Saül Gordillo www.saul.cat

El “no” sobiranista reacciona a l’andanada del “sí” en l’arrencada de la campanya. La sortida de l’armari del “sí”, amb publicitat i plafatormes, havia deixat el “no” independentista un pèl desconcertat. La concentració de la Plataforma pel Dret de Decidir havia desinflat la moral de la seva tropa. Els anuncis electorals (només es veuen televisió els del PSC i CiU, pràcticament) i l’ofensiva mediàtica, amb tots els resorts i les complicitats en els grans mitjans de comunicació, havien acomplexat alguns partidaris del “no”, que pensaven: “Ai, el que ens ve a sobre!”

Per terra, mar i aire. El desplegament era brutal, però vés per on, que la campanya agafa uns viaranys poc engrescadors per al tripartit del “sí”, que cada dia que passa s’esbatussa més entre ell. Duran demana a Zapatero que calli i deixi de fer promeses com la de no ser garrepa amb el desplegament de l’Estatut. Si és tant bo, aquest Estatut, per què necessita de la generositat del president del govern espanyol de torn? Mas ridiculitzant Maragall i convidant-lo a presentar-se: “Maragall, torna’t a presentar! Ets una mina!” No li té respecte al Parlament. En els mítigns, encara menys. Són dies d’excessos, i de promeses electorals. Però són a la mateixa nau, amb un rumb incert guiat a cop d’enquesta i de ciris a la verge perquè el 18-J plogui i la ciutadania no deserti a les urnes en benefici de la tovallola a la platja.

Mentrestant, Saura intenta pintar de roig i de verd un Estatut que, segons ell, arreglarà tots els problemes de la classe treballadora perquè és tant d’esquerres, aquest text pactat pel líder de centre-dreta català amb el dirigent de centre-esquerra espanyol aquell dissabte a La Moncloa, que votar en contra és una involució social de primer ordre. Aquest dimarts era la fi del món i no sé quantes bajanades més.

Sis del sis de l’any sis. Només hauria faltat que la data del referèndum fos aquesta, perquè això de l’apocalipsi i el tremendisme ja no és exclusivitat de la dreta més reaccionària espanyola. Els aïllats de Rajoy i associats (que també tenen ovelles negres a Lleida, com Miró i Ardèvol a CiU) han muntat una franquícia, i els del tripartit del “sí” han començat a fer-hi negoci.

El vot de la por agafa la mà al vot de la dignitat en un intent de fer aflorar el vot ocult. Què en sortirà de tot això? Ningú ho sap, i crec que les enquestes encara menys. Aquest migdia dinava en la barra d’un restaurant quan un militant de Convergència em pregunta: “Escolta, què passaria si no s’aprovés l’Estatut?” Jo li responc, que ens quedem com estem. I que d’aquí a un anyet podem tornar-nos a plantejar el tema. Per sorpresa meva, l’home em diu: “Doncs jo votaré que no, perquè el meu Estatut és el que es va aprovar aquí. I, si no, per què paguem als polítics catalans?” Us prometo, i no sóc Zapatero, que no l’he induït ni tant sols a parlar del tema. Però aquest senyor que milita a CDC m’ha acabat dient: “En Zapatero ha fet el que li tocava. El que no entenc és per què l’Artur ha caigut a la trampa. Bé… sí que ho entenc.” En aquell moment m’assenyala una cadira. “Ho ha fet per la cadira, però la cadira només dura quatre anys. En canvi, l’Estatut l’haurem d’aguantar trenta anys més”. M’he quedat de pedra. Però, ja se sap que aquellos polvos nos trajeron estos lodos.

De pedra també es deu haver quedat el Govern agònic i monocolor que s’ha inventat Maragall per gestionar, amb problemes i decepcions, la ressaca del Tinell. Del primer Tinell, vull dir. Perquè ara surt Montilla dient que de Tinell ja n’hi pot haver un altre, però canviant cares (suposo que parla per Maragall, però intueixo que també per Carod), bases polítiques i correlacions de forces. Les urnes diran. És clar, sempre i quan el President tingui a bé d’acabar de desfullar la seva margarida política i es decideixi a fixar una data per a l’avançament electoral. La salut d’uns quants ho agrairien, començant per Mas i Duran (que tenen la mosca collonera dita Piqué) i acabant per Montilla, Iceta, Zaragoza…

Diuen que Maragall té set vides, com els gats. I quan menys t’ho esperes, salta la maragallada. Encara no està assegurat el triomf del “sí”, que Maragall ja insinua la seva intenció de tornar-hi, amb la qual cosa aixafa més d’una guitarra. Llavors s’envalentona, i fa actes institucionals que van clarament en contra dels principis bàsics d’imparcialitat que la justícia ve fixant les últimes setmanes. Maragall, s’envolta de quatre consellers socialistes (els de l’eco, socialisme, no hi són per enlloc), munta un pessebre al Palau de Pedralbes i demana el “sí” sense cap mena de vergonya i evidenciant una inconfessable sensibilitat nacionalista a ulls del carrer Nicaragua. A la tarda, el conseller tot terreny Nadal, que et serveix per fer de portaveu, remenar la cuina  a Presidència i invertir milionades a Política Territorial (amb permís dels esvorancs, és clar), anuncia solemnement que el Govern de Catalunya discrepa però acata, la sentència del Tribunal Suprem. Una altra cura d’humilitat.

He vist per TV3, amb una mala intenció evident, unes imatges de l’acte de la consellera enfeinada Tura pel “sí” a Vic. Tura és una altra de les cares del Govern que s’apunta a la campanya sense dissimular. A l’acte, deia, hi havia quatre gats mal comptats. Molta cadira buida, en una crònica que, lògicament, no anava firmada per ningú perquè aquests dies de campanya la televisió pública [de la qual Vicenç Villatoro escriu això per a la fundació del President Pujol] ofereix informació electoral de la qual suposo que només es deu fer responsable el cap d’Informatius, en Masdéu, que recordareu que és aquell periodista que fa competència deslleial als fisioterapeutes i massagistes del país. Ho dic per les entrevistes que li fa al President. Uns massatges sensacionals. Et deixen tant descansat i regenerat que t’entren ganes de tornar-te a presentar. Fixa’t.

Aquesta nit estic una mica frívol, direu. Però escolteu, per què m’he de comportar jo, pobre de mi, amb el seny i la responsabilitat que no demostren els nostres polítics? Van aprovar un Estatut el 30 de setembre de 2005 que després no s’han atrevit a defensar. O ens van vendre una moto sobre la catifa vermella del Parlament, el famós 30-S, o simplement han fracassat en la defensa d’una cambra i d’un text que jo considerava sobirans. ¿Van enganyar abans d’anar a Madrid, fent veure que això de l’Estatut seria el pas previ a l’emancipació nacional, o no van tenir coratge i cintura per evitar que el ribot d’en Guerra fes el conegut cepillado? Ja sigui per frivolitat (inflar el globus més del compte el 30-S) o per covardia (no aturar la cepillada o no retirar el text de Madrid, simplement), la classe política catalana que paguem entre tots plegats com em recordava aquest dimarts el comensal convergent ha quedat a l’alçada del betum.

Quan els polítics fracassen, en algunes ocasions apareix l’anomenada “societat civil”, per tapar-li el forat i dissimular una mica les seves vergonyes, perquè són, al capdavall, les vergonyes del país. Doncs en aquesta feina de suplència social hi detecto aquests dies, una revifalla del “no” transversal, dels que rebutgen l’Estatut de La Moncloa al marge de tacticismes i partidismes. Una revifalla modesta, com la majoria de coses en aquest país. La majoria de coses menys el cost de la campanya i l’enrenou estatutaris, que representarà una despesa de 14 milions d’euros a les arques de la Generalitat. Els que no tenen aquest pressupost, és a dir, els ciutadans, han de fer prou amb quatre correus electrònics, uns blocs d’urgència i sms a dojo. M’arriben articles i missatges per totes bandes.

Arribes a casa i obres el correu: patam. Un munt de missatges. Arribes a la feina i obres l’ordinador: patam i patam. Més missatges, com un parell que m’alerten de l’aparició dels Economistes pel no, entre els quals s’inclou Tremosa (a la foto i amb web).

Hi ha algú que m’envolta que se’n riu. Que em tracta d’ingenu un dia i d’irresponsable, l’endemà.  Em considera un arrauxat, un il·lús que confon la virtualitat d’Internet amb la realitat pura i dura. Potser té raó. Jo ja li he dit que el dia 19 en parlarem. De bon rotllo. Sempre de bon rotllo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!