Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Cap empresa del país ha estat capaç de conservar El Periódico en mans catalanes. El rotatiu fundat per Antonio Asensio [wiki] ha anat a parar a mans d’Alfonso Gallardo, soci de Prisa. [Juan Varela: Y Zeta es para… Gallardo (perdón, Prisa)] El diari més llegit a Catalunya i el tercer de l’Estat, segons l’últim Estudi General de Mitjans, és propietat d’El Chatarrero. D’Antonio Asensio Mosbah, el fill del fundador, a Gallardo el siderúrgic, el Murdoch a l’extremenya. El diari popular, referent mediàtic de l’esquerra, no serà per a Jaume Roures [wiki], que va tenir tot l’escalf en el seu moment per llençar Público [A punt de fer-se Público] gràcies a l’entorn de La Moncloa [Público es nota al quiosc abans de sortir]. Roures torna a quedar-se in albis a l’hora de comprar diaris catalans. Ja li va succeir amb l’Avui. Però mentre l’Avui va quedar en mans —repartides— catalanes de Godó i Planeta,
El Periódico és propietat de l’extremeny. Bonica metàfora. Un símptoma més d’això que
últimament s’anomena dèficit de lideratge, pèrdua de pistonada a (i de) Catalunya. Sempre
es posa l’accent en el lideratge polític, en el sector públic català, però ja
tenia raó l’altre dia un dirigent polític amb qui sopàvem una colla quan es preguntava què ens passa, com a país, quan no hi ha grup o
empresaris catalans capaços de comprar El Periódico. Què ens passa? Evitem preguntar-ho al catalanista deprimit.
El Periódico és propietat de l’extremeny. Bonica metàfora. Un símptoma més d’això que
últimament s’anomena dèficit de lideratge, pèrdua de pistonada a (i de) Catalunya. Sempre
es posa l’accent en el lideratge polític, en el sector públic català, però ja
tenia raó l’altre dia un dirigent polític amb qui sopàvem una colla quan es preguntava què ens passa, com a país, quan no hi ha grup o
empresaris catalans capaços de comprar El Periódico. Què ens passa? Evitem preguntar-ho al catalanista deprimit.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
la pregunta pren un altre caire quan em pregunto perquè no sóc capaç de comprar El Periódico.
La qüestió és, quina empresa del país estaria en disposició a enfrontar-se al poder polític?
Fa dècades que socialistes i populars deixen una autopista sense peatges a aquells empresaris que els són afins. Als altres els posen pals a les rodes. I ja només és qüestió de deixar que passi el temps, els uns pugen i els altres s’arruïnen. En un país nòrdic això no seria possible, però en un país amb un nivell de corrupció com el nostre, l’empresari que sobreviu és el que gaudeix dels favors del poder polític.
Fa un parell de dècades, a Catalunya érem pioners en arts gràfiques. A la dècada dels anys 90 la majoria d’empreses del sector es van arruïnar, i Madrid va agafar el relleu. Al mateix temps, un ciutadà nostre, molt honorable, va guanyar un grapat de milions amb aquest negoci en un moment que el sector era una ruïna. Com és possible? Si ningú ho investiga, mai ho sabrem.