Venim del maragallisme, que era una manera de governar rotllo Dragon Khan que diria Carretero segons la qual qui volia fer canvis era l’únic que els podia (legalment) fer, però, en canvi, era víctima de les aritmètiques internes dels partits i acabava impossibilitat per a fer-los, és a dir, desautoritzat com una mala cosa. Maragall va quedar marcat pel seu coitus interruptus a l’hora de fer canvis de govern. Volia, podia sobre el paper, però no a la pràctica. Ara la situació és la contrària, vés quina cosa! [ACN: ERC veu “oportú” remodelar el Govern però dóna el tema per “tancat” amb la negativa de Montilla] Són els dirigents d’un partit els que la demanen, i qui l’hauria de desitjar és qui la rebutja. Qui pot sobre el paper i a la pràctica (Montilla no és Maragall), és curiosament qui no vol. Perquè el montillisme es caracteritza, a diferència del maragallisme, per aquest sentit estricte de l’estabilitat, la tranquil·litat, el silenci, la discreció… És a dir, qualitats que no lliguen amb l’arrauxament maragallià.
El que no lliga, doncs, és que qualsevol blocaire de pa sucat amb oli amb servidor pugui veure-ho així de clar, i que dos dirigents polítics de primer ordre com Puigcercós i Ridao insisteixin en la idea: fer canvis. Per què ho fan, llavors? Hi ha dues teories, o com a mínim dues. La primera és la maquiavèl·lica. Ho demanen per frustrar-ho. Rotllo Pujol, que quan es filtraven el rumors de crisis de govern no trigava ni mig segon a abortar-les. Si algú se li avançava, les aturava. Volia controlar-ho ell. La segona opció és encara més maquiavèl·lica. I respon a la clau interna d’Esquerra, i als moviments (tensos) que es van viure en les hores (llargues) de veredicte sobre el nou model de finançament. Expliquen les males llengües que els més propers a Puigcercós que formen part del Govern són els que més van apretar perquè el president del partit digués sí al finançament, fins i tot amb maniobres que es recordaran durant temps. I serien aquests membres republicans de l’executiu els que patirien l’esmentada i fomentada (artificiosament?) crisi governamental [ACN: Boada insta Puigcercós a plantejar a Montilla canviar consellers d’ERC si ho creu “convenient”].
Amb tanta especulació per aquí i per allà sobre els canvis, la idea gairebé tapa un altre titular i acte que s’ha fet aquest dilluns mateix, per cert. I sobre el qual els membres del Govern hi tenien un especial interès de lluiment [ACN: El Govern exhibeix unitat en la presentació en societat del nou finançament].
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo interpreto la petició de Puigcercós de la següent forma: falta un any per les eleccions i jo –candidat d’ERC a la presidència– no podré fer servir una conselleria per fer propaganda electoral. En conseqüència, demano d’entrar al govern i així utilitzar-lo per promocionar-me.