconegui, com si res, que la campanya de l’Estatut depèn de les animalades pronunciades pels polítics espanyols. Fa dies que vinc escrivint això de l’espanyolització. A Maragall, però, no només no li preocupa sinó que l’interessa per fomentar la participació.

Una participació que, per cert, no pot incentivar el Govern de Catalunya segons la sentència del Tribunal Suprem. Una sentència que, en altres condicions, jutjaríem d’indigne per la intromissió d’un tribunal estatal en un assumpte polític vital per al Principat com és el referèndum de l’Estatut. Des d’una òptica sobiranista, la sentència del Suprem és un menyspreu i una injerència cap a Catalunya que no m’imagino pas en clau estatal.

Una de les bondats de la campanya, però, és que el PSC i ERC se les foten. Encara que sigui forçada, Esquerra recupera l’equidistància i es torna a atrevir amb els socialistes. No tot són atacs a un Mas que va de sobrat.  Aquest dimecres, Puigcercós ha aprofitat els revesos judicials al Govern de Maragall per acusar-lo de prevaricar. Legalment ho desconec, però és obvi que políticament Maragall va expulsar els consellers republicans per tenir les mans absolutament lliures per bolcar l’executiu a promoure el “sí” sense complexos i aprofitant recursos públics de tota mena.

Ahir jo escrivia que el “no” sobiranista reacciona, i aquest dimecres llegeixo que el “no” s’escampa. La idea és la mateixa. Als Economistes pel no s’afegeix ara el protagonisme mediàtic de No en el nostre nom. Només cal que mireu els enllaços de les webs i blocs d’aquesta campanya per veure que a la xarxa pesa més el rebuig que l’aprovació.

Aquest dijous ens visitarà el president del Sinn Féin, Gerry Adams, que fa una tourné pel País Basc i Catalunya. Adams s’apunta a la campanya del “no”, que, per cert, no és exclusiva d’ERC, segons reivindica l’independentista Carles Benítez. Esquerra deu viure un episodi intern carregat de contradiccions. La suposada aliança entre Puigcercós i Carod, que segons Benach s’entenen millor que mai, coincidint amb aquest despropòsit de campanya, amaga un debat intern emergent. Què passarà a Esquerra després del referèndum? Sortiran les tensions internes?

Aterratge forçat d’Iberia

Com que la campanya no atrau gaire, perquè cada dia tinc més clar que votant “sí” o votant “no” hi haurà una enorme transversalitat d’elector decebut amb el procés i el resultat estatutari, calia diversificar l’interès. Resulta que el papa Benet XVI parla en català, per segon cop. I jo que m’alegro.

També resulta que Montilla mana de debò, i fa que el president d’Iberia, Fernando Conte, es contradigui per fer marxa enrere i forçar un aterratge per dissimular la discriminació amb l’aeroport del Prat. Han fet uns equilibris perquè els vols que Iberia deixarà de fer, els cobreixi la seva filial de baix cost. I jo que m’alegro. O no. [Llegint aquesta nota al bloc del diputat i senador de CiU Jordi Xuclà ho acabes relativitzant.]

3.500 milions en 7 anys

Un dels detalls que m’ha cridat l’atenció, aprofitant que som en matèria d’infraestructures, és que per primer cop CiU ha posat en campanya la xifra de 3.500 milions d’euros de més en inversions a Catalunya per als propers set anys, gràcies al nou Estatut. Fins ara, el tripartit del “sí” intentava dissimular, quan no amagar, la xifra en qüestió. No li volien posar una quantitat al benefici obtingut. Mas ho ha desvelat aquest dimecres: 3.500 milions en infraestructes per un període de 7 anys. És a dir, mitja terminal nova de Barajas. Amb això s’acabarà el dèficit d’inversió pública al Principat? Diria que no.

Nous blocs republicans

El blocaire Xavier Florensa, el regidor de les JERC a l’Ajuntament de Barcelona, em fa saber que hi ha noves incorporacions en la família virtual republicana: Carles Alemany, president d’ERC a Gràcia, té aquest bloc; Roger Gispert, secretari d’Imatge d’ERC a Gràcia, amb aquest; Àlex López, conseller de districte d’ERC, té aquesta bitàcola; i Jordi Aranda, portaveu de les JERC també a la vila de Gràcia, fa anar aquesta altra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!