Saül Gordillo www.saul.cat

Bloc sense fulls

13 de juliol de 2009
18 comentaris

ERC i el finançament: una lliçó de Realpolitik

ERC ha donat el seu sí i ha facilitat que el Govern de Catalunya
accedeixi al nou model de finançament llargament negociat amb
l’executiu espanyol. Aquest dilluns Castells ha avalat la xifra de Puigcercós (3.855 milions d’euros l’últim any) i el tripartit ha ofert una imatge d’unitat (aparició Castells-HuguetSaura) mentre el cap de l’oposició i exconseller d’Economia Mas assumia incòmodament un paper que no semblava que preveiés [ACN: El Govern escenifica la unitat amb l’acord mentre Mas justifica el no per “patriotisme”].
Dir que no a un acord que millora de lluny anteriors finançaments i
quedar-ne al marge quan els agents socials es posicionen al costat del
tripartit  en temps de crisi econòmica no ha de ser fàcil d’assumir si
s’està a l’oposició i s’hi està en una posició de certa força. La
setmana passada CiU contemplava la possibilitat que els republicans es
plantessin, marxessin del govern i forcessin Montilla a convocar eleccions anticipades per al setembre si finalment l’executiu Zapatero no
cedia en la negociació. Però aquest guió no ha sortit, i s’ha produït
el segon escenari que tothom ja havia prèviament apuntat: que el
tripartit s’entendria amb Salgado, hi hauria pacte i aquí pau i
després glòria. Però no per previst, aquest altre escenari, ha deixat
de generar certa indignació. A l’oposició nacionalista, a l’oposició
espanyolista, a la resta de l’Estat i, lògicament, entre els crítics
republicans i els reagrupats a l’intempèrie. Per als espanyolistes,
Espanya novament es trenca. En aquesta ocasió, la caixa d’Espanya. Per
als nacionalistes, hi ha hagut manca de “patriotisme” i il·legalitats
diverses. Per als independentistes dolguts amb ERC per l’aposta
Montilla, simplement es tracta d’una “traïció” més. No ve d’un pam.

Així les coses, sembla evident que l’acceptació del menys dolent dels
acords possibles (a la tercera ha anat la vençuda, i el retard acumulat
és de pràcticament un any) ha estat un punt d’inflexió en el transcurs
de la legislatura. Tot continuarà fins al final, i Montilla i Zapatero
respiren més tranquils. El retorn de CiU al Govern haurà d’esperar fins
que la legislatura s’esgoti, tal i com Montilla havia anunciat. Ell no
és Maragall, havia deixat dit. Només hi ha un altre escull
hipotètic pel camí, i aquest es diu sentència del Tribunal
Constitucional, però a diferència del finançament, això afecta més
transversalment el conjunt de forces del catalanisme, estiguin o no al
Govern. Estem parlant de l’Estatut Mas-Zapatero, del que van votar CiU,
PSC i ICV-EUiA, i del qual van quedar-ne al marge republicans i
conservadors espanyolistes (per raons òbviament contraposades).

Aquesta és la mare dels ous. L’Estatut del 30-S apuntava bilateralitats
i concerts econòmics encoberts. Preservava la caixa i gairebé tota la
faixa. Agència tributària, i un rol molt semblant al dels bascos i
navarresos. Però l’Estatut retallat a La Moncloa, i aprovat
posteriorment en referèndum amb la campanya dels estatutaris CiU, PSC i
ICV-EUiA, va acabar sent una altra cosa. Ni caixa ni faixa. Millora,
sí, però miracles a Lourdes. Amb l’Estatutet, ple de trampes i dobles
interpretacions sempre utilitzables en funció dels interessos de
l’Estat, la cosa dóna pel que dóna. Existeix un ampli consens segons el
qual aquest model que s’aprovarà dimecres al CPFF és “més just” que els
anteriors (és a dir, menys injust des de l’òptica catalana).

El millor finançament seria el concert econòmic, o directament
l’autogestió fruit d’un procés sobiranista de resultat positiu: digui’s
independència. Però amb l’Estat de les Autonomies, amb l’Estatutet,
i l’actual correlació de forces al Parlament de Catalunya (els
independentistes no disposen de majoria absoluta) i al Congrés dels
Diputats (tampoc és el cas), el llistó que ha aconseguit aixecar primer
Castells i després Puigcercós efectivament sembla el Tourmalet del
finançament. Puigcercós ha hagut de fer un enorme sacrifici en
detriment dels seus interessos més íntims, que són els electorals. Ha
hagut d’acceptar allò que difícilment es pensava que aconseguiria
(3.800 havia dit dies enrere, arriscant-se a donar una xifra quan
tothom, fins i tot Carod, li ho criticava) i instal·lar-se en
un escenari que íntimament no deuria contemplar: Zapatero ha passat per
caixa. Ara serà feina de Castells i de Montilla garantir que l’Estat
compleixi i no cometi un nou engany. Als republicans poc més se’ls pot
demanar.

Que la propaganda i l’excés d’eufòria generen un efecte contraproduent
és ben cert. Als independentistes això els incomoda, en contra del que
sosté Zapatero. Quan segons qui tira coets, desconfia. I aquesta manera
de fer és intel·ligent. Prudència. El que no pot ser, però, és que quan
els republicans donen una lliçó de Realpolitik
i sorprenen en positiu (l’estabilitat en temps de crisi, si ets al
Govern, en principi es valora), també se’ls critiqui perquè no han
sorprès en negatiu. Si trenquen perquè trenquen. Si pacten perquè
pacten. El soroll mediàtic i la pressió social hauria estat
insuportable per a un partit contra el qual tothom s’hi atreveix.
De l’exigència a la intransigència hauria anat només un pas, en el relat contra ERC. Puigcercós, l’heroi, hauria esdevinguit el traïdor. I els que avui el
titllen de traïdor, no l’haurien reconegut pas com a heroi. És així.
Perquè això que avui és indigne patriòticament el 1996 al Majestic, què
era?

  1. Saül,

    realment és genial el teu article. Segurament sense la pesència d’Esquerra al govern el finançament ja estaria tancat fa temps i a la baixa. I no es demana ni més ni menys que els agents econòmics i socials del país demanaven.

    Salut i endavant!!!

  2. Estic d’acord amb l’article en general però no en el fons que es deixa entreveure a la pregunta final “Perquè això que avui és indigne patriòticament el 2001 al Majestic, què
    era?”

    Si en Joan després d’haver trencat un plat digues a la mestra “Si senyoreta, però l’Artur la setmana passada va trencar dos gots!”; que li diriem? Acceptaríem l’excusa? El que no podem fer es justificar els errors dels present amb els errors del passat. I se que miracles a Lourdes… ho se ara i ho sabia el 2001, però llavors que no ens venguin aquests miracles, ni els uns ni els altres!

  3. De donar xifres falses, mentir, enganyar i que t’enganyin i incomplir les lleis ara s’en diu “Realpolitik”?. No puc creure que defensis això.

    Els articles que s’incompleixen són:
    201.3, 201,4 203.3, 204.2, 206.1, 206.3, 206.4, 206.5,… Llegeix-ne més
    206.6, 208, 209, 210.1, 210.2, 210.3,
    Disp Add. 4a, Disp. Add. 11, Disp. Final primera
    S’incompleixen el 50% dels articles de
    finançament de l’Estatut

  4. Doncs jo crec que moltes coses que diu està equivocat.

    Per començar, el PP no diu que España es trenqui. Ja ho veuen que no es trenca. I ja ho veuen que no aconseguiran res dient que es trenca. Això és el que diuen ara.

    I em sona a propaganda pro-acord que acabi comparant l’acord del cap de setmana amb els pactes del Majestic. A veure si qualsevol acord avui ha de ser justificable dient que abans ho va fer CiU amb el Majestic.

    Poques vegades es repeteixen les situacions en política, i moltes més s’intenta justificar el present apelant a moments del passat. Recordar, per exemple, la guerra idiota de George W. Bush a Iraq fent les coses com les havia fet el seu pare. I fracassant estrepitosament.

  5. No se de que parlem, l’ estatut incomplert, els 3855  pur fum, per al 1012, quan el pactat era el 1011. I els anys perduts? i els anys 2010 i 2011.
    Fer volar coloms no es realpolitik, la realitat es que Catalunya esta mes que escanyada i si aquest milers de millions arriven- que no ho crec- no serveixen per tapar el forat, quin sera l’ espoli el 2012???.

    Ara sols hi ha unionistes i independentistes, no maregem mes la perdiu, tothom ha quedat retratat.
    Qui no estigui lligat per les subvencions que parli clar!

  6. Hola Saül, em sembla molt sensat l’article que has escrit. Erc hauria rebut tan si hagués decidit sí com si hagués decidit no. El seu sí demostra que és un partit que ha madurat i après dels errors. I a partir del que s’ha acordat cal seguir trebalant cap a la independència.

  7. Genial!!

    Un analisi molt ben traçat. Fa dies que la meva tesi va per aquí. Jo en dic efecte “manxaire” de l’obra Lo Ferrer de Tall d’en Pitarra. Hi ha un passatge on explica amb emprenyada inclosa del manxaire, com és que sempre se l’hi fot la culpa a ell. Un passatge brillantíssim

    Salut

  8. Mireu si n’ha de ser de bo aquest finançament aconseguit per ERC, que el partit de l’Albert Riera l’avala al 100% i afirma que ja constava al seu programa. Relament la relapolitik deu valdre un reialme de multilateralitat (cafe per a tots) i d’aspectes tan flagrants com la no inclusió de la immigració en el càlcul.

  9. Saül, no sabem si és una millora. L’únic que tenim són unes previsions, que per una banda poden ser errònies, i per una altra banda, segur que són interessades.
    Per tenir unes dades exactes, caldria saber exactament els impostos que pagarem els catalans, i pagaran els espanyols, d’aquí al 2012. I encara així haurem de mirar com gestionarà el govern espanyol els diferents fons. Si prenem com a model el que va passar amb la llei de la dependència, no podem estar segurs de si actuaran amb l’equitat que caldria. Si els diners els tenen ells (un 75% dels impostos autonòmics), seran ells que podran decidir com es calculen els criteris pel repartiment. En definitiva, podran fer el que vulguin amb els nostres diners.
    A més, hem de tenir en compte que la crisi pot fer variar molt el mapa econòmic espanyol, el FROB pot acabar desplaçant encara més el centre econòmic cap a Madrid (i amb ell, els impostos autonòmics), o pot ser que el govern espanyol (que és qui té la major part de la capacitat normativa) modifiqui el pes dels diferents imposots de manera que en sortim una vegada més perjudicats.
    La xifra de 3.855 milions és només un element propagandístic, no té cap mena de valor, i el que em sorprèn és que la majoria de periodistes s’apuntin a proclamar com a certes unes dades que no tenen cap mena de transparència. És només una xifra inventada, com en podrien haver donat qualsevol altre que els fos convenient. El que passa en aquest país amb els mitjans de comunicació, no és gens normal, no és propi d’un estat democràtic.

  10. Totalment d’acord amb la teva anàlisi, Saül. A vegades fa la sensació que ens sàpiga greu que alguna cosa ens surti bé. Algú s’esperava treure’n res més amb aquest estatutet?
    Si tothom que es queixa de l’expoli fiscal i de les trampes dels governs espanyols apostés per la independència ens podríem treure el problema de soca-arrel.

  11. Més dades. Això ho va publicar ahir Vilaweb:

    Les comunitats calculen més diners que no els que Salgado promet

    De fet, Salgado no ha detallat la quantitat de diners addicionals
    que rebrà cap comunitat autònoma, i ha avisat que no abonaria cap
    estimació d’aquesta mena. Però, d’estimacions, n’hi ha hagudes tan bon
    punt s’ha fet públic l’acord, i no solament del govern català, sinó
    també dels governs de les autonomies. És significatiu que, si sumem les
    estimacions fetes fins ara per nous governs autonòmics, la quantitat de
    diners addicionals del 2012 ja puja a 10.300 milions
    : el País Valencià
    parla de 1.900 milions; Catalunya, de 3.800; les Illes, de 300;
    Extremadura, de 200; Castella-la Manxa, de 500; Canàries, de 400;
    Andalusia, de 3.100; Cantàbria, de 100 i la Rioja, de 70. Doncs,
    solament en resten 700 per atènyer els 11.000 anunciats per Salgado,
    que s’haurien de repartir entre sis comunitats autònomes més, entre les
    quals Madrid, que pot obtenir una quantitat pot ser força grossa, a més
    de Ceuta i Melilla, que no ho seria tant.


    Difícilment, doncs, quadraran les estimacions de totes les comunitats autònomes amb la quantitat anunciada per Salgado.

    Aquests 11.000 milions a repartir entre totes les comunitats
    autònomes són per a corregir dèficits de finançament, i no vindran fins
    el 2012, el quart any d’aplicació del sistema. Els 3.800 milions
    anunciats pel govern català, tampoc no vindran abans. Fins aleshores,
    ‘hi haurà una gradualitat’, en paraules de Salgado. Aquesta
    gradualitat, segons les dades amb què ha treballat el departament a
    l’hora de negociar, significa que enguany, el primer d’aplicació del
    model, hi haurà una aportació de 2.122 milions (1.600 del model, 212
    milions de l’augment dels impostos d’alcohol i tabac i 435 milions de
    partides extraordinàries per a mossos d’esquadra i justícia); el segon
    any, 2.500 milions; el tercer, 2.800 i el quart, els 3.800 milions.

    Fins i tot al diari El País reconeixien que el govern espanyol encoratja els presidents autonòmics a inventar-se les xifres que més els convinguin:

    El País: …la
    negativa del Gobierno a cuantificar la mejora de ingresos de cada
    comunidad, ardid que, en aras del consenso, anima a cada cual a
    presentar las cifras que más le plazcan aunque la resultante no sume
    cien.

    El que sap més greu de tot, és la poca transferència informativa i el desvergonyiment a l’hora de donar dades falses a la població.

  12. No crec que l’acord de finançament sigui molt dolent.
    No crec que sigui molt bo.
    No crec que compleixi fil per randa l’Estatut.
    No crec que la suma de mitjanes sumi 100.

    Crec que com a peix al cove no està malament.
    Com a campanya publicitària del tripartit és excel·lent.
    Com a pressió a l’AVUI amb amanaces incloses, vergonyant.

    Veritablement estic cansat dels argumentaris dels partits.

    Podem tenir reflexions més intel·ligents que els “LLORUS”

  13. L’acord no és bo com tampoc ho és l’Estatut.
    No és que no sigui millor. Posem que sí que és millor, com podríem acceptar que el nou estatut és marginalment millor que el del 78. Però un acord que ha costat 3 anys (vulnerant per tant un termini legal en un any), igual que va costar 3 anys la negociació de l’Estatut no pot ser només millor.
    * Els termes de l’acord només són ferms pels primers dos anys, i el darrer any serà després de les eleccions espanyoles.
    * L’increment de recursos no serveix el primer any ni per eixugar el forat pressupostari que ja ha generat la Generalitat en un any. O l’increment és ridícul, o la gestió és nefasta, tú tries.
    * El principi d’ordinalitat no està garantit perquè en defeinitiva els nivells de solidaritat els estableix l’Estat (literal de l’Estatut) i a més disposa de tres fons diferents per fer-hi malabarismes.
    * No és ser pessimista no creure’s el Gobierno de España. Cada any resulta que els pressupostos diuen que invertiran molt a Catalunya però després l’execució d’obres no arriba al 70% del pressupostat mentre altres comunitats reben un 105% dels recursos pressupostats.

    Reconèixer els fets no implica donar per bo el que digui l’oposició. Per cert, un dels grans llasts de la negociació precisament ha estat que l’Estatut no establia un nou sistema de finançament, i per tant ha calgut negociar-lo sencer.

  14. la real politik d’ERC, és que ha deixat de ser independentista.

    l’excusa de la real politik serveix per anar mantenint-se al poder i qui dia passa any empeny. no obliga a fer plantejaments seriosos a llarg termini.

    és curios ciu firma el majestic i erc la critica. erc firma el nou finançament i ciu la critíca.

    i els que no som ni de ciu ni d’erc i som independentistes??  

    erc al segle xxi és el mateix que era ciu al segle xx. I jo que havia votat erc pensant que eren diferents…

     

Respon a Quim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!