Però, vés per on, que les dilacions i els incompliments del president espanyol, encara afavorit en la seva dèria demoscòpica [l’última enquesta de La Vanguardia, que, per cert, afavoreix això que denominen nacionalistas referint-se als perifèrics], se li gira una mica en contra. Ara té pressa, apunta Albert Balanzà a l’Avui. Vol enllestir el servei de cafè per a tothom aquest gener (que fins i tot satisfà Esperanza Aguirre fent la guitza a Mariano Rajoy) amb una embranzida aquest dilluns, i llavors és quan des del Govern s’avisa que això no s’ha acabat, segons sosté el republicà Antoni Soy [bloc] a l’Avui. No s’h valen presses, perquè arribats a aquest punt sempre serà millor un no-acord abans que un mal acord. Una tesi que contrasta amb l’optimisme desbordant del socialista Miquel Iceta [bloc], que sempre albira un bon acord, encara que després el conseller Antoni Castells i la dura realitat insisteixin a aigualir l’eufòria mediàtica de determinats sectors del PSC. L’obstinació de Castells, la cara catalanista del PSC que més s’hi juga en aquesta batalla, mereix l’elogi del poc generós en aquesta mena de floretes com és Vicent Sanchis: D’on no n’hi ha no en raja. Castells i Soy, que no militen al mateix partit, coincideixen en la tesi millor-un-no-acord-que-un-mal-acord. Només cal veure què deia Castells a TV3: “No direm sí a un mal acord”.
El Govern es remet a la literalitat de l’Estatut, encara que això, en aquest punt i moment, suposi una certa gesticulació perquè el text estatutari recollia una bilateralitat govern català-govern espanyol que ja s’ha pervertit i violat impunement. Esquerra, que endèmicament té una gran pressió al damunt en episodis com l’actual, capgira l’estratègia defensiva i opta per l’ofensiva de treure pit i demanar a la federació nacionalista que es calmi. Per a tenir més pistes, l’article del periodista Miquel Martín a El Singular aquest diumenge: Esquerra: “Ara toca no. Catalunya es mereix més”. CiU, en canvi, es mou en un terreny complicat, perquè té escassa informació d’una negociació delicada i confusa, i ha de combinar la crítica al Govern amb la defensa dels interessos de Catalunya. No és gaire atrevit sostenir que els posicionaments del govern català són més propers als interessos de Catalunya que no pas la postura del govern espanyol amb l’amable cambrer Zapatero i el garrepa tresorer Pedro Solbes, oi?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!