Saül Gordillo www.saul.cat

Bloc sense fulls

29 de juny de 2009
8 comentaris

Crits de botiflers

Entre 2.000 i 3.000 persones, més de 3.000 o unes 5.000, aquesta última xifra segons els organitzadors, però 1.400 segons la Guàrdia Urbana, es van manifestar dissabte a Barcelona reclamant un Acte de Sobirania al Parlament de Catalunya [vídeo de Vilaweb i vídeo de l’Avui.cat]. Les plataformes independentistes que han sorgit els últims anys i mesos es van posant d’acord a l’hora de sortir al carrer. Els mitjans han destacat que els manifestants van escridassar els 8 diputats d’ERC i els 2 de CiU (Josep Rull i Jordi Turull) que els esparaven a les portes del Parlament, al parc de la Ciutadella. Crits de botiflers. Com tothom sap, botifler és un insult. Especialment per als 10 diputats allà reunits, ja que militen en un partit independentista i en un de nacionalista. Si els cridaven botiflers, deu voler dir que els manifestants eren maulets? No. Vol dir que els titllaven de traïdors a la causa sobiranista. Deu diputats de 135 escons, i els escridassen. D’aquests, només els diputats d’ERC van signar en favor de l’Acte de Sobirania. I els escridassen. Aquest és el context de la política catalana en general i del sobiranisme en particular. D’un gran divorci entre els representants electes i determinada societat organitzada i publicada. El malestar creix, l’abstenció de les darreres europees així ho certifica, i en una manifestació sobiranista es crida botilfers als diputats d’ERC i de CiU. És una anècdota? Potser sí. Però indica que alguna cosa va realment malament. Hi ha una desconnexió enorme entre els representants institucionals i els ciutadans més mobilitzats. També una certa manca de respecte, de sentit d’estat. Algú diria que un cert infantilisme, però això aplicat a un moviment de llarg recorregut com l’independentisme seria molt injust.

No sé. Estic un pèl despistat. Perquè si aquest punt d’irreverència, d’atreviment, de ruptura fins i tot, fos sinònim d’un creixement social (també polític?) del sobiranisme encara es podria entendre. Però ja veurem com acaba tot plegat, especialment en el tram final d’una legislatura marcada pel desplegament interruptus de l’Estatut, amb culebrots com el del finançament i la sentència fantasma del Tribunal Constitucional espanyol. Si el moviment social va per una banda i la política tradicional per l’altra, el divorci es mantindrà. En aquest sentit també em desconcerten alguns moviments en l’àmbit del nacionalisme. Per exemple, la insistència del President Jordi Pujol a rebaixar qualsevol possibilitat d’èxit de l’independentisme. Aquesta setmana passada mateix hi ha tornat. Realisme? Potser sí. Però llavors no entenc com es pot conviure a la Casa Gran del Catalanisme amb un Alfons López Tena que publica articles interessants com el d’aquest diumenge a l’Avui, mentre Pujol diu el que diu, per a sorpresa d’alguns encara més despistats que jo. O mentre Artur Mas sosté que un referèndum d’autodeterminació encara empitjoraria les coses, però al mateix temps afirma que si el finançament fracassa Catalunya haurà de superar el marc constitucional. Contradictori en els termes, oi? Però les coses no estan gaire clares, perquè Isabel Clara-Simó va escriure que Convergència ha neutralitzat López Tena i Ramon Tremosa oferint-los càrrecs institucionals. (Als que no ofereix càrrecs també els neutralitzaria o perd.) El notari la respon amb elegància i encert en aquesta carta al director. Una altra vegada el plantejament segons el qual càrrec institucional és incompatible amb acció política decidida. Com si la independència s’aconseguís només a cop de manifestació. O a cop de crit de botifler.

  1. És molt fàcil criticar a la classe política amb termes despectius, i destruir les coses que s’han aconseguit. Però és molt més complicat treballar cada dia per aconseguir la independència, aconseguir exeimplar la base social a favor de l’autodeterminació.

    És molt probable que la independència no s’aconsegueixi amb la violència, amb una revolució on les masses ocupin els principals edificis governamentals. És molt més probable que la classe política, la mateixa que insultaven com a botiflers! els manifestants, aconsegueixi convocar un referèndum per donar al poble de Catalunya la paraula. I serà la dedicació de tots, entre els companys i vesins, la que decidirà si volem o no ser a la fi independents.

  2. Sembla com si l’independentisme hagués entrat en una deriva sectària, o ets com ells volen que siguis i ells tenen la única veritat o estàs contra ells. Paradoxal, tenint en compte que es declaren transversals, i aixó implica assumir totes les sensibilitats.

  3. Jo a aquest tipus de gent que cites al principi del post els
    anomeno”mecagundeu”, gent que l’únic que sap fer és fiar-se dels mèdia,
    clamar al cel i, de tant en tant, fer una mani minoritària exigint que
    els set milions de catalans i catalanes volen la independència.

    Ja m’agradiaria que fos així. Però de moment les enquestes més
    optimistes diuen que som el 37%. No és moment de disgregar el moviment,
    és moment de continuar convencent el nostre entorn com hem estat fent
    fins ara els anys noranta i dosmil. Potser hem crescut, però no és en
    absolut suficient per cremar ara tot el que hem acumulat en estratègies
    poc sòlides com ILPs o proclames de balcó.

  4. Potser els crits eren conseqüència que els partits d’aquests deu diputats, pocs dies abans, havien rebutjat la iniciativa legislativa popular presentada pels 10.mil?

  5. Després de llegir el post i sobretot els comentaris, tinc la sensació que cap de vosaltres va ser a la marxa. És cert que hi va haver unes quantes persones que van increpar els diputats que hi havia al Parlament. Però també és cert que els organitzadors els van fer callar. Precisament perquè els diputats que ens van rebre eren els únics que es van dignar presentar-se per contestar la demanada de si estan disposats a fer un acte de sobirania que permeti proclamar la independència des del Parlament. I francament, jutjar tota una manifestació perquè durant un moment algú va cridar “botiflers” és si més no, simplista.
    Normalment el Saüil Gordillo m’agrada perquè fa bones anàlisis, però aquest post no és el cas, potser no se n’ha informat prou? Sé del cert que l’ACN era a la roda de premsa de dijous passat, i allà es va explicar molt bé l’acció. En tot cas, podeu anar a http://www.actedesobirania.cat i allà veureu de què es tracta tot.
    És un punt d’inflexió important, ja que per primera vegada és una manifestació “interna”, en el sentit que no ens queixem de Madrid, sinó que exigim a la nostra classe política que faci alguna cosa. A més, per primera vegada, les plataformes sobiranistes més importants s’han unit en una acció, i sense cap partit polític al darrere. Això no havia passat abans.
    Per fer un resum, la manifestació de dissabte té tres aspectes polítics importants: un, la idea que la via estatutària és morta ha quallat; dos, és la primera vegada que es reclama proclamar la independència des del Parlament i per tant es visualitza que la independència depen de nosaltres, això sí, sempre feta democràticament, per això es vol fer des del Parlament; tres, per primera vegada les plataformes sobiranistes s’han unit en una acció, i sense cap partit polític darrere. Si no creieu que tot això és important, és que us mireu les coses sempre des del punt de vista del “què diran”, i per tant massa superficialment. Comença ser hora que els catalans deixem de ser hipercrítics cap a nosaltres.

Respon a Jordi Carbonell Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!