Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
Resum d’una setmana que té com a col·lofó una nit de dissabte màgica. La reconciliació definitiva amb l’equip d’en Pep Guardiola. Ara sí. Ara va de debò. Si la nit va ser màgica des del sofà, no em vull imaginar les emocions que hauria tingut al camp. Brutal. Passem pàgina. La setmana, marcada pel debat de política general al Parlament de Catalunya. Debat de la consolidació. La consolidació d’Artur Mas com a líder de l’alternativa. Impecable en oratòria, com en els temps en què feia anar de corcoll a Pasqual Maragall. Anys enrere, a l’Ajuntament de Barcelona. Durant la passada legislatura, com a cap de l’oposició al primer tripartit. Mas és precís, impecable. A estones, demolidor. Però la diferència respecte els seus anys d’opositor al maragallisme, és que ara hi té José Montilla al davant. I Montilla és una roca. Té una resistència a prova de Mas. Perquè tothom va sortir reforçat del debat. Montilla, alleugit en un moment delicat per la incertesa del finançament i pel context de crisi econòmica. Més estabilitat per al segon tripartit, resaven els titulars de premsa. Fins i tot dels mitjans crítics amb el Govern. Artur Mas també va sortir enfortit, gràcies al mèrit compartit pel pacte català al Parlament en exigència del compliment estatutari pel finançament. Madrid, escolta! El cap de l’oposició va compensar el seny de l’acord amb el tripartit amb un duríssim repàs a l’acció de govern. Seny corresponsable i rauxa opositora en temps de crisi. Molt convergent. I Joan Puigcercós, en el seu debut com a líder republicà en un debat d’aquestes característiques també ha superat la setmana amb satisfacció [Primer debat de política general 2.0 al Parlament]. Mentre Montilla pujoleja [El discurs del President Montilla] fins al punt que alguns socialistes el troben massa semblant al President Jordi Pujol [Manuel Cuyàs: El ple dels valors], Puigcercós, l’enyorat al Palau de la Generalitat, va recuperar l’equidistància amb una metàfora que va captar l’atenció dels mitjans: les dues pastilles de Matrix. Vostè decideix, President. Vostès decideixen, parlamentaris. O la pastilla per adormir-se (més del mateix, la dolça decadència, l’oasi que va ser i no tornarà a ser-ho) o la pastilla del realisme (que només es pot combatre amb ambició i capacitat de risc). El risc, però, de Puigcercós, va ser controlat en el discurs. Mirant més cap al quilòmetre zero d’on provenen tots (o gairebé) els mals. Incompliments, mentides, vergonya… Puigcercós va madrilenyitzar el Parlament amb una intervenció més de diputat al Congrés que de diputat de dolces formes i relativisme imperant al Parlament de Catalunya. No obstant això, el Parlament, amb una última jornada d’infart pel pacte in extremis de la literalitat estatutària que tothom llegeix com vol o li convé, va ser escenari novament edulcorat [El miratge del 30-S]. Tot això mentre a la resta del món mundial, la que cau és grossa.
(Per cert, és curiós com Montilla rep aplaudiments per pujolejar, mentre que els socialistes vilipendiaven Maragall quan cometia qualsevol acte sospitós de nacionalista. Al final resultarà que al President Montilla se li permetrà, des de la lògica del PSC més dur, que pujolegi mentre amb Maragall deien allò d'”aquest no és dels nostres”. Montilla farà molt més que Maragall en aquest terreny, i ho farà amb major comprensió.)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Al Pepe Montilla li permeten pujolejar els seus perquè saben que tan sols són gestos de cara a la galeria, paraules buïdes que se les emporta el vent. En canvi, a en Maragall no el deixaven o el criticaven ferotgement per fer-ho perquè sabien de la seva tossuderia i de què ell anava de veritat.