Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
El candidat socialista in pectore treu pit amb convicció. Encara no feia 24 hores que l’executiva del PSC l’havia proposat com a cap de llista a les eleccions al Parlament de Catalunya que ja replicava Pasqual Maragall, que havia criticat el procés de designació per poc democràtic i participatiu. Em fa gràcia que Maragall descobreixi ara l’escassa democràcia interna d’un partit com el PSC. El dèficit de transparència i democràcia interna és generalitzable als grans partits.
Que no s’ha fet prou bé, l’escenificació del relleu al carrer Nicaragua, no és una opinió exclusiva del President de la Generalitat. Hi ha sectors dels socialistes aliens al montillisme i al nucli més dur del partit que també consideren que s’hauria d’haver afavorit la pluralitat interna. Calia una mica de teatre previ abans de triar el ministre com a aspirant a President. En política, ja se sap, els gestos són importants, molt importants. El montillazo ha estat massa descarat, si m’ho permeteu. El relleu a l’estil d’Aznar amb Rajoy (el dedazo aznarista) és poc d’esquerres. Encara que el 15 de juliol el Consell Nacional del PSC li faci l’onada, hi havia massa noms de l’actual govern Maragall que haurien alegrat una travessa successòria, encara que només fos mediàtica. Amb quina cara s’han quedat els Castells (que sona com a ministre d’Indústria), Nadal (el superconseller), Tura (possible número dos, per la quota femenina), Valls i Mascarell (consellers potents d’última fornada quan el mal ja estava fet amb perfils com Mieras o Siurana)… Aparteu-vos que arriba el candidat de Zapatero!
Sigui com sigui, els afins a l’exalcalde de Cornellà de Llobregat, expresident de la Diputació de Barcelona i actual ministre d’Indústria de Zapatero van de cara a barraca. José Montilla vol parlar molt clar des del primer minut de partit. “Governarà qui tingui majoria” per formar govern. No cal guanyar les eleccions, en definitiva. Una mica d’oxigen a les famílies socialistes que han reaccionat amb urticària davant l’amenaça de la sociovergència. Una mica de complicitat també amb aquells votants progressistes partidaris de reeditar el tripartit, malgrat tot.
Una manera, aquesta del Montilla sincer i directe, de trencar el suposat pacte secret entre Mas i Zapatero segons el qual es deixarà la presidència de la Generalitat en mans del guanyador de les eleccions (en vots, en escons, un altre cop l’etern debat…). Dient d’entrada que un segon Tinell és possible, posa les cartes sobre la taula i desafia el candidat nacionalista. M’hauràs de guanyar per golejada! [Xavier Bru de Sala sosté en aquest article a La Vanguardia que un segon tripartit seria la manera de fer botifarra a un Zapatero que pretén matar dos ocells d’un tret, desfent-se de Maragall i Montilla alhora.]
La campanya de Montilla ja està en marxa. És el ministre que ha dut a Barcelona la seu del Mercat de les Telecomunicacions, el del .cat i tantes altres coses. Al carrer, però, no es parla d’això ni molt menys. Aneu al mercat, el de Collblanc o qualsevol altre, i pareu l’orella. Amb Montilla es presenta una generació de catalans fruït de la immigració dels 50, 60 i 70. Són Els altres catalans de Paco Candel. Ara que al país estem pel ressorgiment d’Els altres andalusos, la marca Montilla és la gran incògnita perquè pot motivar els abstencionistes clàssics dels comicis catalans. “Aquest és dels nostres.”
També és cert que Ciutadans pel Canvi i les elits de l’esquerra aristocràtica barcelonina poden desertar de la causa socialista dels Montilla, Iceta, De Madre, Zaragoza i Corbacho i apuntar-se a altres marques refinades com Iniciativa i, en menor mesura, Esquerra, per una qüestió estètica. Jo, que em dic Gordillo, no comparteixo aquest transfuguisme estètic, lògicament. Ho trobo idiota. Però deixo escrit aquí que potser alguns elitistes que són progressistes només per estètica sí que deserten del PSC en funció dels cognoms.
El relleu tranquil d’Esquerra
Mentre Artur Mas té la maquinària electoral en marxa (l’home està confeccionant llistes i governant abans d’hora) i Joan Saura recull avals per tornar-hi, a Esquerra han enllestit l’estada catàrtica a Castelldefels. Dos dies de concentració per recuperar la moral de victòria (conservar els 23 escons no els serà fàcil), refer ponts entre carotistes i puigcercotistes i aplicar-se una cura d’humilitat pels errors comesos, que no són pocs. El resultat és que Carod repetirà com a cap de llista d’ERC, i que l’acompanyarà Puigcercós de número dos, fent tàndem.
La qüestió de fons, però, no és si el secretari general va de dos, de tres o de quatre. Tant li fa. Torna de Madrid (una vacant que podria ocupar un Joan Ridao ascendent), es podrà dedicar més al partit (un dels dèficits dels últims mesos) i potenciarà la candidatura al Parlament (que falta els farà amb la bipolarització sociovergent Mas-Montilla). El missatge és doble. “Nois, que aquests dos van plegats!” Les famílies estan unides, perquè saben que a la tardor s’hi juguen molt, moltíssim. En aquest sentit, el discurs republicà, atès les sotregades socialistes, va en la línia que apunta el membre de l’executiva Antoni Soy al seu bloc: L’esquerra catalana independent.
Si Esquerra torna al Govern, hauran superat el tràngol d’un tripartit maragallista accidentat. Si acaben a l’oposició, seria un cop força dur. Les urnes diran, i l’aritmètica i les negociacions posteriors ho acabaran de certificar.
La qüestió autènticament de fons és que ERC, a diferència del PSC, aposta pel relleu tranquil des de dins. Que Puigcercós acompanyi Carod, i que ho facin de mutu acord, és un gest que apunta cap a on poden anar les coses els mesos posteriors a les eleccions. El relleu està garantit, amb calma i tranquil·litat, és a dir, sense terratrèmols tipus Carretero, que, tot i estar convidat com la resta d’exconsellers, no s’ha deixat caure per l’Hotel Rey Don Jaime. Que ja té gràcia que els independentistes es tanquin en un establiment reial i amb retolació espanyola. [L’incident a Carod, li ha provocat una parella tronada de la Guàrdia Civil.]
Les dues jornades de catarsi republicanes han anat bé. Ha sortit tot. Hem vist els dirigents republicans amb texans antics (penso en Bargalló o Balcells), d’aquells que no són gens fashion ni de marca. Després de perdre el cotxe oficial i guardar a l’armari l’uniforme de conseller, has de recuperar la roba de ciutadà sense càrrec. I què millor que uns texans d’anar al correfoc de la festa major o de fer dissabte a casa? Doncs dilluns i dimarts al Don Jaime hi havia molts texans de correfoc, segurament perquè calia fer dissabte al partit sense cremar-se en l’intent.
[Us recomano l’anotació de l’escriptor i periodista Agustí Pons al seu bloc: Esquerra Republicana i l’herència liberal.]
La torna?
No sé si això és per compensar això.
Quin descans
Amb això, l’estiu serà menys xafogós. Hi ha una mà catalana.
Quin agraïment
Em sembla lamentable.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest molts errors a què fas referència m’agradaria, si és possible, que els comentessis o els analitzessis un per un. A l’editorial de E-notícies diuen que les crisis del tripartit, la majoria de vegades, van tenir ERC com a culpable. És a dir que a base d’anar-ho escampant potser encara ens creurem que la culpa de tot la tenen independentistes i que, marcats amb aquesta etiqueta, ja no cal que tornin a governar perquè són uns ineptes. A veure, jo no dic que els dirigents d’aquest partit no hagin comès errors, però tampoc és cas d’imputar-los tota la merda. I que consti que no t’acuso de res, simplement m’agradaria que algú prou lúcid i ben informat em detallés els grans errors que aquesta formació ha comès durant aquests dos anys i mig, per veure si hi estic d’acord o no. Pel que et vaig llegint (a diari), i d’això fa bastant temps, no ets sospitós de partidisme ni de mala fe. Em sembles honest i per això t’escric aquests ratlles, si no ho deixaria córrer. Que consti.
Ja m’està cansant això dels errors i l’autocrítica. Com si no se n’encarreguessin altres. Si comencem a repassar-los no es salvarà ningú i potser trobarem que l’error és existir.Em fa quedar cara de babau poder deduir que per alguns dirigents d’ERC van ser errors (de Perpinyà al No) coses que jo he defensat en públic i privat tot i no haver-los votat. Qui només vulgui tenir éxit electoral ja té una àmplia oferta per escollir
Hi ha el perill que ERC pagui els errors propis i els de tothom, mentres la resta de partits viuen feliços i ho han encertat tot. Transmissió de culpa, se’n diu. El que hem de fer és intentar deseenmascarar i fer públics els errors dels altres partits.
Catalunya està vivint un cop d’estat gradual i amb "talante" que va complint totes les seves previsions, facilitarem que es compleixi la darrera: la marginació de l’esquerra independent?
Vaja. Així que per a tu tot això de les ‘primàries’ seria pur teatre de cara a la galeria. Si fa o no fa, igual que tota la demagògia al voltant de l’assemblearisme i les ‘bases’?
La majoria que hi haurà amb tota probabilitat és CiU + PSC (haurien de pedre 21 escons per que no sigui possible). Altres majories possibles són PSC + ERC + ICV, ERC + CiU, PSC + PP.
Em sembla que deduir que les declaracions del Montilla són a favor de reeditar el tripartit no és gaire realista.