Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
De la Torre de Collserola a la sala Torres Garcia del Palau de la Generalitat. El temps i la distància separen aquests dos escenaris. Fa vuit anys, enfilat a l’emblemàtica torre de Norman Foster el socialista que tornava de Roma es comprometia a lluitar per la presidència de la Generalitat. Des de dalt de Collserola, amb la ciutat als seus peus i acompanyat de líders socialistes, Pasqual Maragall es llençava a l’aventura de disputar la presidència del país a la CiU de Jordi Pujol i, quatre anys després, a la d’Artur Mas. Amb Pujol no se’n va ensortir, però amb Mas sí.
La segona va ser la bona, però no tant per un resultat aclaparador a les urnes sinó per l’artimètica parlamentària i l’aposta estratègica d’ERC pel pacte del Tinell [aquí teniu el pdf per al record]. Maragall, President. Josep-Lluís Carod-Rovira, conseller primer. El primer govern catalanista i d’esquerres, amb Joan Saura també, va patir el primer ensurt al cap d’un mes pràcticament. La sortida, sota pressió del PSOE, de Carod com a número dos del Govern per una entrevista a Perpinyà amb membres d’ETA que ara manté l’executiu de Rodríguez Zapatero amb llum i taquígrafs va desequilibrar la correlació de forces de l’anomenat tripartit.
PSC, ERC i ICV tiraven endavant sense Carod, amb un govern que trencava esquemes de la lògica pujolista de dues dècades i, en clau estatal, anava contra un PP que ningú hauria predit que s’enfonsaria el 14-M. La victòria de Zapatero i el retorn inesperat del socialisme a La Moncloa va suposar un altre daltabaix al tripartit. Amb el pas dels mesos, l’anomenat govern amic de ZP va viure topades notables amb el tripartit català, convertint Maragall en l’ase de tots els cops.
Qui més ha criticat l’exalcalde olímpic i president de la Catalunya postpujolista han estat els dirigents del PSOE. De Bono a Ibarra passant per un ampli ventall de ministres. L’esgotadora negociació estatutària, de la qual Maragall s’havia apartat volgudament per afavorir el protagonisme del Parlament i no del Govern, i no obstant l’han acusat de negligència, va eclipsar l’acció diària del tripartit i va enfrontar els projectes de l’executiu català amb un gabinet de Zapatero molt pendent de les enquestes i de la cridòria cavernària i reaccionària.
L’Espanya federalitzant que predicava Maragall entrava en conflicte amb l’Espanya del café para todos, d’un Estat de les Autonomies en versió talante, més amable en les formes, però molt allunyada en el fons de l’Espanya plural promesa. La reforma estatutària que havia arrencat contra el PP va patir una inesperada aventura en haver-se de negociar contra el PSOE. I, arribats a aquest punt, tot va canviar.
En l’ordre de prioritats del PSC Maragall passava a un segon o tercer terme. El projecte és Zapatero arreu de l’Estat. Qualsevol amenaça a la tranquil·litat i bon govern de l’inquil·lí de La Moncloa obtenia la resposta més contundent. Provingués d’on provingués. Encara que fos del Maragall que va propiciar el tomb al congrés del PSOE, en aquella ajustadíssima pugna entre el diputat lleonès Zapatero i el president manxec Bono.
En la mesura que el PSC obre la veda al President de Catalunya i del seu partit, Maragall pateix les tensions internes i el menyspreu de l’aparell de Nicaragua com va sofrir en la seva etapa d’alcalde de Barcelona. La simpatia i comprensió amb les genialitats maragallistes d’anys enrere dóna pas a retrets i atacs a Maragall i el seu entorn més proper. El partit, amb José Montilla al capdavant, anava per un costat, i Maragall i el seu entorn, amb Ernest Maragall, anava per l’altre.
Els episodis més recents del conseller Joan Carretero (que va acusar Zapatero de demagog espanyolista), la crisi per la Carta Financera d’ERC signada per Xavier Vendrell i la ruptura del tripartit per l’expulsió del Govern dels set consellers republicans havien establert una curiosa relació entre Carod i Maragall. El PSOE havia instal·lat els republicans en el seu punt de mira. Ja abans del pacte Mas-Zapatero, aquell dissabte gloriós a La Moncloa, els estrategs de Ferraz havien decidit canviar aliances. Els republicans liderats al Congrés per Joan Puigcercós eren nosa. La centralitat que persegueix el tarannà de Ferraz i La Moncloa comportava un canvi de parella. Fora Carod i Puigcercós. Endavant Mas i Josep Antoni Duran, uns polítics catalans més professionals, més veterans en això de la política i els negocis via pont aeri.
El destorb era el tripartit, primer. Però va costar poc de fer-lo caure. Posi un Estatut rebaixat, fins al límit inassumible per Esquerra, i obtindrà el seu objectiu. ERC tastava en primera persona el menyspreu del PSOE. Cap concessió l’endemà d’haver tancat l’acord amb el cap de l’oposició a Catalunya, el delfí de Pujol. Ni aeroport, ni refer identitat nacional i molt menys finançament. Alfredo Pérez Rubalcaba, premiat posteriorment amb un ministeri, s’encarregava de posar vaselina a la dura feina de despatxar l’aliat parlamentari. Enrere quedava l’aprovació, per part de Puigcercós i el seu seguici a la carrera de San Jerónimo, de lleis com la de Defensa del ministre Bono, símbol de l’espanyolisme més ranci i protagonista de polèmiques lamentables com la del Castell de Montjuïc.
El segon destorb, i això estava cantat, era Maragall. CiU havia d’aconseguir una foto i un compromís mínim per prestar-se a la rebaixa estatutària que diumenge passat obtenia el suport majoritari dels votants en referèndum (75% del “sí” a una retallada del 70% d’un Estatut que havia aprovat el 90% del Parlament, però això de la sobirania i l’ambició nacional poc que podia competir amb eslògans i campanyes que semblaven celebrar la fi de dos anys i mig de culebrot). La foto Mas-ZP-Duran, la van tenir. L’altre compromís era forçar eleccions anticipades a Catalunya per restablir l’estat normal de les coses, escolti! Que el candidat amb més escons sigui respectat com a President de Catalunya. Aquesta era la qüestió.
Amb la mateixa llei electoral de sempre, per deixadesa i manca d’unitat política, difícilment la federació nacionalista perdrà en escons. Mas, que ha guanyat autoritat i habilitat com a candidat, surt com a clar favorit. Les enquestes el presenten com a guanyador. Maragall, doncs, tenia dues opcions. Optar a la reelecció per gestionar un Estatut que ell hauria rebaixat menys, tenint l’oposició de Zapatero i d’un sector baixllobregatí molt important al PSC, o fer bona aquella dita d'”una retirada a temps és una victòria”. L’aterratge del vol iniciat a la torre de Norman Foster es va produir ahir en una escena de soledat i dolor.
Aquest dimecres, llegint El Periódico, primer, i amb una declaració institucional a a la sala Torres Garcia del Palau de la Generalitat, després, hem sabut que Maragall ho deixava córrer, s’hi apartava, vaja. Ell surt. Ara que entrin d’altres, a veure com ho fan. Afortunament, la decisió l’ha comunicada abans, i no després, d’entrevistar-se a La Moncloa aquest matí amb Zapatero. Ha salvat els mobles de la dignitat institucional. Que ja és dir, perquè de maragallades i ensurts no han faltat en aquests tres anys de convulsa vida política catalana. L’oasi català està més remogut que mai. Corones d’espines, 3% i altres episodis amenitzen aquests trieni de presidència socialista.
Carod ha de seguir les passes de Maragall?
Jo només tinc un dubte. En la mesura que Maragall i Carod han marcat la governabilitat catalana més immediatament postpujolista, tindria sentit demanar la retirada del dirigent republicà? Escoltant Carod aquesta nit al programa de Mònica Terribas, sembla que no anirà així. Tot i que a Esquerra [on Carretero, antics col·laboradors seus i altres militants reclamen un congrés extraordinari pel setembre força improbable i inoportú] s’especulen fórmules ben diverses. Que Puigcercós tornarà a la política catalana per reforçar la candidatura als comicis de l’octubre (molt probablement del dia 22) sembla molt paït. Ara la pregunta és si Carod ha de seguir les passes de Maragall i cedir el lloc al de Ripoll. Què és millor per a Esquerra, un tàndem Carod-Puigcercós o la renovació del número u? És l’hora d’implantar el model PNB a Villarroel?
Noves reaccions als blocs
Són posteriors als enllaços de l’anotació Adéu, President Maragall.
Juan Varela, periodista: Adiós Maragall, president blocaire
Eduard Baches (JSC): Benvolgut President
Javier Naya (JSC): Maragall
Joan Roma (PSC): Amb el cor dividit
Marc Vergés (JSC): Gràcies Maragall
Miquel Iceta (PSC): La decisió del President Maragall
Oriol Vaquer (JSC): Moltes gràcies, President!
Ramon Bassas (PSC): Gràcies, Pasqual
Isaac Garcia (ERC): La fugida de Maragall situa ERC al capdavant del catalanisme d’esquerres
Joan Safont (ERC): Adéu-siau, senyor President
Marc Espasa (JERC): Adéu al catalanisme del PSC
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
He agafat l’entrevista d’en Carod amb la Terribas a mitges, just quan parlava de la inevitabilitat del ‘possibilisme’. Volia insinuar amb això el que em temo que volia insinuar, és a dir, que Erc no buscarà una via alternativa cap a la independència perquè la independència no toca?
Des des pacte Mas-Zapatero, i encara més des de diumenge passat, que em pregunto quin és el Pla B que ens ofereix Erc per a assolir la independència un cop fracassada la seva estratègia original. I el poc que he pogut sentir de l’entrevista amb en Carod m’ha decebut, sobretot perquè m’ha semblat que vol optar per la sortida més "fàcil" vists els resultats del referèndum.. Potser el que veurem a partir d’ara serà el primer partit independentista no-independentista de la història del món mundial? Vol dir que tindrem un partit regionalista vestit de nacionalista i un partit una mica menys regionalista vestit d’independentista?
Ja dic que no he pogut sentir tota l’entrevista així que potser és una mala interpretació.
Espero que ho sigui.
I amb el Montilla, compte!, si juguen a fer servir el seu origen no català ens en podem endur una bona sorpresa, el dia de les eleccions.
El tandem no és Puigercós-Carod, sino integrar l’altra corrent per poder tirar endevant del carro, es a dir, amb Carretero i reanimar a una part d’electorat desencissat amb les ultimes devanetjos d’ERC..
I si la direcció d’ERC no és capaç de cohessionar el partit, més val que plegue.
Jo sí que vaig seguir l’entrevista, fins que la Terribas el va avergonyir (i la resta varem tenir vergonya aliena) amb això que els ciutadans hauríem d’haver sortit al carrer a celebrar l’aprovació d’un Estatut. Aquest senyor viu encara ancorat en la mísitica de la transició espanyola, encara que se’n vulgui desmarcar. Fou alliçonador la reflexió que féu en veu alta (traïció del subconscient?) respecte les queixes del sector Carretero. Va venir a dir Carod que el de la Cerdanya i els seus seguidors els havien portat al ‘no’ i que "a la vista estan els resultats". Ahir Catalunya sencera va adonar-se’n que la posició de l’ERC respecte el referèndum ha estat mentidera i falsa, producte tan sols d’un atac de banyes i sense relació amb la literalitat del text, no volguda per la direcció i contrària a les convicions de Carod. I això la ciutadania ho perceb, d’aquí que poc a poc se’n vagi allunyant. Quan hom és a l’oposició la població entén cert grau de demagògia; quan s’arriba al Govern, es castiga.
Els Àngels Confidencial ha tancat la seva activitat. No hi ha cap explicació d’aquest tancament, una mica estrany, era un bloc bastant actiu fin fa 4 dies.
En tot cas és una llàstima.
… d’Espanya endegada pel PSOE a la mort de Franco. ¿Heu vist la notícia que publica avui Vilaweb, sobre l’aprovació del nou estatut aragonès?: "Per a més endavant es deixa la redacció d’una llei sobre les llengües pròpies de l’Aragó, que no s’esmenten, perquè segons el portaveu del PSOE, Jesús Miguel Franco, hi ha ‘diferències’ sobre si el català que es parla a la Franja de Ponent és una varietat pròpia"; és a dir, que igual no és català, sinó vés a saber què. Això podria ser la resposta del PSOE al sí principatí: home, te’ls carregues la llengua en tres estatuts seguits i encara voten que sí…
La pregunta que et fas sobre si Carod ha de seguir les passes de Maragall és força interessant. Aquest és un bon moment per prendre decisions internes a ERC. Per les seves decisions en el govern tripartit, per l’opció feta en el referèndum amb les possibles repercucions en les properes eleccions i per la seva salut.
La meva opinió és que toca un canvi generacional en la política en general. Amb gent que visqui més a prop els problemes socials del dia a dia. I aquest canvi també s’ha de plantejar a Catalunya. Maragall no pot ser el darrer en caure. Per a mi, aquerlls que ens poden governar són persones que no pensin amb els prejudicis de l’època franquista i la transició espanyola (si és que ha acabat!).