Cada cop que Rodríguez Zapatero trepitja Barcelona en campanya electoral premia els catalans amb algun dels seus regals. Va aprofitar un míting al Palau Sant Jordi per prometre solemnement que assumiria l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. Llavors ZP només era un candidat a la presidència espanyola amb poques possibilitats de desbancar els conservadors en el poder. El temps no ha desmentit encara la promesa electoral de Rodríguez Zapatero, però és ben cert que tots els gestos del govern socialista que presideix (amb l’insigne ministre Jordi Sevilla al capdavant) apunten a la retallada estatal. Al PSOE ja tenen preparades les tisores, no fos cas que el consens parlamentari català superés les minses expectatives estatutàries que tenen des de Madrid.
El segon cop que ZP va aprofitar la campanya electoral per fer un dels seus regals va ser pels comicis europeus. El president espanyol va anunciar que l’Estat cedia l’ús a la ciutat del Castell de Montjuïc. Per fer-hi un museu de la pau, com no podria ser de cap altra manera tractant-se de l’home d’estat que havia fet tornar les tropes espanyoles de l’Iraq. Un castell pacifista per a la ciutat de les manifestacions anti-Bush i anti-Aznar, per al feu del tripartit catalanista i d’esquerres.
El tercer regal, també en campanya, però en aquesta ocasió la cosa va de referèndum, ha anat a parar al Carmel, on la desgràcia castiga el barri novel·lat per Juan Marsé. Mentre la imatge que ofereixen els governs municipal i català és d’una inoperància preocupant, Zapatero és rebut amb petons i aplaudiments al Carmel com si de "Benvingut Mister Marshall" es tractés. Nadal, Clos i Maragall s’enduen els xiulets i, en algun cas, els insults d’un veïnat indignat perquè (què incomprensius que són!) els molesta que l’administració els hagi ensorrat el domicili.
El cas del Carmel amaga fenòmens socials i polítics de conseqüències incalculables. Prenguem nota.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!